Seguint les passes de les dues anteriors aportacions fílmiques de la saga, avui dia considerats dos films de culte, potser el temps posarà al seu lloc aquest nou Tron. L’original i primer Tron (Steven Lisberger, 1982) va ser tota una revolució visual amb una història elaborada des de dins sobre l’evolució de la tecnologia, el hardware, el software i el món dels videojocs, gràcies al prominent enginyer informàtic de l’empresa ENCOM Kevin Flynn (Jeff Bridges) i l’ajuda del cap d’operacions Alan Bradley (Bruce Boxleitner), també conegut com el programa Tron que dona nom a la saga. El film ja ens avisava, fa 43 anys, que “els programes començaran a pensar i les persones deixaran de fer-ho”, però la història, avançada al seu temps, no va quallar en el públic general fins passades unes dècades. El segon film, Tron: Legacy (Joseph Kosinski. 2010) va tenir més veu gràcies a l’atraient banda sonora de Daft Punk, però de nou la història, un món informàtic evolutiu i unes corporacions tecnològiques que entraven amb força dins la societat, tampoc va arribar a tothom, tot i ser també un film visionari i visualment atractiu. Amb el temps s’ha creat certa reflexió ambdós films, de com la tecnologia va creixent a pas vertiginós i com les multimilionàries empreses a poc a poc es van apoderant del món real, de com el poden arribar a canviar, dominar o modelar a voluntat amb l’ús d’aquesta tecnologia. I aquí és on entra Tron: Ares.
Tron Ares
La premissa del film és senzilla, però darrere hi ha tota una reflexió i certa filosofia que ens hauríem de plantejar si és que encara hi som a temps, un clàssic ja dels nostres temps pensar cap on ens portarà tanta tecnologia i la qüestió clau: a on es posaran els límits. Potser Tron: Ares també és un film avançat a la seva època i per aquest motiu potser se’n parlarà en temps venidors, quan es contempli que potser tampoc anava tan desencaminada mostrant el potencial de la tecnologia i la ja omnipresent intel·ligència artificial.
Per sort podem resumir el film sense aixafar-vos la guitarra, ja que tota la seva dissecció i acció es contempla des del principi. La Xarxa (The Grid en la seva versió original des del primer Tron) ha evolucionat, els seus programes interns segueixen tenint veu, la seguretat ha de ser de primer nivell i la IA entra amb força mentre el món real disposa d’una tecnologia impensable anys enrere. Però encara falta un pas perquè tota aquesta programació domini totalment la realitat: el temps que pot estar entre nosaltres i dins les nostres ments. En el film la nova CEO d’ENCOM Eve Kim, interpretat per una sòlida Greta Lee que aquí canvia de registre, i el descendent d’Ed Dillinger, amb la seriosa presència d’Evan Peters (el terrorífic Dahmer de Netflix) com a Julian Dillinger, aquest amb la mateixa mentalitat controladora del seu avi per infiltrar-se en els avanços de la companyia ENCOM, buscaran per separat la manera de fer perdurar més temps en el món real el que és creat digitalment en aquest curiós inframon informàtic. Qui aconsegueixi cercar el codi de permanència tindrà un gran poder per explotar, com sol fer la raça humana, o bé per fer avançar una societat, o bé per dominar de manera malvada. I a partir del programa de seguretat Ares, digitalitzat per un també molt correcte Jared Leto, Dillinger començarà una guerra tecnològica que ballarà entre els dos mons i desencadenarà en reprogramacions i girs interessants.
Tron Ares
Amb tanta veu i tanta opinió avui en dia sembla estar de moda criticar Disney faci el que faci, a vegades sense fonaments sòlids, o també lapidar actors i actrius que no cauen especialment bé. Per molts Leto no és un actor que pugui liderar un film. Però el cert és que en el film que ens pertoca, tant la Greta Lee com Evan Peters tenen molt de pes, una com a líder de l’empresa citada que segueix el treball de la seva germana desapareguda, i l’altre com un bon antagonista, sempre qüestionat per la seva mare amb l’aparença de la també sòlida i més comprensiva Gillian Anderson com a Elisabeth Dillinger, filla d’Ed Dillinger, antic programador del Control Central de Programes (CCP) del film original. Així doncs Leto, amb una actuació continguda, seriosa i treballada i gens histriònica, acompanya a la resta de repartiment amb solvència com el programa de seguretat Ares, a partir del qual la història avançarà.
