En dos dies vaig poder veure dos documentals que em van impressionar molt i que val la pena recomanar: Tout s’accélère (2016) i Pantalles addictives (Nens adictes a les pantalles, Enfants accros aux écrans, 2018). Malgrat que tot i tractar-se d’un tema relacionat amb la meva recerca a la universitat (la gestió racional del temps), totes dues produccions em van sorprendre per la seva originalitat i pel seu al·legat en defensa d’un model de societat diferent del que tenim actualment, on es demostra que les presses i les pantalles ens han canviat. I totes dues en tenen un denominador comú: la visió dels infants.
El dissabte 3 de març del 2018 vaig poder assistir a la projecció del documental Tout s’accelere (2017) organitzat per l’Ohlalà! Festival de cinema francòfon de Barcelona. També hi era present el director, Gilles Vernet, ara professor d’un institut després d’haver treballat en el sector financer durant molts anys. En el documental ell mateix explica com quan van diagnosticar amb una malaltia incurable la seva mare, va decidir deixar la seva feina per poder acompanyar-la en els seus darrers mesos de vida, sabent que si no hagués deixat la feina hagués estat impossible poder-ho fer. La lectura del llibre Social Acceleration. A New Theory of Modernity (2015) el va inspirar per tractar el tema de l’acceleració del món en què vivim amb els seus estudiants de secundària a classe, i les respostes el van sorprendre tant que va acabar fent el documental a partir d’un micromecenatge que es va assolir ara fa dos anys.
De fet l’autor del llibre és un dels sociòlegs més interessants del moment, l’alemany Hartmut Rosa, del que ja vam poder llegir en castellà el 2016 l’obra Alienación y aceleración. Hacia una teoría crítica de la temporalidad en la modernidad tardía (Alienation and Acceleration. Towards a Critical Theory of Late-Modern Temporality, 2010), on ja presentava el que per ell és el motor clau de la modernitat: l’acceleració. Segons Rosa, el món ha estat atrapat des de la revolució industrial en una espiral d’acceleració sense precedents, nascuda de la combinació d’acceleracions demogràfiques, econòmiques, tecnològiques i socials, que es poden identificar en tres plans diferenciats:
- L’acceleració tecnològica: l’evolució dels processos relacionats amb el transport, la comunicació i la producció transformen la societat des de dins.
- L’acceleració del canvi social: canvi fonamentat en el progressiu declivi de la família i la feina, des d’un punt de vista de pèrdua d’estabilitat i perdurabilitat.
- L’acceleració del ritme de vida: es constata un increment de la necessitat de viure episodis d’acció o experiències per unitat de temps i una desbocada confusió entre comprar i consumir.
En el documental Vernet realitza un genial mestissatge de les opinions dels seus alumnes adolescents amb la de diferents experts, inclòs el mateix Hartmut Rosa. Les preguntes fetes als joves a classe són respostes amb la ingenuïtat i lucidesa típica de l’edat, totes amb un component filosòfic important: els nois i noies es qüestionen temes com el paper dels diners, l’ambició del poder, el gust per les emocions intenses o la relació amb la mort a la nostra societat. A la vegada els joves proposen preguntes tan contundents com: “Perquè tothom vol més?” o “A on vols arribar abans?” o “Val la pena provocar un gran impacte mediambiental fent una nova línia de tren per reduir el trajecte deu minuts?”. Els joves sorprenen per les seves reflexions tenint en compte que seran víctimes en el futur d’aquest desenvolupament exponencial… si és que no ho són ja.
Un dia més tard, el diumenge 4 de març del 2018, s’emetia al programa 30 minuts de TV3 el documental Pantalles addictives, una producció francesa estrenada al gener d’aquest any. El reportatge de Paul Moreira i Adèles Flaux és un crit d’alerta convençuts que cal actuar urgentment: alguns experts fa temps que intenten fer sentir les seves veus per advertir-nos d’una epidèmia silenciosa i perillosa que amenaça els nens en els seus primers anys de les seves vides. Cada cop hi ha més estudis concloents que afirmen que l’ús abusiu de les pantalles de mòbils i tauletes pot provocar trastorns del llenguatge i del son en els més petits, a més de l’aïllament i la baixa tolerància a la frustració que provoca.
