Abril del 1999. TV3 emet Tinc Pis, en què en David, un estudiant de teatre forrat coincideix amb en Josep Lopes, un antic monitor d’esplai, tot buscant pis a Barcelona. Els elevats preus que llavors ja s’estilaven a la capital fan que, en un gir inesperat dels fets, acabin decidint compartir pis. Per acabar-ho d’adobar, a la caseta de fusta del petit habitatge de l’Eixample s’hi trobaran una jove okupa de ment oberta però innocent, l’Emma. En els vint-i-pocs minuts de duració de l’episodi, també coneixerem la resta de personatges que conformaran gran part dels 73 capítols que va acabar sent Plats Bruts: la Carbonell, el Pol, la Mercedes i en Ramon. 20 anys més tard, els capítols que van succeir a aquest primer continuen entretenint els espectadors a través de 7 reposicions televisives i vídeos pujats a Youtube.
Però, on va començar tot plegat? Quina és la valoració que en fan els seus creadors dues dècades després? Què hi ha darrera dels episodis que ens han fet riure més? El passat 27 de setembre, Serielizados va retre homenatge a aquest clàssic de l’humor català en el marc de la sisena edició del festival de sèries homònim.
“Tinc ritme”, el millor capítol de la sèrie
La proposta que va fer Serielizados consistia en una votació, en la qual els usuaris podien escollir el capítol que més els havia agradat, amb la promesa que l’escollit seria projectat en l’homenatge a la sèrie que es duria a terme al festival. Entre les opcions hi figuraven capítols tan memorables com “Tinc Nació”, “Tinc Por” o “Tinc un dia normal”, però el capítol musical de la sèrie va ser, amb un 37% dels vots, l’episodi que va congregar més adeptes. Així, en el marc del Serielizados Fest, es va projectar aquell episodi en què tots els protagonistes passen un dia a la platja i narren les seves desventures a través de cançons difícils d’oblidar. Sí, és aquell en què en Ramon i en Lopes s’enfunden una tanga i ballen davant de les xatis tot movent les natges, aquell en què en David s’enamora perdudament d’una noia i munta un numeret artístic al més pur estil de David Civera o en què l’Emma intenta vendre cocos furtivament sota l’atenta mirada d’un Guàrdia Urbà interpretat per Marc Cartes.
No és d’estranyar que aquest episodi hagi calat tan fons en l’imaginari popular, ja que, a més de no poder treure’ns del cap aquells malucs blancs bellugant-se al ritme de la música en plena Barceloneta, la CCMA fins i tot va comercialitzar un disc amb les cançons de l’episodi. Així, els espectadors que van ser a l’esdeveniment van poder reviure els millors moments de la sèrie, tot rient i cantant tímidament les melodies que conformaven “Tinc Ritme.”
Com crear la sitcom catalana per antonomàsia
Un cop finalitzada la projecció, sobre l’escenari van aparèixer alguns dels màxims responsables de l’èxit de Plats Bruts: l’actriu que encarnava l’Emma, Mònica Glaenzel; els guionistes Sergi Pompermayer i Mercè Sàrrias; i un dels seus directors, Oriol Grau. Hi faltava en Joel Joan que, tot i haver estat confirmat per a l’esdeveniment va al·legar causes personals per justificar la seva absència.
Tot i admetre que segurament els espectadors ja en sabien més de la sèrie que els mateixos creadors, ens varen poder explicar com es va gestar Plats Bruts des dels seus inicis. I és que tot va començar quan la productora El Terrat es va plantejar crear una sitcom al més pur estil americà, basant-se en alguns referents com Friends, Frasier o Seinfeld. Després d’haver assistit a una funció de l’obra de teatre Kràmpak, creada per Joel Joan, Mònica Glaenzel i Jordi Sànchez, l’amor entre totes dues productores va sorgir.
Gran part dels responsables no en sabien massa de televisió, tal com va relatar Sergi Pompermayer, al qual Sànchez va proposar escriure per la sèrie quan el primer treballava en el camp de la investigació a l’hospital de Sant Pau. La gran majoria venien del món del teatre, però tots els implicats es varen posar les piles per intentar crear una sèrie basant-se en els seus màxims referents de la comèdia televisiva. Tant és així que l’Oriol Grau es va passar 4 dies en un estudi de la Warner Bros de Los Àngeles aprenent sobre el procés de direcció i gravació d’aquestes sèries.
Davant d’un públic de 50 persones, tots junts varen aprendre a gestionar els tempos televisius, amb quatre dies d’assajos i mig dia de gravació, a actuar davant tres càmeres i a clavar l’escena en tan sols dues o tres preses, per tal que els assistents a la gravació no s’avorrissin massa i continuessin rient amb la mateixa intensitat. En definitiva, tota una obra artesanal feta des de la diversió i la il·lusió que els donava el convenciment d’un projecte en què tots creien fermament.
Així es rentaven els plats bruts
Tanmateix, tal com es van encarregar de reiterar en diverses ocasions durant la xerrada del Serielizados, la vida de Plats Bruts no va ser precisament un camí de roses. De fet, els entrebancs van començar fins i tot abans de la gravació, quan el guió dels set primers capítols va estar tancat en un calaix de la televisió autonòmica perquè la persona responsable creia que “ els catalans no saben fer humor”, i fins i tot la comparava amb una versió d’Hostal Royal Manzanares a la catalana. Per sort, el guió va caure finalment a les mans adequades i es varen enregistrar els quatre primers capítols d’una de les sitcoms més memorables de la televisió catalana.
Contra tot pronòstic, un share mitjà del 35% no era suficient perquè TV3 donés ales a la sèrie. De fet, en els seus inicis el servei lingüístic de la cadena era molt estricta amb els barbarismes i paraules malsonants que es feien servir, tot i que, veient el número d’”hòsties” per capítol que es verbalitzaven, poca cosa hi varen poder fer.
A més, d’un pressupost minvant any rere any, varen sorgir diferents polèmiques i fins i tot un capítol que es va censurar. Es tracta de “Tinc una revelació”, episodi en què en David es creia el messies. Les pressions a la cadena per part del món eclesiàstic català varen fer que es retirés el capítol de TV3 a la carta i no s’emetés mai més en les reposicions de la sèrie posteriors. Però el bisbe de Barcelona ja s’havia queixat anteriorment sobre el tarannà de la sèrie, especialment sobre les afirmacions de l’Emma que, en el capítol “Tinc un dia normal”, acabava deduint que Jesucrist era una espècie d’extraterrestre.
Glaenzel recorda el final de la sèrie, el qual a molts espectadors els va semblar sobtat, com quelcom normal. Afirma que van ser uns anys molt intensos, que no volien cremar la sèrie i que cadascun dels seus protagonistes ja tenia en ment d’altres projectes a realitzar. Les dificultats per saber si renovaven una temporada més varen ser, simplement, un factor més per decidir posar punt i final a Plats Bruts. En definitiva, res que una mica d’humor no pugui solucionar.
