El final de ‘La Riera’ en una paraula: BRAVO! El final de ‘La Riera’ en una paraula: BRAVO!
S'ha acabat la telenovel·la de les tardes a TV3 i ens deixa un gran llegat El final de ‘La Riera’ en una paraula: BRAVO!

BRA-VO. No entenc que hi hagi fans a qui no els agradés el final de La Riera. No ho entenc. Ara, unes dies després, i amb totes les escenes de la Sampietro dels últims mesos donant-me voltes al cap des de llavors, una paraula i un gest: bravo, i un aplaudiment.

Hi ha qui va trobar el capítol fluix. És cert que altres finals de temporada han estat més intensos, amb més salsa i més acció, però en aquest cas ens trobàvem amb un final de temporada especial: l’últim, el final de tot. Havia de ser digne de recollir vuit temporades d’històries i havia de girar, clarament, al voltant dels Guitart-Riera. Des d’aquí teníem molt clar que el Claudi havia de ser la clau. Hi ha qui s’esperava una mica més de Mentxu o de Bibiana o de la història de l’Omar i la Lídia. Però no, senyors, en un capítol final de sèrie la Mentxu ni la Bibiana no hi tenen cabuda. La intensitat havia de ser Riera al cent per cent. I marededéu si ho va ser!

El 27 de gener en aquesta revista es penjava un article en què jo mateixa imaginava i feia una aposta sobre qui podia haver disparat el Claudi, un mes després d’aquell dia de Sant Esteve en què va rebre el tret. Mirant la globalitat de la sèrie, vaig parir una teoria que em semblava rodona: una Mercè Riera saturada pel dolor de veure en què s’ha convertit el seu fill, veient que duu dins la mateixa maldat que duu ella mateixa, el dispara perquè l’estima i vol alliberar-lo d’aquest mal. Mata el fill per amor, tal com va matar el seu marit per amor aquell magnífic final de primera temporada.

La casualitat va voler que el mateix 27 de gener, al capítol del migdia, el 1435, el Claudi digués al seu germà que sabia qui havia sigut, i que havia estat sa mare. Al moment vam sospitar, però ho vam acabar descartant, havent mamat la idea de “la família està per sobre de tot” en boca de la Mercè durant més de mil capítols. I no és fins l’última seqüència de l’últim capítol que ho hem acabat de confirmar. El va matar sa mare, senyors meus. Els guionistes ens han fet anar de corcoll ben bé fins a última hora. Il·lusos de nosaltres, anar fent teories i especulacions quan ell mateix ja ens ho havia confessat! Enèsima demostració que la veritat és allà davant, només l’hem de saber veure.

Saber-la veure, o saber destriar-la entre tanta mentida, també. La mentida i els secrets sempre han regnat en aquesta família. El Robert li va proporcionar una coartada falsa, per amor. I, friqui de mi, m’acabo de fer una revisió de les escenes posteriors i no sé si la Sampietro sabia ja que havia estat ella o no, però deixeu-me dir que bravo una altra vegada. La preocupació per l’estat de salut del Claudi al principi no sabem si era perquè tenia por que morís o que se salvés. Aquelles cares que no sabíem destriar d’un “merda, se’m mor el fill” d’un “merda, m’han enganxat”. Grandíssim.

Tornant al capítol final, quin poti-poti d’emocions, quin fer-nos anar d’aquí cap allà, senyors! Vaig arribar a tuitejar un “Madonna mia jo ja no entenc res”, perquè tot canviava rapidíssimament, però em va encantar. Que si en Lluís, que si la mare. Els dos podien haver estat grans assassins. Veient-ho des de fora, però, en global, només podia haver estat ella. El Lluís és un sac de desgràcies, una muntanya de merda, com deia ahir, però no és cruel, no té maldat. En canvi, ella, la Mercè, la matriarca, està tan podrida per dins com ho estava el Claudi. S’ha de tenir una ànima molt negra per disparar dues bales al seu fill, però és que aquesta a sobre té els sants collons d’intentar encolomar-li el pecat a un altre fill seu! Em va encantar, de veritat.

Una altra cosa que em va encantar va ser que les dues “morts” del Claudi fossin en mans de sa mare. Tant la mort violenta com la mort sentida, aquelles dues vessants paral·leles que representaven el personatge. En realitat, representaven els dos personatges. I per això és tan gran que els dos fossin protagonistes dels dos moments.

