Sí ministre ja està tota disponible en català a la plataforma 3Cat. Després de confirmar-se com una de les millors sèries de televisió, els autors Anthony Jay i Jonathan Lynn van adaptar Sí, ministre en format llibre. La mítica sèrie de la BBC estrenada el 25 de febrer de 1980 passava de la pantalla a les llibreries. I l’èxit no es va fer esperar: Sí, ministre va ser guardonat amb el British Academy Writers Award, va vendre més d’un milió d’exemplars i va elevar-se a la categoria de best-seller. No és poca cosa. Però no ho és tot.
Sí, ministre (la sèrie): un clàssic.
Sí. És un clàssic a qui altres clàssics més recents (The West Wing, House of Cards o Borgen) li deuen mestratge. Un clàssic de visionament obligat per a tots aquells a qui els interessa la política o bé no els interessa, sigui perquè no l’entenen o no la volen entendre. Un clàssic amb propietats pedagògiques per aquells que es dediquen a la política, amb indiferència de l’àmbit. Perquè la política, i això ho deixa molt clar Sí, ministre, és l’art de la discrepància, la negociació, la deliberació i l’acord. Aquests —i molts altres— són els ingredients sobre els quals fluctua la relació entre els dos personatges entranyablement antagònics.
Aquest és el punt fort de la història: l’exercici de la política quan s’arriba a la sala de comandaments. O sigui: al govern. James Hacker és un polític idealista, com haurien de ser tots els polítics. Ministre de la Corona, entra a formar part de l’executiu de Wesiminster cridat, segons pensa, per a complir una missió gairebé divina: governar. Allí, a la cuina; o sigui, als despatxos, on la política traspassa el discurs i pren forma, topa amb Sir. Humphrey Appleby. Aquest, buròcrata fred, escrupolós, metòdic i al·lèrgic als canvis, l’adverteix: els polítics no hi són per governar: han de fer política. Al mig, entre dues ànimes, el tercer en discòrdia: Bernard Woolley, secretari personal del ministre que ha de navegar entre socórrer al ministre o ajudar a l’administració.
Actuacions de llegenda
Les interpretacions de Paul Eddington —com a ministre— i de Nigel Hawthorne —com a guardià de les essències de l’imperi britànic— són un dels motius del prestigi de la sèrie. Els diàlegs memorables són l’altre punt fort. La capacitat de satiritzar la política que va despertar Sí, ministre no ha estat superada. The Thick of It d’Armando Iannucci (també humor anglès) s’hi va acostar. Però només acostar. L’èxit de Sí, ministre va ser tan aclaparador que no només el llibre de Jay i Linn va permetre allargar el llegat. Es van fer programes de televisió, obres de teatre i altres efemèrides; però jo recordo, com si fos avui, els títols de crèdit: magnífiques caricatures dels personatges sorgides de la ploma del mític Gerard Scarfe.
