L’origen de la paraula «cíborg» és la contracció de dos conceptes en anglès: CYBernetyc (cibernètic) i ORGanism (organisme), que es podria interpretar com un organisme regulat per computador. El terme va ser encunyat pels científics de la Rockland State University, el Dr. Manfred E. Clynes (1925-2020) i el Dr. Nathan S. Kline (1916-1983), en el seu article [Cíborgs i espai] (Cyborgs and Space, 1960), publicat en el número de setembre de la revista Astronautics (Vol 5 Iss 9), editada per American Institute of Aeronautics (actualment, American Institute of Aeronautics and Astronautics-AIAA). En concret, la definició exacta que van proposar va ser la següent: «Per al complex organitzatiu ampliat exògenament que funciona inconscientment com un sistema homeostàtic integrat, proposem el terme “cyborg”». Si per a nosaltres un cíborg és un híbrid humà/màquina, per als creadors del concepte el propòsit era molt més ampli.
L’article estava enfocat a trobar solucions per facilitar el treball dels astronautes, amb una idea que era ben simple: a partir del monitoratge de les constants del cos, un sistema automàtic podria resoldre de forma autònoma els problemes que sorgissin, per exemple, sobre la regulació de la temperatura o de la pressió sanguínia, de manera que els mecanismes de control de la part humana són modificats externament per medicaments o dispositius de regulació perquè la persona pogués viure en un entorn diferent del terrestre. Amb aquest suport artificial, les persones es podrien concentrar en el treball d’exploració sense preocupar-se de les necessitats corporals.
Probablement, la primera pel·lícula protagonitzada per un cíborg sigui Medio hombre, medio máquina (Cyborg 2087, 1966), on un cíborg de l’any 2087, Garth aconsegueix viatjar al passat per evitar que un científic del present iniciï un projecte de creació de cíborgs que acabaran dominant la Terra en el futur de forma totalitària. Garth es rebel·la per un inesperat canvi en la seva intel·ligència artificial i, en pujar en una màquina de viatges en el temps, intentarà canviar el rumb de la història. En arribar, el defineixen com a mig home, mig màquina, expressió emprada en el títol a la versió castellana.
Aquesta pel·lícula es va estrenar al mes d’octubre, tot just un mes després de l’emissió del primer episodi de la sèrie original Star Trek (1966-1969), que iniciava tot un univers de ficció. La idea de la saga va ser concebuda per Gene Roddenberry (1921-1991) en una dècada que acabava amb l’arribada a la Lluna el 21 de juliol de 1969, coincidint precisament amb el final de la tercera i darrera temporada. En aquest context de bombardeig de notícies de la NASA sobre viatges a l’espai en una aposta decidida per recuperar el lideratge tecnològic davant de la Unió Soviètica, Roddenberry va defensar un nou projecte per a la televisió inspirant-se en pel·lícules de l’oest emprant el patró aventurer dels exploradors aplicat, en aquest cas, al descobriment de nous planetes, i, per tant, de noves civilitzacions. I en aquest nou univers de ficció la tecnologia es va convertir en un element clau per justificar un futur perfecte, sense dolor, sense avarícia, sense guerres, sense gana, sense analfabets, sense conflictes internacionals i sense diferències interracials. Una tecnologia que permetia viatjar per l’espai, teletransportar-se, comunicar-se o curar els ferits i els malalts.
Quan el 1987 comença la producció de la nova sèrie Star Trek: La nova generació (Star Trek: The Next Generation, 1987-1994), els creadors s’enfronten a un nou repte encara més gran que el de la sèrie original: ¿com visualitzar els avenços tecnològics per sorprendre la societat de finals dels vuitanta? La percepció de la tecnologia ha evolucionat, és més difícil impressionar l’espectador i és més difícil ser original albirant enginys del futur, ja no n’hi ha prou amb veure que les portes s’obren soles. El cop d’efecte es va aconseguir amb la incorporació d’un membre de la tripulació que en realitat era un androide, fusionant el perfil sense emocions d’un vulcanià amb una intel·ligència artificial, cosa que afavoria tot un reguitzell de possibilitats argumentals al voltant de l’existència de Data, interpretat pel mític Brent Spiner.
