La coproducció del Regne Unit i els Estats Units, Clayface és el tercer llargmetratge de DC Studios sota la franquícia DC Universe, la qual fundaren James Gunn i Peter Safran el 2023. La cinta encara s’insereix en el que ells anomenen Capítol 1, dedicat a Deus i Monstres, els dos llargs que la precedeixen són Superman (2025) i Supergirl (2026).
En la línia de certs llargs inaugurals sobre Superherois i criatures, Mike Flanagan i James Watkins –guionista i director– imaginen l’origen i evolució d’un personatge que en aquesta ocasió ha tingut prèviament una trajectòria molt discreta com a secundari, sovint dins l’òrbita de Batman tot formant part de la dita Rogue’s Gallery del superheroi. Igual que passa a cintes com ara Joker o, dins l’Univers Marvel, la força convincent Captain America: The First Avenger, triga a manifestar-se el component fantàstic i més característic a Clayface, component propi d’aquest món de superherois i monstres diversos. Hi ha tot un desenvolupament d’aquests relats que entra dins del cànon clàssic de drama, thriller, noir, o film de revenja.
A tota la primera part d’aquests films, a voltes extensa, no sembla que siguem davant un film DC o Marvel característic; això ens sembla remarcable perquè sovint són films, com ara Joker o la present, que fins a arribar cert punt d’inflexió, funcionen per sí sols sense necessitat de la fantasia i dels poders que acabaran per manifestar-se indefectiblement. Llavors, les cintes assoleixen un altre registre dramàtic, però ja és el derivat de la condició de monstres o superherois sovint marginats de la societat per la seva singularitat.
La tortura ‘bodyhorror’ de Clayface
Al film que ens ocupa, el Matt Hagen que encarna Tom Rhys Harries, o la doctora Caitlyn Corr de Naomi Ackle, són personatges amb entitat sòlida capaços de generar una tensió sexual que evoluciona amb tints romàntics. Ell és un actor de cinema que des del barri marginal esdevé una gran celebritat per caure en picat quan un gàngster molt poderós li desfà el rostre a ganivetades en haver-se allitat amb sa concubina. Corr, el company sentimental de la qual és un experimentat detectiu de la policia (Max Minghella), és una doctora a la qual Hagen veu per televisió quan intenta promocionar una cura regenerativa dels teixits que la comunitat científica no li reconeix. Hagen s’agafarà a ella car l’entén com l’única esperança que li queda. Tots dos personatges acaben per moure’s al marge de la societat.
La pel·lícula és una bodyhorror, un subgènere dels films d’horror centrat en les vísceres i mutilacions l’origen del qual potser el trobaríem en novel·les com ara ‘Frankenstein’ i a l’entorn de la literatura gòtica. Watkins no ens estalvia imatges que veritablement remouen l’estómac, un veritable desafiament quant a mantenir l’esguard a pantalla en ser molt explícites en tot el que es refereix a la mutilació del rostre i del cos. El procediment de la Dra. Corr, que empra nanotecnologia, acaba per convertir el cos de Hagen en argila pura que aquest manega a voluntat per assolir identitats diverses. Així, la pel·lícula aborda el conflicte postmodern del ‘jo’, i de la pèrdua d’identitat, el que acaba per posar fi al romanticisme afectiu mentre transita per un relat que passa a ser de gàngsters i de venjança força ocurrent. L’argument té temps d’incitar a la reflexió pel que fa a la volatilitat de la fama i de la consideració cap a les persones: tan bon punt l’actor deixar de ser un actiu de la indústria, és abandonat per la seva agent i per l’advocat que li du els afers.
Els efectes especials per CGI i acció digital, creació del segell Framestore, amb supervisió d’Angus Bickerton, són remarcables perquè veritablement s’ha aconseguit desfer un cos com si fos plastilina, que a continuació es recompon davant els nostres ulls sense fissures. Però del que la producció se sent particularment orgullosa és del treball prostètic i de maquillatge. El segell Legacy Effects, a través de dos professionals remarcables, Dixie George i Adrian Rigby, van arribar a fer divuit pròtesis diferents del rostre massacrat de Hagen segons evolucions, i això obligava l’actor a suportar llarguíssimes sessions al Departament de maquillatge, que comportaven també peces deformadores a la boca, lents de contacte i tota sort de pegats amb teixits diversos. Watkins informa que per agafar inspiració van consultar abundant material gràfic amb rostres i cosos afectats per causa de conflictes bèl·lics.
