‘Seven Seconds’, autòpsia del somni americà fallit

- Advertisement -

 “Set segons que van canviar la vida als personatges d’aquesta sèrie de Netflix, set segons que van marcar la diferència”. Un impactant inici que dura set segons. Un atropellament i el seu posterior encobriment. Un incident que guanya notorietat. Primer, perquè la víctima és un noi negre, oriünd d’una zona de baixos recursos de Jersey City. Segon, perquè el conductor del cotxe que l’atropella és un policia de narcòtics, blanc. I ja sabem tot el que implica l’equació policia blanc-víctima negra, als Estats Units post Rodney King. Post Ferguson. I més encara si hi afegim que el cas està en mans d’una fiscal negra, alcohòlica, a la cerca de la redempció, i un detectiu una mica negligent, cornut i amb un amor desmesurat cap als gossos vells i el xiclet.

La història està servida. Un accident com a incident catalitzador per posar en moviment una trama que es convertirà en la radiografia de la societat estatunidenca actual, fracturada pels conflictes racials, castigada per la crisi econòmica, i devorada íntegrament pel flagell de les drogues. La tan publicitada epidèmia d’opiacis que, sense discriminar classes socials o edats, està delmant en la població. Aquest escenari ens remet al gran fresc que va pintar Tom Wolfe a The Bonfire of the Vanities (1990). Seven Seconds també és el retrat d’un sistema judicial, les bases del qual han estat corcades per la corrupció i la negligència policial i que ha deixat de ser una garantia de justícia. Però, per sobre de tot això, Seven Seconds és la crònica de la desintegració familiar per les conseqüències devastadores de la tragèdia, la violència i la injustícia. La radiografia de la fi de l’’American Dream’, i l’inici del moviment ‘Black Lives Matter’ arran dels disturbis racials en diferents ciutats estatunidenques, han estat la clara inspiració de Seven Seconds.

- Advertisement -

- Advertisement -

Un guió, una direcció i un repartiment impecables. Veena Sud (The Killing, 2011-2014), creadora, guionista i directora de la sèrie, ha sabut desenvolupar de manera molt directa el concepte inspirat en la impunitat de la policia blanca respecte a l’assassinat de joves negres, inspirant-se en la pel·lícula russa The Major (2013) dirigida per Yuri Bikov, d’on extreu la premissa de l’accident i la fugida, que són la clau de la sèrie. Un dels punts forts de Seven Seconds és la seva estructura contínua de principi a fi. No existeixen trames secundàries, si no aporten res a la història principal, incloent-hi les mateixes històries personals de tots els implicats d’ambdós bàndols, que es desenvolupen entorn de les conseqüències de l’acte principal que canvia la seva vida. Veena Sud ha optat per donar a l’espectador un punt de vista d’observador privilegiat que té més informació sobre l’incident que els investigadors o els perpetradors, la qual cosa li permet jugar amb aquest efecte per a introduir sorpreses o girs inesperats que no ens podíem esperar per la confiança que ens genera saber més que la resta.

Una aposta arriscada i una tasca complicada, ja que ha de mantenir l’interès durant molts episodis sobre un sol cas criminal per temporada com ja va fer a The Killing. Però si alguna cosa destaca en el conjunt d’aquesta producció és precisament, el repartiment d’aquesta sèrie. Pràcticament, no hi ha un sol actor que desentoni, però Regina King, qui interpreta a Latrice Butler, la mare del nen atropellat, brinda una actuació digna de passar a la història de la televisió. Consumida pel dolor, a punt d’enfonsar-se, treu forces de la seva aflicció per a llançar-se a una cerca desesperada de la justícia. Un gran personatge que enllaça directament amb les seves enormes interpretacions a American Crime (2015) i a Watchmen (2019), que li van valer dos Emmys a la millor actriu secundària en minisèries, i que l’han col·locat en el pedestal de les millors actrius actuals. Amb Seven Seconds es reafirma com una gran actriu, especialitzada en dones lluitadores contra les injustícies i amb una intensitat que traspassa la pantalla. Merescudament, el seu personatge de mare coratge, li ha suposat el tercer Emmy de la seva carrera.

Per una altra banda, trobem a la pràcticament desconeguda actriu britànica Claire-Hope Ashitey (Children of Men, 2006), una arriscada elecció per al personatge central de la sèrie, com a ajudant del fiscal. Ella interpreta a K.J. Harper, una antiheroïna de manual, amb més defectes que virtuts. El resultat no acaba de convèncer en absolut per la seva falta de recursos per a interpretar a un personatge tan complex amb una escassa naturalitat, sent una de les causes principals de la falta d’èxit popular de la sèrie. En canvi, el seu acompanyant en la investigació, Michael Mosley, s’està guanyant a pols una reputació com a un dels millors actors ‘malastrucs’ de la televisió, amb la seva magnífica interpretació del detectiu encarregat del cas, Joe ‘Fish’ Rinaldi, la part lluminosa de l’estranya parella que fa amb la desbordada ajudant del fiscal, per a seguir la seva trajectòria de grans actuacions en sèries ràpidament cancel·lades.

El forat negre de la sèrie són els actors encarregats de donar vida a la tropa de policies corruptes, començant per Beau Knapp, com l’agent Peter Jablonski, que és el que atropella al nen, amb una cara única de pallús mig boig que és incapaç de canviar en qualsevol circumstància i de la qual ja ens cansem en el segon capítol, i que provoca el despertar de tota mena d’intencions malsanes cap al seu personatge, desitjant-li el final més dolorós possible. Seguint per l’australià David Lyons, el millor actor del grup, i en Mike DiAngelo, el líder de la banda policial. Els altres dos membres del comando, interpretats per Patrick Murney i Raúl Osorio, amb unes interpretacions que no tenen res d’especial i que oblides fàcilment.

A més dels seus personatges contradictoris, plens de defectes i flaqueses, humans, en fi; la sèrie et manté adherit a la seva trama a punta de revelacions i girs argumentals sorprenents. Una trama que t’obliga a preguntar-te en tot moment, “i què passarà ara?”. Un espectacle fi i provocador difícil de deixar de veure un cop la comences. Com passa en moltes ocasions, Seven Seconds es queda a mig camí de les expectatives creades amb el seu gran inici, després de presentar-nos el cas i els personatges, i es ressent d’un tram central on la història no avança i es van emplenant les hores de pistes falses i alarmes mullades, i que reclama un muntatge molt més àgil i amb capítols més curts.

En resum, un retrat del Nova York més fosc i obscur, que ens fa pensar en The Wire (2002-2008), i un tractament dels conflictes racials des del punt de vista de les víctimes posant l’accent a la contínua discriminació que pateix la població negra a les mans del departament de policia majoritàriament blanc. El moviment ‘Black Lives Matter’ que serveix com a motor de canvi social en una ciutat com New Jersey, majoritàriament negra i que es troba molt a prop de Manhattan, un contrast del somni americà. Una tensió narrativa, un bon discurs i alguns dels seus personatges que justifiquen el visionat i el gaudi d’aquesta sèrie de deu capítols en què hi trobem moments de debilitat en moltes variants: des del punt de vista de l’assassí, dels que l’ajuden a cobrir-ho, els investigadors i, sobretot, la família de la víctima. Set segons que van canviar la vida de totes les persones que hi apareixen, set segons que marquen la diferència.

Veredicte

Agradarà: és recomanable si t’agraden els American Crimes. Una minisèrie tancada que agradarà als que estiguin interessats en aquest gènere de problemes racials moderns a l’Amèrica de Trump.

- Advertisement -

No agradarà: Als que no els agradin les sèries fosques, en tots sentits.

Enganxòmetre: 8

Nota: 7,5

- Advertisement -
Ingrid Centena
Ingrid Centena
Diplomada en Humanitats i Màster en Gestió Cultural. Les seves passions: llegir, escriure i la cultura en general. Enamorada del cinema i de les sèries… Què tria? El cinema a les sales de cinema i les sèries a les diverses plataformes actuals. Li apassiona el gènere negre, el terror i la psicologia, i són aquestes tres coses les que li agrada trobar a la pantalla, gran o petita. El temps que li ofereix la vida el dedica en gran part a la seva feina a la Direcció de Serveis de Formació a la Diputació de Barcelona, a la tasca com a mare i a les ja citades passions

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

spot_img

Articles més recents