Hi ha pel·lícules que es presenten com miralls del nostre present i d’altres que operen com portals. Eat the Night, de Caroline Poggi i Jonathan Vinel, és ambdues coses alhora: un mirall que reflecteix una generació desorientada, i un portal cap a un univers paral·lel on la fragilitat, l’amor i la ràbia es codifiquen mitjançant píxels i música trance.
Estrenada a la Quinzaine des Cinéastes de Cannes i premiada pel Jurat de la Crítica a l’Atlàntida Film Fest 2025, Eat the Night confirma la maduresa autoral d’un tàndem que ha sabut construir un llenguatge propi entre la híper-estètica del videoclip, la poètica de la marginalitat i l’ecosistema emocional de la generació no future.
La pel·lícula segueix en Pablo (Théo Cholbi) i la seva germana Apolline (Lila Gueneau), els quals s’han criat compartint l’univers d’un videojoc en línia anomenat Darknoon. Quan s’anuncia el tancament del servidor, el món virtual que els servia com a refugi comença a diluir-se. Mentrestant, Pablo inicia una relació amb Night (Erwan Kepoa Falé) i es veu immers en el tràfic de drogues, provocant un conflicte amb una banda rival. El film tracta la fusió entre realitat i virtualitat i replanteja la idea d’escapament i utopia juvenil.
El cinema dels directors Caroline Poggi i Jonathan Vinel explora, com en anteriors títols, el sentiment adolescent de “no future”, mostrant personatges aïllats que busquen refugi en mons imaginaris o envinats per la violència urbana. El món virtual Darknoon, creat específicament per al film, brilla pel seu disseny vibrant i immersiu (un contrast radical amb la grisor del món real) i funciona com a espai emocional i social essencial per als protagonistes.
Un film com a experiència sensorial
Eat the Night no pretén ser explicativa ni coherent en termes clàssics. És un film que es viu més que s’entén. La seva estructura narrativa és fragmentària, impulsiva, gairebé lírica. Hi ha cops de violència i silencis d’una tendresa insuportable. Hi ha música electrònica i seqüències animades que desborden la pantalla. Hi ha un univers propi.
Visualment, la pel·lícula beu del llenguatge dels videojocs i el cinema de gènere, però ho fa amb una intenció clara: desestabilitzar, suggerir, invocar. El dispositiu formal —des del muntatge fins al so immersiu— serveix per posar-nos dins del cap i el cor dels personatges. Ens fa sentir, literalment, atrapats entre dos mons.
Les seqüències del joc són especialment evocadores: l’obra arrenca amb la pantalla de Darknoon i es tanca amb un final apocalíptic d’alta intensitat gràfica i emocional, que uneix l’estètica dels vídeos jocs amb la narrativa del thriller i el melodrama.
Un triangle d’amor i apocalipsi
En aquest context que irromp Night, figura enigmàtica i amable, que inicia una relació amb Pablo i introdueix un nou desequilibri entre els tres personatges. Aquí rau una de les troballes més belles del film: el triangle afectiu entre Pablo, Apo i Night no és dramàtic ni jeràrquic, sinó expansiu. L’amor s’hi entén com un organisme viu, mutable, no exclusiu.
La relació queer entre Pablo i Night és filmada amb una sensibilitat gairebé mística. El cos masculí, desitjat i vulnerable, fuig de la representació tòxica habitual per transformar-se en un espai d’intimitat, suport i desig no normatiu. És una declaració d’amor sense escuts, en un món on tot s’enfonsa.
És un thriller queer amb subtext social i estètica de videojoc, un fresc de vida juvenil entre realitat i ficció. Tot i algunes mancances en la profunditat narrativa, el seu impacte visual i emocional, especialment en l’apartat virtual, resulta apassionant i memorable. Un film de culte en gestació per a una generació marcada per l’escapisme digital i la recerca de connexions veritables.
Eat the Night és una explosió visual i emocional que convergeix en un univers digital vibrant i una història d’amor intensa entre germans. Pot tenir trames febles en segons aspectes, però la seva capacitat per capturar el desig i la fragilitat juvenil el converteixen en una experiència singular i potent.
En definitiva, per la seva sensibilitat queer, l’expressivitat sensorial i l’aposta per un llenguatge cinematogràfic que combina erotisme, nocturnitat i rebel·lia generacional. Una obra que captura el desencant i el desig d’una joventut alienada sense caure en el sermó, amb un estil visual singular i poderós que estableix un diàleg en diferents formes de representació de la realitat.
Veredicte
El millor: La seva capacitat única per fusionar el món virtual i la realitat com a espais emocionals, creant una experiència sensorial i poètica.
El pitjor: Té certa irregularitat narrativa i una trama criminal que pot resultar convencional i menys elaborada.
Nota: 8/10