A França, un col·lectiu de pediatres, logopedes i psicòlegs demanen a les autoritats que facin campanyes institucionals per informar dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles com es fa amb les addiccions a l’alcohol, al tabac o a les drogues. Els pares no en són conscients, de fet és ben bé al contrari, es pensen que li estant donant tot el que poden donar o el que ells (nosaltres) no vam poder tenir a la nostra infantesa. En el programa asseguren que si el culpable del comportament estrany dels nens és culpa de les pantalles, només retirant-les els infants es recuperen completament.
La revolució digital ens ha canviat la vida, ha alterat les comunicacions, ha multiplicat els coneixements, els aparells s’han fet cada vegada més indispensables, i, al reduir-ne la mida, ens ha permès poder portar-los a la butxaca. Alguna cosa hi ha que ens fa estar atents contínuament al mòbil, tots hem identificat una addicció que pensem és inofensiva. El Dr. Nicholas Kardaras, autor del llibre Glow Kids: How Screen Addiction Is Hijacking (2016), parla, en canvi, de “l’heroïna digital”. A la seva investigació ha observat en nens petits els mateixos símptomes clínics que en els casos d’addicció a les drogues: el síndrome d’abstinència, la impulsivitat i l’agressivitat. Va descobrir que les pantalles ens fan generar dopamina, que és la substància que ens fa agafar constantment el mòbil i la que alimenta l’anomenat circuit de recompensa cerebral. La dopamina és coneguda com l’hormona de la felicitat.
Els estudis realitzats amb addictes a internet van donar uns resultats inesperats utilitzant un escàner cerebral: la circulació dels fluids estava alterada. Una zona del cervell s’encongeix (el còrtex frontal), amb un impacte sobre la comunicació que poden provocar símptomes similars a l’autisme o als trastorns bipolars, provocant un comportament més impulsiu i additiu, i impedint poder prendre decisions encertades perquè la capacitat de fer encadenaments lògics està alterada.
I els adults? Doncs cada cop som més addictes a la dopamina que ens proporcionen les recompenses de les xarxes socials i del joc. Experts en addiccions comparen els mòbils i les tauletes amb unes veritables bombes de dopamina, convertida en una insòlita moneda del desig i del plaer. A mesura que rebem un m’agrada o una recompensa similar es produeix una descàrrega d’aquesta substància al cervell que ens satisfà. Rebre un m’agrada és un senyal d’aprovació del grup i una font de plaer, activant la mateixa part del cervell associat a les addiccions, el que passaria amb una droga, per exemple. L’essència de l’activitat de les empreses relacionades amb les xarxes socials es basa a aconseguir que les seves aplicacions enganxin tant com sigui possible i la gent faci el màxim número de m’agrades possible.
En el documental hi apareix breument un dels fundadors de Facebook el 2005, en Sean Parker, en una entrevista realitzada el novembre del 2017: “Explotes una feblesa de la psicologia humana, i nosaltres ho sabíem i, tot i saber-ho, ho vam fer”. La sensació transmesa pels comentaris dels experts que apareixen és que s’han creat unes eines per socialitzar que en realitat estan trencant el teixit social. Els programes de cerca i de xarxes socials que utilitzem de forma gratuïta en realitat no ho són, no paguem res perquè hem passat de ser els clients a ser el producte. El nostre perfil és valuós per a la publicitat i això ho estem pagant amb la nostra salut. I el perfil nostre es coneix a partir de la nostra interacció i comportament a la xarxa, és a dir, de nou, amb els m’agrades que fem.
En definitiva, des de ben petits estem consumint aplicacions que s’han dissenyat per fer-nos addictes a les pantalles. El sociòleg Harmut Rosa ja ens advertia quan deia que les persones no cerquem la felicitat, sinó l’emoció. Però en un món modern neoliberal mai en tenim prou: “El nostre desig bàsic de connexió s’ha emmascarat en un desig de béns i objectes. Vull un mòbil per estar connectat amb els meus amics, però acabo atrapat en el consum de l’últim model, per això els objectes sempre ens deceben”. Podem triar “augmentar la nostra predisposició a l’alienació (ficar el cap al mòbil i consumir) o obrir-nos a la possibilitat de la connexió, atent al que passa al meu voltant. Però la solució és col·lectiva com a societat; si comencem a competir entre nosaltres, aquesta possibilitat s’esfumarà”.
Si us ha interessat aquest article ja esteu trigant a fer un m’agrada a les xarxes socials… penseu en la salut del seu autor i compadiu-vos d’ell… vull dir de mi.