Per Santi Lapeira
Quan el Festival de Canes creua el seu meridià, ens trobem a la secció a competició del certamen aquesta petita joia que és Nouvelle Vague. L’última proposta de Richard Linklater (Hit man) recrea el rodatge del primer film de Jean-Luc Godard A Boutte de soufle (Al final de l’escapada) l’any 1959, un ara mític film, i referent del moviment de la nova onada de cineastes francesos que dona títol a la pel·lícula.
Allunyat de fetitxisme cinèfil, aquest treball d’orfebreria és un homenatge alegre i sincer al cinema i molt especialment al moviment de la nouvelle vague i als seus protagonistes. Rodada en un lluminós blanc i negre i eficaçment interpretada, a Linklater li ha quedat una pel·lícula en estat de gràcia (que probablement tindrà un lloc al Palmarès del festival). El film regala una mirada americana a un moviment cinematogràfic que va marcar el cinema dels seixanta a Europa.
Nouvelle Vague des d’un altre punt de vista
Aquesta mirada embolcallada en una producció solvent, d’agradable factura, d’una minuciositat en la reconstrucció que s’agraeix, pot oferir als nous espectadors l’incentiu de mirar pel retrovisor de la memòria del cinema, no amb enyorança, sinó com un joiós aprenentatge. Mentre la majoria de les propostes de la setmana a La Croisette ens recorden la foscor dels temps presents, enfront d’aquest desassossec, Nouvelle Vague és un far que assenyala un port d’esperança.