He llegit que no sabem per què ho va fer. Ahir em va venir al cap si hi deu tenir a veure el trastorn dissociatiu que li van fer tenir una època. Diria que no, que tota aquesta negror es va apoderar d’ella després de saber la història de l’esfondrament i, sobretot, després de veure aquella foto seva vestit de xèrif, dia que va cedir la disfressa d’indi a l’Ernest. Quan encara era petit. Quan encara era bo. Ser conscient que tota aquella bondat havia desaparegut per convertir-se en una rata xuixarda que només es mou per diners i benefici propi la va fer agafar la pistola i prémer el gallet.

Una altra cosa que sembla que va quedar penjada és la pistola d’en Quiroga. Jo diria que era “una” pistola, i no “la” pistola d’en Quiroga. Així, només va desaparèixer del seu armari. Res més. La carambola de posar-la a casa l’Emili i matar dos pardals d’un tret (hihi) em va semblar estupenda. I que se li acudís a en Lluís, encara més. Que fos ell qui enganxés sa mare en hores baixes i pugui, al final, fer-li xantatge perquè s’equilibri la balança i començar a tenir èxits a la vida. No podia denunciar-la. Denunciar ta mare és lleig, denunciar-la dos cops ja és de campionat. A més, en Lluís sabia que el Claudi s’ho mereixia. L’escena dels dos i el “Sé que vas ser tu” a fora, màgica. Els dos fotent-se les culpes a la fonda mentre el Sergi s’ho mirava amb la cara de peix bullit empanat que no sap què passa, per aplaudir. De fet, vaig aplaudir, al plató.

Què més… Gràcies, senyors guionistes, per tornar-nos a fer creure en l’amor amb el Sergi i la Maribel (tot i que no els hi queda gens bé una masia a Olot, opinió personal) i en la justícia divina veient el Bruno sortint de la presó. Gràcies de debò.

La sèrie es podia haver titulat “Com destrossar una família en vuit temporades”, estava pensant. Tant de valorar la Família, en majúscules, la Mercè, i ella mateixa s’ha ocupat de fer-la miques. Amb aquell “No pateixis, ens veurem ben aviat” del Claudi vam ser molts que ens pensàvem que es tiraria a la piscina per acabar-ho de tancar tot. Però no. “Com pots dormir ballant amb tants dimonis?”, li preguntava el Claudi. Perquè pot, perquè està feta d’una altra pasta. Perquè és la Mercè Riera. Ai, el que t’espera, pobre Robert.

Gràcies. Gràcies per aquests vuit anys d’emocions i d’històries, millors i pitjors. Gràcies per haver-ho tancat amb l’emoció que es mereixien totes aquestes estones de tele al migdia i de 3alacarta. Gràcies per convertir-nos en tietes mitja horeta cada dia, per tot el safareig que hem fet parlant de personatges de ficció com si fossin veïns del barri. De fet ho eren, perquè se’ns han ficat al menjador més de 1500 dies. Gràcies, també, per haver-me deixat tancar tota aquesta història des del plató, envoltada dels actorassos que ens han acompanyat aquests vuit anys. Vuit anys que recordarem cada cop que enfilem cap al Maresme. Bravo, senyors, bravo. Bra-vo.

Anna Amat

Anna Amat TeleViciada

Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

  • Mercè

    28 de juny de 2017 #1 Author

    Felicitats Anna Amat, totalment d acord amb el teu escrit, jo tambe vaig gaudir el final d l Riera i faig la mateixa valoració del fets …gràcies.

    Respon

  • mila

    29 de juny de 2017 #2 Author

    D’acord amb Anna Amat sobre Mercè Riera. També es molt bo el de Lluís i la seva acció pròpia d’una ment original que provoca el fracàs i denúncies contra Emili. Lluís ha estat la víctima de tots a la sèrie. Calia una restitució. En canvi el final de Lidia, inversemblant, poc treballat . També el de Mireia Flaquè i Rita.

    Respon

  • JAM

    30 de juny de 2017 #3 Author

    No se si l’Anna ha vist la sèrie o li han explicat….. En fi.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*