L’any 1968 va tenir lloc una singular edició del Festival de Cannes. Tan singular que va començar envaït pels estudiants embrancats en el marc dels esdeveniments del maig francès i va acabar cinc dies abans del previst i sense palmarès. El tancament del festival es va precipitar per la dimissió de part del jurat, entre els quals hi havia Louis Malle, Monica Vitti, Terence Young i Roman Polanski, i per la decisió de diversos reconeguts directors de retirar les seves pel·lícules a concurs, entre d’altres: ¡Al fuego , bomberos! (Hoří, má panenko, 1967) de Miloš Forman i Te amo, te amo (Je t’aime, je t’aime, 1968) d’Alain Resnais.
A la primera de les dues projeccions previstes de Peppermint Frappé (1967), de Carlos Saura, l’escenari va ser assaltat per diversos directors que demanaven parar el festival en solidaritat amb l’esclat que estava vivint el país. Els més bel·ligerants van ser Jean Luc Godard (que va acabar penjat de les cortines de la pantalla) i François Truffaut (que va acabar proclamat persona non grata per l’organització del festival setmanes després). Tots dos van rebre la complicitat de Carlos Saura i de Geraldine Chaplin, els quals acabarien ajudant a trencar les cortines de la sala amb tantes batzegades. El festival es va acabar en aquell moment i la pel·lícula no es va poder veure completa a Cannes fins cinquanta anys després en un peculiar homenatge del festival.
Un mes després, el juny del 1968, cent vuitanta directors van impulsar la creació de la Societat de Realitzadors de Films que, com a primera acció, va proposar canvis en l’orientació del Festival de Cannes… sense aconseguir-ho. El conflicte durant aquell any, la negativa a escoltar la recent creada associació i d’altres decisions polèmiques van impulsar el 1969 la creació d’un esdeveniment paral·lel i independent del festival i, sobretot, independent del poder polític: naixia la Quinzena de realitzadors (Quinzaine des Réalisateurs), amb un programador artístic propi, amb la voluntat de combinar el descobriment de nous directors amb la participació de directors consagrats. Des de llavors la Quinzena ha estat un indret a tenir en compte per l’exquisida selecció de títols, convertida en un gran aparador mundial i punt de sortida de la carrera comercial de pel·lícules destacades.
L’any 2018 no podia ser menys en la seva edició número cinquanta. Vint pel·lícules van fer la seva première mundial a la Quinzena, entre les quals hi havia les espanyoles Carmen y Lola, d’Arantxa Echevarria, i Petra, de Jaime Rosales, i les conegudes pels aficionats del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya: Mandy, de Panos Cosmatos, Mirai, de Mamoru Hosoda i Climax, de Gaspar Noé, que acabaria enduent-se el Prix Art Cinema de la Quinzena (i mesos més tard, a l’octubre, guanyaria també el del Festival de Sitges). I el premi d’homenatge a tota la seva carrera va ser pel gran Martin Scorsese que va recollir personalment el premi La Carrosse d’or de la Societé des Réalisateurs de Films.
Però la gran triomfadora de la Quinzena de realitzadors finalment va ser la pel·lícula En liberté! (2018), del tunisià Pierre Salvador, que guanyaria el Premi SACD (Prix de la Société des auteurs et compositeurs dramatiques). Protagonitzada pels actors Adèle Haenel i Pio Marmaï, una original comèdia que justament a principis de febrer del 2019 guanyava el Prix Lumières al millor guió, concedit per la premsa internacional a l’àmbit del cinema francòfon, destacant la seva “originalitat, frescor, humor i ritme eixordador“.
La pel·lícula ha estat nominada a nou premis César de l’Acadèmia de Cinema Francès, malgrat que finalment no va guanyar-ne cap, i van ser: al de millor pel·lícula, millor director (Pierre Salvadori), millor actriu (Adèle Haenel), millor actor (Pio Marmaï), millor actriu secundària (Audrey Tautou), millor actor secundari (Damien Bonnard), millor guio original (Pierre Salvadori, Beoit Graffin i Benjamin Charbit), millor edició (Isabelle Devinck) i millor música original (Camille Bazbaz).
