Comèdies catalanes i en català costen de veure al cine (no tant a la TV). És per això que l’arribada de Mil coses que faria per tu a la cartellera és ja de per si una bona notícia. A més, aquest vodevil rodat a València amb un càsting mig català mig valencià compleix el seu objectiu principal que no és altre que distreure’ns i fer-nos passar una bona estona a la butaca del cine. Els responsables de que això passi són els protagonistes. Un audaç i despert Peter Vives, un sempre murri Boris Ruiz i el debutant Peyu que trasllada amb solvència els seus gags televisius i teatrals al cine amb un paper que li va molt i molt bé.
La nota discordant és la protagonista femenina Iris Lezcano que sense estar malament del tot contrasta massa amb els seu companys masculins. En canvi la presència de Carmina Barrios com a mafiosa andalusa és tot un regal… Mil coses que faria per tu és, tota ella, una gran gag. Les situacions absurdes i l’exageració són una constant sense que s’arribin a fer pesades. Tot plegat, com dèiem, gràcies a les interpretacions que saben trobar el seu to dins una història que, no enganyem, tampoc no és res de l’altre món.
El film, ja des del principi, juga amb la ruptura de la quarta paret i el protagonista interpel·la l’espectador i el fa partícip de les seves peripècies des del minut u. Malgrat el recurs és efectiu i funciona, la reiteració del mateix acaba sent una mica massa feixuga. Per sort el guió manté la pel·lícula amb un bon ritme i, tot i que la trama sigui més aviat senzilla (recuperar un rellotge per recuperar la parella), el film mantindrà distrets els espectadors.
El debut en solitari de Dídac Cervera (Los inocentes, 2013) bé mereix una oportunitat. Un gènere en el que el nostre cinema té tan a dir com la comèdia (romàntica) necessita cares noves davant i darrere la càmera. És cert que la pel·lícula té estètica de TV movie però aquesta cinta té elements molt positius que fan augurar un futur interessant al seu director.
Veredicte
El millor: la frescor i honestedat del producte i la química Peyu – Peter Vives.
El pitjor: l’abús de la ruptura de la quarta paret.
Nota: 6,5
