’13 jours, 13 nuits’, entre el caos i la tensió

392

13 jours, 13 nuits aborda l’evacuació, a Kabul, de tot el personal (diplomàtic, administratiu i de seguretat) de l’ambaixada francesa –segons s’apunta, la darrera que quedava per marxar– a partir del 15 d’agost de 2021. Aquell dia els talibans recuperaren el poder a l’Afganistan un cop es retiraren les tropes de l’OTAN. Desapareixia així la República Islàmica de l’Afganistan, etiquetada com a presidencialista i democràtica, sorgida després que l’exèrcit nord-americà ocupés inicialment el país el 2001, i on hi havia un seguit de llibertats –particularment per a les dones– que ràpidament van quedar abolides, situació que el dia d’avui perdura. 

La cinta es basa en la crònica que va escriure el comandant Mohamed Bida –13 jours, 13 nuits dans l’enfer de Kaboul–, oficial de policia destinat a l’ambaixada francesa al país des del 2016, i encarregat de la seguretat amb un grup de policies d’elit, la RAID. Bida, a qui només li quedaven uns dies per jubilar-se, i aquest grup d’homes van ser cabdals en tota la tasca d’evacuació –sovint avançant-se a les decisions de l’Élysée– que connotà tot de greus riscos, en consistir en una flota d’autobusos que havien d’arribar a l’aeroport per unes carreteres controlades pels talibans, disposats a tota mena inimaginable de violències i arbitris. En aquests autobusos, a banda del personal francès, hi anava uns centenars de refugiats afganesos que s’havien amagat a l’ambaixada sovint amb les famílies, principal objectiu dels controls talibans, a la cerca de persones a executar contràries al seu règim o simplement col·laboradors dels occidentals. Aquesta operació es perllongà fins al 27 d’agost, els 13 dies infernals del títol que tots aquests protagonistes van patir i que, entre altres tràngols, va incloure un atemptat suïcida el 26 d’agost, quan ja havien arribat a l’aeroport, en què van morir més de cent vuitanta persones, entre ells tretze soldats americans.

El film és una iniciativa d’Ardavan Safaee, president de la Pathé Films. L’octubre de 2022 es va anunciar que l’actor Roschdy Zem donaria vida al comandant Bida; actor d’origen marroquí, és tot un veterà del cinema francès amb films com ara el recent Une affair d’honneur; Indigènes o el polar 36 quai des orfèvres, entre moltíssims més–. La novel·la havia sortit només un mes abans de l’anunci. 

El desembre de 2023, Martin Bourboulon va fer públic que dirigiria la pel·lícula, i que el rodatge era previst d’iniciar-se la primavera de 2024. Efectivament, es va rodar principalment al Marroc, una bona part a Casablanca, del 20 de maig al 2 d’agost de 2024. El grau de fidelitat dels imponents platós construïts va impressionar el mateix Mohamed Bida, el qui va assistir al rodatge de les escenes a l’aeroport. Milers d’extres es van emprar a escenes de masses com ara l’aclaparant de l’aeroport. El muntatge es va començar a fer mentre encara es rodava, facilitat per la gran planificació de tota la posada en escena. A voltes, es rodava amb tres càmeres; l’ús del pla-seqüència en determinats moments és admirable per la seva complexitat i hi contribueix molt a la compenetració del públic, que ho viu així a primera fila. La càmera es manté sempre estable, no es vol imitar el documental, la qual cosa és d’agrair en aquests temps en què molts realitzadors es pensen que el millor en un film d’acció és anar càmera a l’espatlla, sense estabilitzador, tot fent batzegades i escombrades que acaben per no deixar veure res. Per bé que hi va haver aquest treball estudiat i rigorós, Bourboulan també va creure, però, que convenia donar als actors un ample marge d’improvisació.

L’equip tècnic estava constituït majoritàriament per quadres marroquins. Davant 35 tècnics francesos, la resta, uns 300, van ser del país. La pel·lícula va tenir la première en el passat Festival de Canes d’enguany, fora de competició. 

A Bourboulan li ve de nissaga dedicar-se a això del cinema. Estretament lligat a la Pathé (tots els seus llargmetratges els ha fet sota aquest segell), va començar com a ajudant de direcció, entre d’altres de Bertrand Tavernier, de Roland Joffé (Vatel), de Mathieu Kassovitz (Les rivières pourpres) o de Jean-Paul Rappeneau (Bon Voyage); és fill del productor Frédéric Bourboulon (els films de Tavernier: Captain Conan; In the electric Mist; Voyage a travers le cinema français). Amb el seu productor habitual, Dimitri Rassam, Bourboulan ha realitzat els dos llargs de Papa ou maman; i els dos de Les trois mousquetaires: D’Artagnan i Milady, a banda del que ens ocupa i d’un seguit d’incursions televisives. Bourboulan també va realitzar el suggerent Eiffel. 

