El cineasta noruec Tommy Wirkola (Seven Sisters o Dead Snow) torna a l’acció amb una potent comèdia negra sota el títol The Trip (I onde dager) que recentment ha estat presentada a la Secció Oficial a competició del Festival de Sitges i que es pot gaudir a la plataforma streaming Netflix.
La trama se centra en una parella, Lars (Aksel Hennie) i Lisa (Noomi Rapace), que no està passant pel millor moment a la seva relació. La carrera d’en Lars com a cineasta s’ha quedat estancada en les telenovel·les i Lisa no ha aconseguit cap paper rellevant en anys. Ell se sent ignorat i sospita que ella l’està enganyant i, a sobre, estan passant per dificultats econòmiques. En canvi, Lisa creu que Lars és un covard egocèntric que ha tirat la seva vida per la borda. Ambdós lluiten per mantenir el seu matrimoni i ambicions, per això decideixen passar un cap de setmana junts a una cabana familiar. Les seves intencions, però, semblen totalment diferents, ja que se’ls atorga l’oportunitat de desfer-se’n un de l’altre, per a tota la vida.
Aquesta no és la primera pel·lícula (ni en serà la darrera) sobre matrimonis amb problemes, on les discussions del dia a dia acaben evolucionant a un punt de no retorn en el qual un o ambdós membres volen posar fi a la vida de l’altre, el clar exemple va ser el film Mr. And Mrs. Smith. En el cas de The Trip es parteix d’una situació merament tradicional, conservant la fórmula clàssica i fent-la hibridar a un cocktail explosiu on tot val i això crea molt joc i llibertat tant en l’execució com en la narració.
El film és tota una aventura carregada de violència i humor merament salvatge, ja que al llarg de tot el metratge manté el to i l’eleva a la màxima expressió aportant dosi de sang i fetge sense cap mena de preocupació. L’espectador es troba immers en la seva intel·ligent narrativa, gràcies a la combinació de flashbacks que justifiquen la trama i fan que el ritme no decaigui. A més, les actuacions de tots dos protagonistes fan l’experiència més complaent, ja que realitzen unes interpretacions superbes i denoten sincronia entre ells.
Wirkola deixa de manifest que està còmode realitzant comèdies negres, que al llarg dels anys ha anat polint el seu propi segell i desenvolupant films amb molta personalitat, però sense deixar de banda el to nòrdic d’on parteix. Ara bé, la seva extensa durada, de gairebé dues hores (poc habitual en cintes d’aquest gènere) fa que en certs punts sigui inestable i centri l’atenció a afegir més informació i complexitat a la trama i navegant entre la comèdia i el thriller.
En definitiva, ofereix una aposta convincent amb diversos girs sense allunyar-se de la premissa inicial i, sobretot, sense oblidar l’humor hilarant i la violència desenfrenada. El producte idíl·lic per a gaudir en un festival de cinema com el de Sitges, ja que és merament el que el públic espera trobar-se a la programació cada any, per a aplaudir cada cop de destral i dolls de sang que emanin de la gran pantalla.
Veredicte
El millor: El perfecte equilibri entre comèdia i violència mantenint l’essència del cinema nòrdic.
El pitjor: La seva extensa durada pot fer dubtar sobre el seu visionat.
Nota: 7’5
