Com seria una sèrie realitzada per Cartoon Network enfocada a un públic adult? Natasha Allegri respon a aquesta pregunta amb la seva sèrie Bee and PuppyCat. Una agradable proposta d’animació produïda per Netflix que ens recorda a altres sèries com Hilda, Cuphead o fins i tot a la meravellosa Midnight Gospel del geni Duncan Trussell.
Bee, la nostra protagonista, és una noia impulsiva, ingènua i amb tan poca traça que la fan fora de la feina tan bon punt comença el primer episodi. Afortunadament, troba en PuppyCat, una barreja entre gat i gos amb poders màgics còsmics, adorable i malhumorat a parts iguals, que canviarà la seva vida per complet. Bee es convertirà en la seva ajudant i junts es dedicaran a fer encàrrecs i a solucionar tota mena de problemes intergalàctics. La premissa està clarament inspirada en les “magical girls” japoneses com Sailor Moon o Sakura la caçadora de cartes, la Bee fins i tot fa els canvis de vestuari típics d’aquestes, però la sèrie es desenvolupa amb un to molt paròdic i sobretot des d’un punt de vista més adult. Per exemple, la comèdia és lleugera i absurda però també força agredolça, ja que la majoria dels drames als quals s’enfronten els personatges, tot i ser còmics, són drames reals de la vida adulta. Cal dir que l’apartat còmic no és el seu punt més fort, la majoria de gags són molt suaus i alguns fins i tot els hi falta cert ritme, però, al cap i a la fi, és una sèrie que no pretén fer-nos caragolar de riure, més aviat ens vol fer sentir bé.
Tot i que sembla escrita per algun guionista lleugerament trastornat d’Adult Swim, l’estètica i animació de la sèrie són com si Hora de aventuras hagués tingut un fill amb Steven Universe. El disseny de personatges, tot i ser força simple, té un encant especial que els fa summament entranyables i, d’altra banda, les paletes de colors que fan servir són precioses i amb uns tons molt agradables a la vista. En general l’art i l’animació de la sèrie, són increïblement dolços i reconfortants.
Seguint en la mateixa línia acollidora i acolorida, la banda sonora és una barreja entre bedroom pop instrumental i bases de Lo-Fi. La sèrie no té cap mena d’opening o careta i la música és ben poc memorable, però cal dir que els gèneres musicals que explora són excel·lents com a música de fons, li afegeixen un punt nostàlgic únic i encantador al món màgic que ens presenta. Francament, l’apartat sonor està molt ben trobat i li va com l’anell al dit.
En definitiva, Bee and PuppyCat no és la sèrie d’animació de l’any ni molt menys, però és sorprenentment adorable i reconfortant. Ara que s’acosta l’hivern i arriba el fred, és una fantàstica proposta de diumenge per veure amb una manta i una tassa de xocolata ben calenta.
Agradarà: a tots aquells que busquen una sèrie que els faci sentir bé i pensar poc.
No agradarà: als que l’estètica més aviat infantil els tiri enrere i no estiguin acostumats a aquestes propostes d’animació.
Enganxòmetre: 5
Nota: 7