El primer Tron ja feia viatjar al creador Flynn entre els dos mons mentre que a Tron: Ares li donem una volta de full a aquest tema per adaptar-se a l’esfereïdora tecnologia del moment, en què ja existeixen màquines i aparells que donen forma tridimensional a objectes manats per intel·ligència artificial.
Tron Ares
Tron: Ares no és una seqüela directa de Tron: Legacy, ni segueix els esdeveniments de la gran sèrie d’animació i molt ben valorada Tron: Uprising, que si seguia el personatge de Tron i el seu deixeble Beck per liderar una revolució dins la xarxa perquè el malvat CLU (programa pirata creat a imatge i semblança del seu creador Flynn) i els seus programes malvats no s’apoderessin de tot el món virtual. Però sí que es pot entendre Ares com a tal, ja que et posa en situació després del film de Kosinski i ens regala una història nova dins el mateix món. Molts troben a faltar alguns personatges de la saga, que en alguna situació puntual es podria entendre, però el cert és que la història en si ja ens obsequia amb prou punts de cohesió i una història diferent i original. La xarxa evoluciona, la IA domina molts aspectes i el món real se’n ressent; ja hi ha qui no sap distingir el que és real i el que no dins els nostres aparells electrònics. I el que és pitjor, molts no saben contrastar per saber si allò que veuen és real. Molta informació es creu i s’accepta, amb tot el que comporta.
Si parlem de Tron també ho hem de fer de bandes sonores, un altre dels punts atractius de la saga que esperem que no decaigui en l’oblit, com ja s’intueix a la xarxa real. En aquesta ocasió, després, d’una banda, sonora més harmoniosa, elegant, electrònica, moderna i amb melodies èpiques dels parisencs Daft Punk, la banda sonora de Tron: Ares recau a Nine Inch Nails (NIN, també productors executius del film). Aquesta és una partitura més agressiva, més dura i contundent. Però així es mostra el film, dominat pel color vermell, un color més amenaçador, i alguns dels dissenys dels vehicles clàssics de la saga aquí són més feridors i amb tot reforcen la sensació de perill, dominació i poder del món digital.
Tron Ares
Tron: Ares, doncs, sense ser un film perfecte, té els seus encerts. I no cal que sigui perfecte. És un film de la saga Tron, ni més ni menys. I si en coneixeu el món aquest film no defrauda ni enganya. És entreteniment ben fet, sense diàlegs absurds ni acudits gratuïts, conté tocs de reflexió i un apartat visual molt treballat. I, tot i això, serà un film que portarà pèrdues, malgrat que es comença a veure una molt bona opinió del poc públic general que l’ha vist. Estem amb el mateix debat de sempre: les noves generacions ja no van al cinema en massa a veure films d’aquestes característiques i grans i petits prefereixen esperar unes setmanes o pocs mesos per gaudir d’una estrena a casa seva. Tron és una saga per gaudir-la en una pantalla gran, deixar-te portar cap a un món imaginari, tot i que aquí el món imaginari envaeixi el món real. De fet, la barreja dels dos mons a Tron: Ares és prou original i interessant, aportant novetats a la saga. Certament, hi veurem persecucions plenes d’adrenalina molt ben orquestrades i plans elaborats, amb uns efectes especials molt realistes i orgànics (i les motos de la saga! Com llueixen! Sempre un al·licient fora de sèrie), acompanyats d’un repartiment on tothom posa de la seva part i, com hem comentat, temes morals a discutir, sobre el poder de la IA i el control de la tecnologia que pot tenir sobre les persones.
Tron: Ares és un bon film de ciència-ficció, propera i elegant. Se li podria donar l’oportunitat que es mereix.
Veredicte
El millor: la combinació dels dos mons, l’apartat visual modern juntament amb l’homenatge (visualment fascinant) al món digital del primer Tron dels anys 80. En pantalla gran llueix tot de meravella.
El pitjor: el personatge d’Athenea, amb una caracterització que no està a l’altura, i que el film passi desapercebut als cinemes.
Nota: 8