Novament, la tripulació de la nau té com a missió la recerca de noves civilitzacions amb l’objectiu d’establir relacions pacífiques que aportin un enriquiment mutu en l’àmbit científic i cultural. És a la segona temporada de la nova sèrie quan el guionista Maurice Hurley (1939-2015) proposa uns antagonistes extrems: una civilització que no dialoga ni raona ni intercanvia res, immunes a la diplomàcia. Els seus membres menysprearien la humanitat i valorarien la tecnologia, però en la seva expressió més negativa, com a instrument per perdre la identitat de la persona, un concepte que xoca radicalment amb la proposta original de Roddenberry (que mor el 1991, dos anys després), encara que era una idea alineada amb una part de la societat del moment, en una dècada plena de mals auguris relacionats amb la tecnologia, el desenllaç final de la qual estava personificat en el que es va anomenar «Efecte 2000», quan els més pessimistes vaticinaven que tot deixaria de funcionar en canviar la data als ordinadors amb l’arribada del nou mil·lenni.
Tot i que l’origen de la nova raça té una història curiosa. La concepció original era la d’una raça insectil, en una societat estructurada al voltant d’un rusc, amb una reina que controlés tota la colònia, tant els obrers com els abellots. Però el maquillatge i la vestimenta no acabava de convèncer, fins que algú va proposar un canvi de concepte radical, convertint els personatges en cíborgs. O, més ben dit, batejats per la seva afèresi: en borgs. Els borg són una civilització alienígena en què els seus membres disposen de tecnologia invasiva: entre les parts artificials afegides, hi ha un implant cortical al cap que els connecta a un rusc, com si es tractés d’una ment col·lectiva (o d’una xarxa?), treballant a les ordres de la reina, perdent la identitat com a individu.
El seu objectiu es planteja com un virus: assimilar éssers vius per contribuir al creixement del rusc. La frase mítica de la sèrie és la següent: «Som borg. Vostès seran assimilats. Baixin els seus escuts i rendeixin les naus. Sumarem les seves característiques biològiques i tecnològiques a les nostres. La seva cultura s’adaptarà per servir-nos. La resistència és inútil. Esdevindran un amb els borg». La intenció última és que els humans es fusionin amb la tecnologia i quedin desposseïts de la seva individualitat. En cert sentit, com en moltes altres coses, la sèrie va ser premonitòria del que pot passar si la tecnologia caigués en mans equivocades i s’utilitzés en realitat per deshumanitzar, i ens adverteix que tinguem precaució i cautela davant del desconegut. Tot un presagi de què es poden convertir les nostres vides en una època en què estem permanentment connectats a través d’un omnipresent mòbil, hiperconnectats a través de les xarxes de comunicacions.
L’univers de Star Trek s’ha expandit a pel·lícules i sèries, i, també, a còmics. L’Editorial Drakul és l’encarregada en els darrers tres lustres de publicar en castellà alguns dels títols més destacats de la col·lecció, al segell Likantro, com és el cas de la novel·la gràfica Star Trek: La nueva generación. Colmena (Star Trek: The next generation. Hive, 2013), publicada l’octubre del 2025 amb traducció de Juan Tejo. Amb guió de Brannon Braga, que havia estat productor executiu de la sèrie en què es basa, i de Terry Matalas i Travis Fickett, guionistes reconeguts pels seus textos en diverses sèries de televisió, i amb dibuix de Joe Corroney, destacat il·lustrador que aporta en aquest cas un treball detallat i realista, dotant la història d’una èpica i una tensió dramàtica, aprofitant al màxim les possibilitats narratives de les vinyetes així com el disseny de pàgines completes espectaculars al còmic.
«En aquest futur distòpic, els Borg han vençut fa segles la Federació. Però el seu rei, Locutus, es qüestiona el propòsit del Col·lectiu i traça un pla per matar la seva reina i canviar el curs de la història», així és com es presenta comercialment l’obra, que transcorre en dos espais temporals diferents, i amb la presència dels mítics personatges de la sèrie de televisió: Jean-Luc Picard, Will Riker, Data, Set de Nou, la doctora Beverly Crusher, La Forge i Worf, entre d’altres. Tots ells tripulants de la nau Enterprise, nom amb què es va batejar el transbordador espacial construït per la NASA el 1976, que no va arribar a fer vols espacials per no tenir escut tèrmic. Tot i que aquesta anècdota, la d’homenatjar la sèrie, reconeix implícitament la importància de la ficció en fomentar vocacions científiques i tecnològiques en els espectadors que, en aquest cas, van acabar treballant en el disseny i la construcció de naus espacials. I no només va passar en aquest àmbit.
Nota: una part del text del present article correspon al pròleg del mateix autor, publicat a la novel·la gràfica citada. El pròleg porta per títol: Quan la tecnologia és la causa del mal.
