L’atzar ha fet que s’estreni el mateix dia a les sales de cinema dues produccions espanyoles aparentment molt diferents entre si: la comèdia El mundo es vuestro (2022) i el thriller Código Emperador (2022). Però, en realitat, totes dues tenen un denominador en comú: la visibilitat de la corrupció sistèmica a Espanya i la constatació a la ficció que els salvadors de la pàtria el que volen és la seva pròpia salvació (“A ver si puedo hacer un pelotazo de una vez”, diu el protagonista de la comèdia en un moment de la pel·lícula mentre oneja la bandera de rigor).
Código Emperador és una gran coproducció francoespanyola dirigida per Jorge Coira, on l’actor Luis Tosar interpreta a un agent d’una unitat especial del CNI (Centro Nacional de Inteligencia), especialitzada a investigar xarxes de contrabandistes de materials perillosos. Els esdeveniments que se succeeixen per tal d’aconseguir justament el que sembla una bomba bruta en mans de terroristes provoca un dilema moral a l’espectador: Què estaries disposat a fer per a detenir els traficants i recuperar les bombes? Què és admissible des d’un punt de vista legal i què és admissible des d’un punt de vista ètic?
La trama es complica quan descobrim que l’agent és també un integrant de què reconeixem en els darrers anys com les “Clavegueres de l’Estat”, és a dir, agents de la policia al rescat dels problemes d’una elit poderosa que vol protegir els seus interessos privats a canvi de favors i diners i, també, agents al servei de les altes esferes de l’estat per tal d’aconseguir informació compromesa o, directament, inventar-la o provocar-la per a tenir favors i diners i poder manipular les decisions d’òrgans importants de l’estat.
El comandament del CNI que dona les ordres en un àmbit i l’altre, interpretat per Miguel Rellán, és ascendit suposadament pels mèrits del seu exercici professional, és a dir, “vetllar per la seguretat nacional” o, emprant les seves pròpies paraules: “Hay que cuidar de los amigos…”, “… No hay nada más imprevisible que un político sin muertos en el armario, luego llegan al poder y quieren tirar de la manta. Todos tenemos algún deseo… Encuentra el suyo…”, o “Hay que tener un control de togas”, és a dir, en aquest cas, un suposat arxiu de proves amb les quals poden fer xantatge als jutges… I, tot plegat, en xarxa a escala internacional: si els terroristes actuen així, sense fronteres, les clavegueres també treballen de forma coordinada a escala internacional (el protagonista apareix a Bucarest i a Panamà fent tripijocs més que dubtables).
La pel·lícula indica a la seva publicitat que s’inspira en fets reals, normalitzant una corrupció que es fa habitual als diaris en els darrers anys: podem identificar clarament el president i el jugador d’un reconegut equip de futbol molt a prop del poder, podem entendre com es justifiquen algunes sentències d’alguns jutges, i veiem com es condecoren militars franquistes o, directament, nazis que no tenen cap problema en fotografiar-se fent la salutació de la SS… Ara ja no sé si parlo de la pel·lícula o de la realitat.
L’eslògan “La informació és poder” és el que subjau en tota la història i caldria afegir: “… i la comunicació també”. En aquest cas, a la pel·lícula té un paper rellevant un mitjà digital com a garantia de publicar la informació real i contrastada, en la línia de les tendències que veiem a escala internacional: la corrupció implícita en els mitjans que depenen especialment de la propaganda institucional en contrast amb la pulcritud dels mitjans que depenen dels ingressos dels seus subscriptors. Apostar pel periodisme d’investigació versus apostar pel clientelisme. Ho veiem cada dia als programes de televisió i ràdio, plens de suposats tertulians independents.
És complicat lluitar contra la corrupció quan no es denuncia (probablement per por a les represàlies), o es denuncia i no passa res, o es denuncia i els jutges “t’ho afinen”, o ho denuncies i els mitjans afins ho tergiversen fins a donar-li la volta. De totes maneres, sembla que aquesta ficció en concret està més propera a la percepció de la societat espanyola, especialment preocupada per la desconfiança institucional derivada de decisions incompressibles, sensació de falta de resposta en molts casos… I sensació que la llei no és igual per a tots.
De fet, probablement no és correcte parlar de “corrupció sistèmica”, sinó de “corrupció política”, però aquest matís no fa que sigui fútil la qüestió i que la percepció de corrupció de la ciutadania sigui altíssima. La visibilitat de la corrupció política la podem veure en totA la seva esplendor a la pel·lícula El mundo es vuestro, dirigida, guionitzada i protagonitzada per Alfonso Sánchez, parella artística d’Alberto López (tots dos són coneguts com “Los compadres”), amb el que presenta aquesta tercera part de la trilogia formada per El mundo en nuestro (2012 ) i El mundo es suyo (2018).
En aquesta comèdia, els suposats salvadors de la pàtria en realitat volen vendre l’Espanya buidada als xinesos, justament perquè la puguin omplir… de xinesos. La pel·lícula esdevé durant una munteria en una finca de l’alta societat espanyola (nobles, empresaris i polítics de tots els colors convidats). La visió agredolça de la societat contemporània és demolidora, on l’esperpent visualitzat fa vergonya no tant pel que veiem (que també), sinó pel fet que som capaços d’identificar fàcilment personatges i estaments reals (l’escenificació de l’habitual divisió de l’esquerra és absolutament apocalíptica, mentre tracten de resoldre les diferències en una assemblea en mig d’un acte reivindicatiu… El més normal, vaja).
De moment, els espectadors podem escollir quina ficció consumir: escoltar programes de mitjans suposadament independents o gaudir de pel·lícules suposadament de ficció a una sala de cinema… Per a veure corrupció, jo escullo el cinema.
