Aquest any sentirem a parlar força de The Pitt, la nova ficció hospitalària de Max. No només compleix amb les expectatives d’un thriller sanitari intens, sinó que les supera amb escreix la fórmula clàssica de les “sèries de metges”. Part de la gràcia d’aquest producte és que explica un dia “qualsevol” a les urgències d’un hospital universitari de Pittsburgh (Pensilvània). La particularitat és que tot passa en temps real. Com si fos una temporada de la mítica 24, però en un torn d’hospital. És a dir 15 hores que són 15 capítols en els quals passa absolutament de tot. Parts, atacs de cor, malalties rares i ferides de bala es complementen amb casos més curiosos com una forquilla clavada al nas, tres rates que s’escapen a l’hospital o cremades de tot el cos.
I tot plegat amb un protagonista d’aquells que deixen empremta. L’actor Noah Wyle és el Dr. Michael “Robby” Robinavitch, un home magnètic, ferit, ambigu, desigual, brillant… Però amb una enorme capacitat per liderar les urgències de l’hospital i un elenc d’actors que dibuixen un mapa ric i genial de personatges secundaris. És necessari mencionar que Noah Wyle va començar a destacar al món de l’actuació precisament a Urgències (ER), ficció a la qual va aparèixer 254 episodis al llarg de les seves 15 temporades entre 1994 i 2009.
The Pitt i la importància dels personatges
La sèrie juga amb la tensió com qui manipula explosius. L’actor principal, en un paper que li escau com un guant, sap equilibrar el dolor intern amb la brutalitat exterior, oferint una interpretació de gran profunditat emocional. És la brúixola moral (o immoral) d’una història plena de girs, traïcions i dilemes ètics que intenten evitar el tòpic amb força destresa. Ara bé, la riquesa de la sèrie és la que és gràcies als seus secundaris, sobretot els estudiants de medicina que tindran un primer dia de pràctiques mooooolt més mogut que el que els hi havien venut quan estudiaven medicina.
Lluny de ser simples satèl·lits del protagonista, cadascun aporta matisos, històries pròpies i una personalitat ben definida que enriqueix i molt el relat. Tot plegat construeix un mosaic humà que fascina, incomoda i emociona l’espectador.
Però si una cosa destaca amb força és la seva capacitat per generar escenes adrenalíniques, d’aquelles que fan aguantar la respiració. La trama dels episodis finals marcada per un tiroteig massiu en un festival de música és una marató de sang, estrès i caos digne de premi. I estic segur que veurem The Pitt nominada a uns quants Emmy o Globus d’or i no serà injust que s’endugui uns quants guardons.
https://www.tiktok.com/@elcinefilcat/video/7518660824777395478
Més enllà del caos mèdic
Des d’una perspectiva molt diferent, la sèrie recorda a la magnífica The Bear. Perfeccionisme, tensió, paleta cromàtica de colors blancs i blaus i personatges que han de conviure junts en situacions límit. Ja sigui un tataki de tonyina d’estrella Michelin o un pacient a les portes de la mort per una aturada cardiorespiratòria. L’única nota negativa que li podem atribuir és la manca de credibilitat en favor de l’espectacle. La quantitat i varietat de casos que tenim en 15 capítols donen per omplir 5 temprades en qualsevol altra sèrie de metges. Tanmateix, li perdonem l’orgia de desgràcies perquè, com dèiem, juguen a favor de l’espectacle. Amb una factura tècnica impecable i una narrativa que no fa concessions, The Pitt s’erigeix en una de les sèries més potents del panorama actual. Brutal, humana i addictiva.
Veredicte
El millor: l’actuació del protagonista Noah Wyle, el dibuix d’un ric mapa de secundaris i la construcció del caos i la tensió.
El pitjor: la quantitat de casos veiem passar per la sèrie és aclaparadora i juga en contra el realisme.
Nota: 8’5
