A aquestes altures del 2025, és ja un fet habitual que cada divendres arribin més de 12 noves pel·lícules als cinemes. Si mirem de prop els exemples dels pròxims divendres 21 de novembre i 28 de novembre hi trobarem més de 30 films a la cartellera! Saturació d’estrenes! Una autèntica allau planteja un problema seriós per al públic, per a les sales i per al sistema de distribució.
Aquest fenomen de saturació fa que moltes pel·lícules acabin quedant totalment oblidades. Diluïdes entre un maremàgnum d’estrenes que inclou grans films de Hollywood, èxits del cinema europeu premiats a festivals de renom i cintes independents que intenten fer-se un lloc com poden. I tot plegat en un context de desmesurada oferta i una demanda en davallada. Amb cada cop menys cinemes i més atenció (i públic) posada a les plataformes.
Aquest panorama té conseqüències que cal analitzar perquè afecten tant el públic com els professionals de la indústria. I, en última instància, la salut del nostre cinema. Sí, amics cinèfils un dels grans perjudicats és el cinema català i en català. O penseu quina ha estat l’última vegada que heu vist una pel·lícula en català programada al vostre cinema de capçalera.
Saturació d’estrenes: el públic no arriba a tot
La lògica sembla simple, però sovint s’ignora. El temps, l’atenció i la butxaca de l’espectador són recursos limitats. Quan en un divendres aterren a les sales més de 15 films (fet molt habitual) es genera una competència brutal per aconseguir un espai en cartellera. Per captar l’atenció del públic. Per aconseguir el boca-orella i per tornar viable la inversió en promoció. I us podeu imaginar qui guanya la partida… Exacte. Els que tenen més diners (que no acostumen a ser els nostres). Els que es poden permetre una campanya de màrqueting i publicitat titànica passen per sobre d’obres (millors o pitjors) que queden completament enterrades.
A més, ara imagineu que teniu un cinema i voleu guanyar diners (fet ben legítim). Quin film posareu? El que té pòsters repartits per tota la ciutat, cares conegudes i anuncis que et salten per Instagram i els webs de notícies o una proposta de proximitat que suposa una “aposta” i un risc?
Més enllà dels números de taquilla, hi ha un efecte menys visible però igual d’important: la qualitat de l’experiència cinematogràfica. Si cada setmana el públic se sent aclaparat per l’oferta, segurament es perdrà l’oportunitat de descobrir una pel·lícula interessant. Ser-hi hi són. Però les has de buscar tant que és desesperant. I a vegades per horaris o per proximitat ho has de descartar…
De fet, com a mitjà especialitzat, a El Cinèfil, sabem molt bé que la recomanació és clau per fer arribar idees i recomanar títols a la ciutadania. Però quan la saturació és tan alta, la visibilitat d’aquestes recomanacions decau. És com intentar que el llom un llibre destaqui al mig d’un munt propostes a la lleixa. O intentar que un xiuxiueig s’escolti en un batibull de crits i esquellots.
Què podem fer?
Si acceptem que aquest problema existeix, cal començar a pensar en alternatives i propostes. La primera i més evident és potenciar els festivals com a finestra extra. Aconseguir l’efecte “fenomen” i “esdeveniment” és clau per marcar la diferència i destacar. L’oferta al nostre país és àmplia i plena de casos d’èxit.
Una altra solució és potenciar i multiplicar els cinemes públics. Si un cinema no depèn únicament del mercat i no té com a únic objectiu fer diners podrà programar amb una sensibilitat diferent. I ja posats, fer discriminació positiva amb la llengua catalana i els films quilòmetre zero.
Per últim (i pensant en la llengua i el quilòmetre zero) hi ha una qüestió d’autoestima. Si no mimem els nostres productes ens envairan els altres. Si ho hem aconseguit amb el teatre, la música o la literatura, per què ens costa tant amb el cinema. Per què llegim autors catalans i escoltem músics catalans, però no mirem films catalans? Reflexionem-hi…