El mateix Rassam, fill de l’actriu Carole Bouquet i del desaparegut productor libanès Jean-Pierre- Rassam –aquest proper a l’esfera del cèlebre Claude Berri i en el seu moment vinculat a Godard i Jean Eustache, entre d’altres–, és productor de recents cintes com ara Le Comte de Monte-Cristo i Limonov: The Ballad. 

Pathé, amb el concurs de Chapter 2 (Grup Mediawan) i d’un petit grapat addicional de productores ha invertit 30 milions d’euros i lamentablement, ara com ara, podria dir-se que ha punxat a la taquilla: de moment, uns quatre milions de recaptacions –el film es va estrenar a França el 27 de juny. I diem “lamentablement” perquè la cinta té una estructura i posada en escena impecables, amb un ritme endimoniat, per narrar les desventures dels seus protagonistes, sovint a punt de passar a l’altra vida, amb una permanent sensació de ser literalment a l’infern, que el converteix, des de la perspectiva cinematogràfica, en un thriller amb quelcom de rerefons polític –tot i que no és l’objectiu principal– absolutament absorbent.  

L’evacuació es va fer a correcuita i la sensació de desgavell absolut, de caos anihilador, acompanya unes circumstàncies en què el temps per pensar és un luxe impossible. Per a Bourboulan allò que compte és l’acció, el thriller, la tensió màxima en tres plans per a Bida: les arriscades negociacions amb els talibans per poder treure la gent de l’ambaixada tot mantenint una posició personal marcada per la incòlume decisió de salvar tothom; la coordinació amb l’ambaixador, que des del dia 15 d’agost es troba a l’aeroport – tornarem sobre aquest extrem– i que és qui pot transmetre a l’Élysée la necessitat d’ajut i cobertura per a l’operació; i la valentia i l’atreviment de tirar pel dret quan aquestes decisions i les gestions en general no arriben o arriben amb una lentitud i una connotació dubitativa altament sospitosa i esparverant: el paquet d’afganesos que s’aixopluguen a l’ambaixada i que no queda clar que França vulgui o pugui fer-se’n càrrec, per a desesperació dels afectats. 

Com dèiem, els aspectes polítics no són a primer pla, però el film deixa espai per retratar els talibans com uns dèspotes sanguinaris i per recollir en certa manera allò que alguna premsa francesa particularment va pensar de l’ambaixador David Martinon, puix que va abandonar l’ambaixada en helicòpter el mateix 15 d’agost per refugiar-se a l’aeroport, des d’on, argumentava, era millor ser-hi per garantir les operacions d’evacuació; però el film deixa palès que en fer aquesta maniobra, el cap visible de l’ambaixada estava lluny del teatre d’operacions, i les comunicacions i a voltes la impossibilitat de connectar feien d’aquesta llunyania més aviat un hàndicap a l’hora d’actuar amb eficàcia, això sense oblidar el silenci de París. 

Martinon també ha donat la seva visió dels fets al llibre Les 15 jours qui ont fait basculer Kaboul. Com a obra de ficció que també és, per bé que es percep la voluntat del director per ajustar-se a la realitat dels fets descrits per Badin, sembla que s’ha exagerat la quantitat de gent afganesa que va aconseguir de refugiar-se dins els murs de l’ambaixada, sens dubte tot cercant els efectes dramàtics; el nus a l’estómac a partir de determinat moment és permanent. Igualment, hi ha un parell de personatges força determinants que com a tals no van existir tot i que no costa imaginar que n’hi va haver de semblants en tot l’episodi: la jova Eva (Lyna Khoudri), una cooperant franco-afgana, que atemorida –en ser dona i mig del país– accepta fer d’intèrpret amb els talibans i hi contribueix a aconseguir els autobusos, en realitat va ser Wali Mohammadi, jurista i traductor de l’afgà al francès. Altrament, l’actriu danesa Sidse Babett Knudsen, cèlebre per la sèrie televisiva Borgen, és una reportera de ficció, per bé que és fàcil imaginar que encarna els periodistes que hi deurien ser. 

Si bé és perceptible que el film assoleix un to que probablement treu ombres sobre alguns moments de l’acció francesa, i que veladament deixa la seva gent –no tant el seu govern– com a herois –tret d’algun apunt sobre els dubtes de la RAID, però–, les circumstàncies descrites són dantesques i arriben plenament a un públic fascinat alhora per l’horror, el caos i la trepidació, on queda clar que la vida penja constantment d’un fil i que no val res. Cal veure els títols de crèdit perquè van acompanyats d’instantànies dels fets autèntics, i això permet valorar el gran esforç de disseny de producció. 

Veredicte

El millor: La tensió i el ritme mantinguts impecablement al llarg de tot el film. La capacitat de transmetre l’angoixa viscuda. 

El pitjor: En determinats moments, potser es percep massa algunes trampes en el relat  (fores de camp, ús del so, omissions temporals) per fer-nos patir sobre la sort d’alguns personatges que han anat agafant presència i protagonisme. 

Nota: 8,5