Clayface és un personatge sovint dins l’òrbita de Batman que actua com a enemic d’aquest; al llarg de la història dels còmics DC, el personatge ha tingut diverses personalitats i noms a la publicació ‘Detective Comics’ que dona nom al segell, i això segons quin dibuixant i guionista el recollia: Basil Karlo (nom inspirat en Boris Karloff) data de 1940; era un actor de films d’horror que anava assassinant els responsables d’una nova versió d’un dels seus films, i era Batman qui havia de posar solució. Matt Hagen va aparèixer el 1961, i el seu nom és el que ha elegit Mike Flanagan, per al protagonista. En la seva versió de còmic era un cercador de tresors exposat a substàncies radioactives que fan del seu cos argila amb la qual pot prendre qualsevol aparença. Aquesta és també la idea recollida per Flanagan, però l’ha barrejada amb l’ofici d’actor de Karlo, i al film ha omès totalment cap vincle amb Batman. Després s’ha dit Preston Payne (1978), un científic al qual no se’l podia tocar perquè qui ho feia es dissolia, i als 80 fins i tot va ser una dona: Sondra Fuller.
Mike Flanagan, però, duia de cap dur el personatge a la pantalla gran amb actors reals des que va veure els dos episodis de la sèrie animada Batman: The Animated Series, intitulats ‘Feat of Clay’, on Clayface esdevé protagonista. Primerament, es va acostar al director i productor Matt Reeves, propietari de la productora 6th & Idaho, perquè aquest tenia la idea de treballar personatges DC de la Rogue’s Gallery. Ambdós van desenvolupar el projecte i ja ho van intentar vendre a l’etapa en què la productora es deia DC Films, però sense èxit. Tan bon punt Gunn i Safran fundaren DC Universe el 2023, sota els nous DC Studios, sempre a l’aixopluc de Warner Bros. Discovery, Flanagan i el llavors soci seu, Trevor Mercy, responsables d’Intrepid Pictures, tornaren a la càrrega junt amb Matt Reeves, qui també consta com a productor de Clayface. El projecte es va aprovar finalment el desembre de 2024. Inicialment, es va arribar a pensar en J.A Bayona com a director, després que Flanagan no pogués afrontar la tasca en estar compromès amb la sèrie Carrie. Finalment, el febrer de 2025, la producció es va inclinar, enmig d’altres nombroses propostes, per la de James Watkins (Speak No Evil). Llavors, el guió de Flanagan va rebre retocs de Hossein Amini (la sèrie Obi-Wan Kenobi; The Two Faces of January).
El rodatge es va estendre del 31 d’agost a l’1 de novembre del 2025, a Liverpool i als estudis de Warner Bros a Leavesden, a la regió anomenada ‘Est d’Anglaterra’, una de les nou àrees administratives d’Anglaterra. Mentre es rodava, el projecte s’intitulava Corinthians, un títol que tot apunta es va elegir simplement per despitar i evitar que se sabés el veritable tema del film mentre es rodava per Liverpool. La producció ha costat entorn dels 44 milions de dòlars, als quals hom parla que caldria sumar uns 30 milions més en promoció i publicitat.
Les companyies productores són DC Studios, Warner Bros. (també distribuïdora del film), els segells 6th & Idaho, Troll Court Entertainment i The Safran Company. No consta Intrepid Pictures –a la qual ja no pertany Mike Flanagan–, però sí Trevor Mercy com a un dels productors. Flanagan –que també és director de cinema– i Mercy estan rere d’una bona pila de material dels gèneres fantàstic i de terror: sèries com ara The Fall of the House of Usher, The Midnight mass i The Haunting of Hill House per a Netflix, o la sèrie recent Carrie, i els llargs Oculus, Before I Wake o Doctor Sleep.
Gunn i Safran han suggerit que poden haver-hi més films amb el personatge de Clayface, per bé que segurament tot dependrà del grau d’èxit a taquilla.
Veredicte
El millor: Tota una primera part veritablement dramàtica, amb una química especial entre Tom Rhys Harries i Naomi Ackie. Un timing trepidant que se sosté al llarg de tota la cinta.
El pitjor: La recreació massa explícita i crua del martiri de què és objecte el personatge, la qual, a banda de desplegar un enginy tècnic de primera, esdevé tan desagradable que fins i tot es comenta que Gunn i Safran giraven el cap.
Nota: 7’5
