‘West Side Story’, remake tant innecessari com satisfactori

- Advertisement -

D’entrada, admetem que, segurament com molts d’altres, només l’anunci que Steven Spielberg s’havia atrevit a fer un remake del clàssic de Jerome Robbins i Robert Wise més aviat ens inspirà perplexitat i una malfiança innata quant al resultat final que l’atreviment tindria, bo i ser Spielberg. Al capdavall, estem parlant d’un d’aquests films-tòtem de la història del cinema. West Side Story pertany al selecte grup de pel·lícules que per algun motiu han calat ben a fons en la consciència col·lectiva com ho poden ser títols com ara 2001, A Space Odyssey, o la ‘Trilogia del Dòlar’.

Si cal ser absolutament franc, un cop vam veure els tràilers al cinema, vam tenir un calfred. Per damunt de tot, ens semblava que els actors no estaven ni de bon tros a l’alçada de Nathalie Wood, Rita Moreno, George Chakiris, Richard Beymer o Russ Tamblyn. Però un cop vist el film, ens hem de menjar la llengua perquè la sensació rebuda al llarg de la projecció i el pòsit que queda després resulten plenament satisfactoris. 

- Advertisement -

West_Side_Story_1

- Advertisement -

Spielberg també situa l’acció als anys 50, un temps després que s’esdevenia la història original. Ara, ja estan essent tirats a terra per construir el Lincoln Center, els barris pobres del Upper West Side de Manhattan que servien de marc per als enfrontaments entre les dues bandes juvenils, transsumptes dels Montescos i Capuletos shakespearians. Aquests són els Jets, integrats per ‘white trash’ (blancs pobres), i els Sharks porto-riquenys —als anys 50 va haver-hi una forta immigració porto-riquenya als EUA—. Aquest fet dóna al film un marc ambiental en alguna mesura espectral, de descomposició, de runa, que contribueix a un discurs decadent en què es mou un jovent amb poques possibilitats de futur, per bé que mentre els Jets no treballen —llurs famílies mai visibles semblen desestructurades, amb pares alcohòlics o drogoaddictes—, els porto-riquenys sí que intenten anar endavant.

Spielberg, de fet, respecta les intencions originals del musical i del film clàssic que, estrenat el 1961, no feia sinó recollir un dels conflictes ben palesos encara als barris pobres del Nova York dels 50: el conflicte juvenil, la violència i el racisme inherent a unes condicions dures de vida. John Frankenheimer, un dels representants més destacats de la batejada com a ‘Generació de la Televisió’, ja havia debutat en el llarg amb un parell de films sensibles a aquella realitat del moment pel que fa a una joventut conflictiva i inadaptada: The Young Stranger i The Young Savages; per no esmentar The Wild One, film de Laslo Benedek, amb Marlon Brando, o Rebel Without a Cause, de Nicholas Ray, entre d’altres.   

Spielberg aborda el remake amb gran respecte pel clàssic; l’extraordinària partitura del musical de Broadway i del film original, obra de Leonard Berstein, amb esplèndides cançons de Stephen Sodhein, és la mateixa. És cert que alguns números musicals s’esdevenen no gaire encertadament a d’altres moments de la història, com ara ‘Cool’, però en línies generals Justin Peck, qui ha coreografiat la cinta, respecta l’indescriptible treball i esperit de Jerome Robbins, responsable de la coreografia del musical a Broadway i del film de 1961. El guió d’Ernest Lehman troba l’eco corresponent amb Tony Kushner, també guionista de films d’Spielberg com ara Munich o Lincoln.

West_Side_Story_2 El director, però, qui diu tenir el film com a un gran referent de la infantesa, opta, tot aprofitant l’ambient ple de runa, per una imatge més realista, en incrementar la brutícia ambiental, la pobresa, i uns escenaris, com ara el de l’escena de ball, amb les quatre parets en comptes de les tres del film original encara deutores d’una concepció molt teatral. Altrament, el director fa volar literalment la càmera des de les primeres escenes i desenvolupa una posada en escena amb un concepte de gran espai, que tot i que ja hi era en l’original, aquí és particularment remarcable.

Aquest realisme l’ha dut a desenvolupar un marc molt més versemblant quant a la parla. Efectivament, el film original, per bé que té intenció de denunciar, tot i que veladament, l’actitud racista fins i tot de la policia, manté la cinta pràcticament en anglès amb algunes paraules en castellà aquí i allà. En definitiva, tot molt americà. Quan parlen Natalie Wood, George Chakiris o fins i tot Rita Moreno, nascuda porto-riquenya, sempre tenen un deix saxó. Spielberg, contràriament, opta per una presència del castellà més forta, amb frases senceres, i els accents de la debutant Rachel Zegler (de mare colombiana) com a María, d’Ariana De Bose (de pare porto-riqueny) com a Anita, i de David Álvarez (de pares cubans) com a Bernardo esdevenen més genuïns, més llatins, fins i tot quan parlen en anglès.

West_Side_Story_3Quant als actors, cal admetre que el treball dels tres esmentats, junt amb Alsel Ergot com a Tony i Mike Faist com a Riff estan força a l’alçada, i caldria afegir que no tenien una tasca fàcil perquè el treball del repartiment del film clàssic havia posat el llistó molt alt. La incombustible Rita Moreno, que ja té noranta anys, es reserva el paper del botiguer que encarnava en el clàssic Ned Glass, a banda d’exercir com un dels productors executius de la cinta.    

El film de 1961 és literalment una gran obra mestra del cinema musical en forma i fons, una òpera rotunda. La partitura resulta insuperable —d’aquí que un remake es vegi obligat a usar-la de nou—, i la coreografia de Jerome Robbins resulta llegendària. A banda els motius personals d’Spielberg, només es justifica l’existència d’aquest film per la necessitat d’apropar grans obres a les noves generacions mitjançant nous rostres que de segur tenen un futur prometedor i poden fer que aquest Romeu i Julieta emmarcat en el Nova York míser dels cinquanta, colpejat per l’odi entre comunitats diferents, per un racisme atàvic, continuï emocionant mercès a una planificació trepidant, dinàmica com és la pròpia d’aquest mag del Hollywood renascut als setanta, autèntic prestidigitador i visionari del cinema.

Calia doncs aquest remake? Definitivament, no, però també és cert que, en cas de no existir el film clàssic, probablement aquesta cinta enlluernaria. Spielberg era l’únic del quintet d’amics cineastes (Coppola, De Palma, Lucas, Scorsese i ell mateix) que encara no havia fet un musical. Ja no es pot dir. 

Veredicte

- Advertisement -

El millor: una coreografia enlluernadora al ritme de Berstein i uns actors veritablement a l’alçada dels seus precedents. 

El pitjor:  l’equivocació flagrant de situar algunes cançons en boca de personatges i en situacions diferents.

Nota: 8,75

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents