Setembre vol dir tornar a començar, reprendre allò que estàvem fent abans de prémer la pausa de la calor i les remullades, tornar a aquell continu. Tornar a ser qui érem al juny, com si el parèntesi estival no hagués existit. Com si fos ahir. Exactament igual que els protagonistes de la nova sèrie diària de TV3, vuit amics que es troben després de 25 anys de parèntesi sense contacte. La nova producció s’estrena el dia 11 al vespres amb un capítol especial de 40 minuts i després la tindrem cada dia a la sobretaula després de les receptes de cuina. Hi trobarem un petit univers amb el seu bar, el Flora i els diferents espais dels pisos d’aquest grup d’amics que es retroben, anys després, per culpa d’un fet tràgic. Aquest dijous 7 hem anat a la roda de premsa de presentació i ens n’han deixat tastar una miqueta.
Per explicar-nos què veuríem cada migdia, hem tingut a Vicent Sanchis, director de TV3; Oriol Sala-Patau, cap de Ficció i Cinema de TV3; Sònia Sánchez, directora de la sèrie; Jordi Roure, productor executiu, i Carles Mallol, creador de l’argument de Com si fos ahir. Des d’aquí resumiríem el contingut en dues frases: “La hilaritat de la vida quotidiana”, de la directora de la sèrie i “Comportaments paranormals de la gent normal”, del director de TV3.
Veurem una dramèdia, ens diuen, una ficció entre el drama i la comèdia. Una sèrie que se’ns acosta molt més que les que hem vist últimament, amb un to que va més cap al naturalisme. No ens explica grans coses sinó coses petites. Coses de dins i no de fora, m’atreveixo a definir. Ens diuen que explica els problemes que tenim i que gestionem com podem, com fem la que escriu i els que llegiu aquestes lletres. A més, hi afecta també el punt vital on ens trobem: els protagonistes s’acosten als cinquanta, i es troben en aquell moment de parar i plantejar i, qui sap, potser replantejar.
Comencem amb la mort del Ferran, germà d’un dels vuit de la colla, però ni la mort ni el dol volen ser els protagonistes o els que ho facin girar tot. Els nostres protagonistes volen viure la vida. I la viuran fent bogeries, però és que, com apuntaven, si ens analitzéssim nosaltres veuríem que també en fem moltes, de bogeries, i de molt grosses. Ens han obert la gana amb un vídeo de set minuts. Set minuts que han estat suficients per enamorar-me. De fet, només amb l’anunci que fa dies que anem veient ja em van tenir al sac. Coses petites que atrapen de pressa. Ja ho veureu, ja ho veurem. Puc avançar que hi ha una novetat tecnològica que tots patim, avui dia, que sembla implícita en un grup d’amistats: el grup de whatsapp. Quina por.
Parlant de novetats tecnològiques, ens expliquen que aquesta sèrie nova s’ha fet amb càmeres cinematogràfiques digitals que donaran a la sèrie diària la qualitat de les sèries setmanals del prime time. Com ha de ser. Res de dir-ne telenovel·la, res de dir-ne culebrot. Encara que es faci cada dia, és bo, és sèrie, és cine, és art.
Després de la roda de premsa ens han deixat entrar al plató i, a banda de veure decorats en primícia, hem pogut parlar amb els actors, que ens han transmès la mateixa il·lusió que ja dúiem. A més, hem tingut el privilegi de presenciar una gravació en directe, que veureu aquí sota, i hem pogut veure tot de detalls que s’han de tenir en compte perquè tot surti bé i perquè puguem veure els capítols al sofà de casa. I després, veure els actors sent ja personatges a casa seva, als seus sets de rodatge, i passejar i veure les mentides que ens amaguen a cop de no passar-hi la càmera, a mi, que a part de premsa sóc friquifan, ja us deveu imaginar la il·lusió que m’ha fet.
Sembla que hem de tenir Com si fos ahir tres o quatre temporades. Dependrà de l’audiència, al final. Mireu, a mi em fa bona pinta. Boníssima. La compro abans que comenci, sóc fan només amb aquests set minuts. És que em sembla que estem cansats de gàngsters i assassins i que passi de tot i més en un poble petit del Maresme. Volem que parlin de nosaltres, de coses nostres, de gent normal. De coses que pensem, que sentim. Diria que és una sèrie més de sentir que de passar. I al món on vivim en falten sempre, de sentiments. Ai, senyors. Mira que la Mercè Riera era molta Mercè Riera, però aquí ja hem passat pàgina i ens en anem cap a la capital. Com cada dia. Com si fos avui. Com si fos ahir.