Una policia vídua d’un heroi i commemorat agent descobreix que aquest era un corrupte i que, entre d’altres malifetes, va enviar a la presó un innocent acusat de robar en una joieria, un acusat que està a punt de sortir en llibertat i al que ella intentarà ajudar per què es pugui reinserir a la societat. Tot plegat narrat amb un esclat d’enginy, amb un toc d’humor hilarant i surrealista que feia temps que no vèiem en el cinema francès. Això sí, absolutament irreverent emprant un to burlesque que ridiculitza uns pilars fonamentals de la societat com és la policia, la justícia, el sistema penitenciari o l’església. Això fa que també sigui incòmode per una part de la societat, fet que rpovoca opinions extremes d’adhesió i de rebuig entre els espectadors que ho han manifestat a les xarxes, sense deixar indiferent a ningú, rebent a la vegada crítiques i lloances.
Malgrat la paròdia i els gags fregant el ridícul, sense arribar a ser grollers però amb tocs d’humor negre, cal dir que amaga un profund drama en paral·lel de dues persones que senten que els han robat vuit anys de la seva vida i que tenen la necessitat de fer quelcom per retrobar-se de nou, bé castigant-se, bé redimint-se.
A França ha seduït a 770.000 espectadors, eclipsats per l’aclaparador èxit d’El gran baño (Le grand bain), que ha superat els 4,2 milions, i que també és molt més dramàtica i profunda del que ens han venut en la publicitat. A diferència d’aquesta, el director Pierre Salvador ha sabut dotar de ritme emprant escenes d’acció que a manera de recordatori reinventa el passat per construir un nou futur en el cas de la protagonista femenina, i del que crea un nou present per canviar el passat, en el cas del seu partenaire.
En liberté! ha estat la pel·lícula escollida per inaugurar la segona edició del Oh La Là! Festival de cinema francòfon de Barcelona que es pot veure del 13 al 19 de març del 2019 a l’Institut Français de Barcelone i als Cinemes Texas. El Festival es consolida amb una mostra d’onze pel·lícules inèdites al nostre país (de les deu de la primera edició finalment només se’n van estrenar dues) i una retrospectiva de l’actriu, guionista i directora, Agnès Jaoui, que presentarà la seva darrer pel·lícula i participarà en diferents trobades amb el públic i periodistes.
La setmana de celebració del certamen ha estat escollida per la seva proximitat al 20 de març, data en què se celebra el Dia Internacional de la Francofonia des de la seva proclamació l’any 1998, coincidint amb l’aniversari de la creació l’any setanta del germen de l’actual Organisation Internationale de la Francophonie. L’Organització agrupa els països en què es parla francès o hi existeixen instituts de llengua francesa i té, entre els seus principis i valors fonamentals, la democràcia i els drets humans, el respecte i la promoció de la diversitat cultural i lingüística i la solidaritat i el desenvolupament sostenible.
És atenent a aquesta diversitat que al Festival de cinema francòfon de Barcelona ens hi trobarem pel·lícules de diferents procedències: França, Bèlgica, Suïssa, Tunísia, República Democràtica del Congo i el Canadà, entre d’altres. Amb l’excepció de la comèdia inaugural, la programació aborda aspectes més ancorats al drama, com a reflex en molts cops de situacions reals de la societat actual, en uns títols escollits com a petits tresors i mostrats en la majoria dels casos en una experiència potser irrepetible, pel que es refereix al fet de poder veure-les en pantalla gran, en un auditori còmplice que comparteix els valors intrínsecs de la francofonia. Us recomano estar atents al programa del festival i a la selecció de les seves directores, Mélody Brechet-Gleizes i Ana-Belén Fernández, tant d’aquesta edició com de les properes.