En el Hollywood actual hi ha dos grans recicladors, Tarantino i Spielberg. Tots dos s’inspiren normalment en seqüències de pel·lícules d’autors clàssics per la posada en imatges de parts de les seves pel·lícules. Alguns fans diuen que són homenatges, referències cinèfiles, gestos de complicitat, tocs d’humor… ho justifiquen. A vegades és això, però moltes vegades són còpies pures i simples. Tarantino ho confessa, Spielberg no. Si repassem amb atenció la filmografia d’aquest últim, veurem infinitat d’homenatges que desvirtuen la seva indubtable categoria com a autor. Com més homenatges, menys autoria. En el seu darrer film (Ready Player One), Spielberg, encara fila més prim que mai en aquesta qüestió perquè el que fa és homenatjar l’estètica d’alguns films de videojocs i superherois en què els efectes especials són la seva principal raó de ser. Jo no li he trobat al film cap mena de personalitat autoral ni per descomptat res que em recordi l’anomenat wonder boy, que potser no és un autor en el sentit exacte i acceptat de la paraula (veieu la teoria dels autors de la nouvelle vague francesa) sinó simplement l’indiscutible golden boy de la indústria de Hollywood, que qualsevol pel·lícula que fa (que toca) la converteix en or. No entenc com molts li han trobat el toc Spielberg. Jo encara m’estic preguntant quin és el toc Spielberg: el de Los papeles del Pentágono, el dels primers Indiana Jones, el d’ET, el d’Amistad, Salvar al soldado Ryan, Minory Report, La Terminal, el d’El puente de los espias, el d’El color púrpura…? Jo parlo evidentment de la posada en imatges, no de la filosofia o el món que es pot veure a través dels arguments, que no sol ser seu sinó dels guionistes. Spielberg és un cineasta molt notable que adapta al seu estil les històries de les seves pel·lícules i això, a excepció d’alguns fracassos, ho fa molt bé, és un gran cineasta, molt llest i que sap el terreny que trepitja, que sap el que volen els espectadors i els ho dona. És l’indubtable creador dels moderns blockbusters iniciats amb Tiburón (Jaws), però dubto que sigui un autèntic autor. Això sí, potser no és un autor però deu ser multimilionari i un punt de referència molt clar per a la indústria.
En el seu darrer film, els autèntics autors són els fabricants dels efectes especials, sense ells la pel·lícula no existiria. L’aportació de l’Spielberg no és rellevant en aquest sentit. I tampoc ho és la història, que parteix d’una novel·la d’Ernest Cline i que el tema tampoc és nou –no deixa de ser una variant d’obres d’Arthur C. Clarke o el mateix George Owell. Spielberg ni va intervenir en el guió.
Mirant enrere ens trobem que Spielberg ha tingut fins i tot alguns plets per qüestions de plagi. E.T. va ser reclamat com idea a original del gran director indi Satyajit Ray, però sembla que van arribar a un acord gràcies a la Columbia. Un dibuixant barceloní, Joaquín Blázquez va denunciar que el físic de l’extraterrestre estava copiat del seu personatge Melvin el qual va crear per a una editorial nord-americana. Spielberg també va ser acusat de plagi per la seva desafortunada Amistad, suposadament copiada de la novel·la Eco de leones. La Tiburón té seqüències calcades (tanmateix la col·locació de la cambra i altres idees) d’El monstruo de la laguna negra (1954 – Jack Arnold) i ara té un problema amb uns suecs que després d’haver-li enviat un guió titulat Beebylon se’l troben convertit en una altra pel·lícula sense que l’Spielberg els digués ni ase ni bèstia. I què me’n dieu de la famosa pedra rodant que persegueix a Indiana Jones a la primera pel·lícula de la sèrie, una seqüència copiada de Viaje al centro de la tierra (1959) de Henry Levin, un personatge que per cert està inspirat en Tin Tin? Significativament, ara es parla que les bandes sonores del seu compositor predilecte (John Williams) tenen massa semblances amb altres partitures de molts clàssics. Tot s’enganxa.
A Hollywood l’han batejat com el rei dels plagis i li diuen STEALberg (Falta que ho tradueixi?)
A Hollywood, això no obstant, tothom diu que no has triomfat sinó t’han portat mai a un judici per plagi. I la gran Dorothy Parker va escriure que l’únic “isme” en què es creu a Hollywood is el “plagirisme”. I és que, intencionadament o no, ara resulta molt difícil saber si el que fas és original o copies a algú. Ara, m’adono que potser aquest article és una còpia. Chi lo sa?
