Durant els mesos de confinament, una de les teories més repetides va ser que els creadors de contingut audiovisual tindrien molt de temps per poder escriure i crear nous projectes. I, a la pràctica, alguns no només es van limitar a escriure, sinó també a produir.
De fet, des del passat mes de maig no han parat de sortir petites càpsules de material audiovisual creades des de casa. I un d’aquests projectes es va estrenar el passat 3 de juliol a Amazon Prime: Relatos con-fin-a-dos. Es tracta d’una sèrie de 5 capítols que ronden els 20 minuts de durada i que narren una història autoconclusiva a cada episodi. La peculiaritat: cada capítol està escrit, dirigit i interpretat per professionals diferents. Tots ells van ser rodats pels mateixos actors, dins de casa seva i amb el material del qual disposaven. A més, molts dels capítols estan interpretats per parelles d’actors que en la vida real també són parella sentimental: Luis Tosar i Maria Luisa Mayol o Manuela Velasco i Rafa Castejón, per exemple.
El resultat final d’aquesta sèrie depèn de com es mira: si en conjunt o per capítol. Per a mi, hi ha capítols que superen de llarg la resta: a vegades per la interpretació, a vegades pel guió. A partir d’aquí, em disposo a fer-vos un petit rànquing amb la meva humil opinió, per si voleu veure algun episodi en concret, o preferiu veure-la sencera.
-
Selftape
Un despropòsit. 15 minuts de vergonya aliena. Tots tenim alguna qualitat, algun talent, que molts el guarden com una afició i altres l’utilitzen per guanyar-se la vida. Però hem de ser conscients de les nostres limitacions, i Isco Alarcón és un clar exemple de no saber veure on és la línia del ridícul. Una bona patinada en l’elecció del càsting per aquest capítol, amb un guió que s’hagués salvat amb una altra parella davant la càmera, tot i ser la història més fluixa de les cinc que formen aquesta sèrie confinada.
El motiu per veure aquest capítol: la curiositat que pot provocar veure la parella protagonista; Isco Alarcón i Sara Sálamo.
-
Finlandia
El capítol més llarg i el més intimista i romàntic, interpretat per Alberto Ammann i Clara Méndez-Leite i dirigit per Miguel Bardem.
Una història que ens acosta al dia a dia de la convivència entre dos companys de pis que, com tothom es pot imaginar, s’acaben enamorant. Es vol demostrar que tot i els moments difícils que es puguin passar dins una convivència, sempre s’hi pot trobar la cara bona. Per mi, un capítol massa previsible i amb moments massa impostats.
-
Emparedados
L’inici d’aquest episodi et farà somriure: dos veïns que es veuen per primer cop després d’haver creuat mirades durant els aplaudiments de les 8 del vespre des dels balcons de casa seva. Per a ella (Manuela Velasco) aquesta mirada va significar una connexió, i ell (Rafa Castejón) ni la recorda.
Un capítol que parla de les falses impressions, de suspens i d’humor negre, que compta amb uns diàlegs amb dobles interpretacions i fa que sigui d’allò més entretingut. Ell viu en un pis on s’han comès molts crims, ella es dedica a netejar les cases d’energies negatives, què en pot sortir?
-
El aprendiz
Dirigit per David Marqués i protagonitzat per Álvaro Rico i Carlos Bardem. Ens presenta una realitat molt propera per a tots nosaltres durant el confinament: les reunions per videoconferència. Però una reunió molt diferent a les nostres (espero): Carlos Bardem fa classes a Álvaro Rico per convertir-se en sicari.
Un episodi on la comèdia negra és la protagonista i fa reflexionar sobre la confiança cega que es crea moltes vegades entre persones a qui gairebé no coneixem.
-
Gourmet
Tinc un problema amb Luis Tosar: em fa ràbia veure’l a gairebé el 70% de la ficció espanyola, però gairebé sempre clava els personatges que interpreta. I a “Gourmet”, la torna a clavar. Juntament amb María Luisa Mayol, interpreten un mini thriller amb tota mena d’ingredients (mai millor dit): el teletreball durant la pandèmia sent director d’una empresa, el camí que ha seguit algú per fer-se un lloc a la classe social més alta de la societat espanyola i, per davant de tot, les aparences i estatuts social i a què estàs disposat per mantenir-la.
Relatos con-fin-a-dos no es pot jutjar per la part tècnica, que ha anat en tot moment a càrrec dels actors. És una sèrie on el guió i la interpretació són els elements que marquen la diferència. I la majoria de les històries serveixen per reafirmar que la ficció espanyola té molt bons guionistes, i que tot pot canviar en els últims 5 minuts.
Veredicte
Agradarà: als seguidors de curtmetratges d’històries sorprenents.
No agradarà: als que posen per davant la part tècnica a l’artística.
Enganxòmetre: 6
Nota: 6,5
