today-is-a-good-day

Tobe Hooper i la seva particular casa de terror

- Advertisement -

La matanza de Texas és una pel·lícula que em va al·lucinar quan anava a l’institut. Gravada de Canal 9 en un VHS gastat, la mala qualitat d’imatge afegia una capa més de mal rotllo a la ja de per si malsana atmosfera que es respira a tot el metratge. El seu director, Tobe Hooper, es va convertir en un tòtem del cinema de terror, no només per mi, que tot i la seva irregular carrera sempre ha sigut un nom a tenir en compte quan es parla de cinema de terror contemporani. Una figura que s’analitza a La casa de los horrores de Tobe Hooper.

Abans de La matanza de Texas, Tobe Hooper va participar en diversos documentals, format sense cap mena de dubte cabdal per entendre la naturalitat de les imatges que transiten a La matanza de Texas i que va ajudar a que la pel·lícula suposes l’impacte que va ser. Però la història de Tobe Hooper no es limita només a La matanza de Texas, hi ha molt més, i bon cinema dintre la seva filmografia. Per exemple, tenim Trampa mortal una altra pel·lícula d’horror, en aquesta si que hi ha excessos hemoglobínics, però amb una ambientació més gòtica, allunyada de la naturalitat de La matanza de Texas. En el destarotat hotel Starlight hi viu un desequilibrat veterà de guerra que dubtarà a assassinar qualsevol que s’hi allotgi, per després desfer-se del cadàver llençant-lo al cocodril gegant que té en un pantà annex a l’hotel. Un argument que recorda, i molt, a Psicosis però les semblances no acaben aquí, la pel·lícula presenta un primer personatge femení que sembla el protagonista, però que en arribar a l’hotel és assassinat.

- Advertisement -

Aquestes dues, juntament a La casa de los horrores (The funhouse), formen una mena de trilogia sobre l’Amèrica profunda i més malsana. Si la primera se centrava en una família de caníbals a la Texas més profunda, la segona en l’esquizofrènic gerent d’un atrotinat motel, en The funhouse se centra en un grup de firaires, d’aquests que van de poble en poble cada cap de setmana. Un dels firaires resulta ser un monstre deformat que assetjarà un grup de joves que s’han colat a la fira a la nit, després que aquesta tanqui portes. L’atmosfera de la fira de nit és totalment amenaçador amb tot de ninots grotescos, igual que els personatges que dirigeixen la mateixa fira un cop es treuen les disfresses amb les que es presenten al públic.

- Advertisement -

Un altre dels grans èxits de Tobe Hooper va ser l’adaptació de El misterio de Salem’s Lot, una novel·la de Stephen King, que ha deixat la icònica imatge del nen vampir demanant al seu amic, encara humà, que el deixi entrar a l’habitació. Un èxit que el va portar a acceptar dirigir Poltergeist sota la producció de Steven Spielberg, una decisió que tot i reportar-li un èxit econòmic li va ferir el prestigi davant els insistents rumors que realment Steven Spielberg havia dirigit la pel·lícula i que ell només havia sigut un home de palla.

Però és cert que la carrera de Tobe Hooper va ser molt irregular, per exemple durant els 80 va entrar a ser director de la Cannon. La companyia dels cosins israelians, Yoram Globus i Menahem Golan, li va oferir un contracte per dirigir tres pel·lícules. La primera Lifeforce, que segons els cosins havia de ser l’Alien dels 80, una pel·lícula molt peculiar. El film s’inicia amb la trobada d’una nau extraterrestre dintre l’estela del cometa Halley, en què dos homes i una dona són trobats en una mena d’hibernació. Un cop a la Terra es desperten i es revelen com una mena de vampirs espacials que aviat convertiran Londres en un apocalipsis de morts vivents. Lifeforce és una pel·lícula plena daltabaixos: per una banda l’inici i el final són espectaculars, però la part central del relat és massa irregular, tot i que no deixa d’afegir elements a la seva esbojarrada narració: tenim des de telecinesis a possessions amb el seu corresponent exorcisme. Però s’ha de reconèixer que en cap moment avorreix i que sap com acabar amb un clímax espectacular.

La segona que va dirigir va ser Invasores de Marte, un remake d’una pel·lícula del anys 50. Un remake excessivament fidel, ja que els codis del gènere que funcionaven als anys 50, als anys 80 ja havien quedat totalment desfasats i al final queda una pel·lícula molt desangelada. Per acabar el contracte amb la Cannon, Tobe Hooper va decidir dirigir una seqüela de La matanza de Texas. Així a Massacre en Texas 2 hi tenim tota la sang i fetge que l’original simplement suggeria, aquí tot és més precipitat i més paròdic creant una seqüela única dintre la franquícia que no es limitava a refer la primera entrega. Una seqüela que ningú va entendre en el moment de la seva estrena però que amb el pas del temps ha sigut més i més valorada com la comèdia negríssima que és.

El cert és que cap de les tres anteriors va tenir gaire èxit comercial, això juntament amb la polèmica sobre l’autoria de Poltergeist, van portar al fet que els 90 fossin uns anys molt negres per Tobe Hooper passant a dirigir porqueries com Combustió espontània, The mangler o Cocodrilo. No seria fins entrats els 2000 que tornaria a trobar el pols cinematogràfic amb el remake de The toolbox murders, en que tornaria a mostrar aquella cara oculta d’Amèrica que tant bé havia sabut rodar a l’inici de la seva carrera. Aquesta vegada mostraria els secrets que amagava un vell edifici de Los Angeles on hi anaven a parar tot d’aspirants a actrius, que després desapareixien sense deixar rastre entre les parets. Un secret que inclou un assassí deforme i una bona ració de xarcuteria humana.

La casa de los horrores de Tobe Hooper és un llibre coral que fa un recorregut per la filmografia d’aquest director, mai acabat de valorar del tot, mestre del terror, fent anàlisis monogràfics de cada una de les seves pel·lícules i també posant força atenció als seus treballs a la televisió (treballs bàsicament alimentaris i amb poc calat d’autor). S’inclouen també anàlisis complets de la saga La matanza de Texas (a més dels capítols dedicats a les que va dirigir el mateix Hooper) i a Poltergeist. Aquest últim intenta donar una mica de llum a la controvèrsia sobre qui va dirigir realment Poltergeist. La veritat és que les declaracions contradictòries dels membres del repartiment no hi ajuden gaire i tampoc el fet que Tobe Hooper no estigués involucrat en la post-producció de la pel·lícula, cosa que si que va fer Spielberg. Tampoc els elements temàtics del film ajuden a decidir-ho: tant Spielberg com Hooper havien tractat abans el nucli familiar en les seves pel·lícules, però el to irònic i desmitificador del somni americà de la pel·lícula sembla més cosa de Hooper que no de Spielberg, fins i tot certa lectura anticapitalista se li pot atribuir a Hooper.

Un dels millors i més sucosos capítols és sens dubte el dedicat a projectes no realitzats per Tobe Hooper. Com he comentat abans, alguns dels que criden més l’atenció són que en una primera fase molt embrionaria del projecte era el director assignat per dirigir el projecte que desembocaria a La nit de Halloween (en aquell moment titulada Hillbillies from Hell i que poc o res tenia argumentalment a veure amb el que evolucionaria). Un altre projecte que acabaria a les mans de John Carpenter, La cosa, també va començar amb Hooper al timó però un primer guió seu i de Kim Henkel no va agradar als productors que finalment es van decantar pel director de La niebla o 1997: rescate en Nueva York. És molt cridaner que estigués, fins i tot, vinculat a la primera, i terrorífica, versió que es volia fer de ET, l’extraterrestre, en aquell moment anomenada Watch the skies i centrada en l’atac d’uns extraterrestres a una família en una remota granja. Un projecte en avançada producció que finalment va paralitzar Steven Spielberg, que en aquell moment només produïa, per repensar-lo i donar a llum a l’ET que finalment coneixem. Aquest canvi de rumb va fer sortir a Hooper del projecte i va fer que s’encaminés cap a la producció de Poltergeist.

- Advertisement -

Però sens dubte va ser durant la seva etapa a la Cannon en què amb més projectes se’l va relacionar, alguns mai van veure la llum, com una versió futurista de Pinocchio, i d’altres van acabar dirigits per altres directors, com Las minas del rey Salomón que finalment va dirigir el veterà J. Lee Thompson. Però si n’hi ha un que destaca és l’adaptació cinematogràfica que volien fer Yoram Globus i Menahem Golan de Spiderman. Primerament, ni Globus ni Golan s’havien llegit mai un còmic de Spiderman amb la qual cosa percebien que l’home-aranya havia de ser, literalment, un home-aranya. Un plantejament més pròxim al remake de La mosca que havia dirigit David Cronenberg va ser rebutjat per Stan Lee i va provocar que Tobe Hooper sortís del projecte.

Aquests són només alguns del projectes, d’entre molts més, als quals Tobe Hooper va estar vinculat. Al llibre es detalla molt més quins van ser i quin va ser el seu grau d’implicació. Però sense dubte va ser un peça fonamental per entendre el que era l’American Gothic cinematogràfic que es va rebatejar com American Nightmare, aquesta relació és profundament estudiada en un dels últims capítols juntament amb la influència de Hooper en directors contemporanis, i especialment en Kiyoshi Kurosawa, un director que a primer cop d’ull sembla a les antípodes de Hooper.

El llibre es complementa amb moltes fotografies de producció, un pròleg de Paco Cabezas i s’estructura en capítols curts, que permeten una lectura àgil. La casa de los horrores de Tobe Hooper és un volum que ens permet (re)descobrir un autor a vegades una mica eclipsat per noms com Wes Craven, John Carpenter o David Cronenberg, però que ha deixat una empremta en l’imaginari col·lectiu. Un imprescindible per a qualsevol amant del cinema de terror contemporani.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents