Quan l’autor és el productor

- Advertisement -
- Advertisement -

Actualment no hi ha la fal·lera de fa uns anys de buscar sempre qui és l’autor d’un film, encara que ens ha quedat la teoria, molt generalitzada entre molts comentaristes que atribueixen l’autoria al director. Això no és, ni ha estat ni serà, sempre així. Depèn de cada pel·lícula. De veritat, cada pel·lícula és i buscar les autories no és gens fàcil, és una feina de “xinos

Els crítics i cineastes francesos que van descobrir la teoria dels autors cap allà els anys 60 del passat segle van fer un pas molt important per l’anàlisi de les pel·lícules que, lamentablement, no ha tingut gaire continuïtat i això ens ha portat a una situació enquistada: gairebé tothom està convençut que l’autor d’un film és el director.

Repassem algunes de les recents pel·lícules d’èxit i veurem que el director no té res a veure amb l’autoria i que el veritable o veritables autors són els productors. Qui marca l’autoria de les Misión imposible, després que Brian de Palma posés les bases de la primera? En què es diferencien les dirigides per John Woo i  JJ. Abrams? Només en petits detalls. Són pel·lícules dissenyades per la productora (Paula Wagner en complicitat amb l’estrella Tom Cruise, el qual també n’és productor). La prova és que a les dues darreres entregues figuren en els genèrics com a directors dos cineastes impersonals. Brad Bird i Christopher MacQuarrie que es limiten a treballar com a simples artesans.

A la majoria de les anomenades sagues això es posa més de manifest. La guerra de las galaxias, Harry Potter, El senyor dels anells i els seus spin off, James Bond, Aterriza como puedas, Speed, Aeropuerto, Arma Letal, Crepúsculo, Destino final, Fast and Furious, La jungla de cristal, Piratas del Caribe, Matrix, La momia… són alguns exemples. Els productors fan unes troballes i les consoliden a les seqüeles amb els mateixos o  nous directors que es limiten a posar-hi ofici.

No passa sempre. Uns exemples: Batman i  Superman canvien radicalment si els directors de cada film són Richard Donner, Christopher Nolan, Tim Burton, Zack Snyder o Joel Schumacher. O la sèrie Bourne en la qual el director Doug Liman va definir l’estètica i va deixar que la continuessin amb respecte altres directors a les seqüeles així fent en algunes de productor.

És evident que aquesta desviació de les autories no passa en tot el cinema. Només pot aplicar-se en el cinema d’entreteniment, el de gran espectacle que es dissenya com una gran franquícia per vendre qualsevol altre producte (o posar-la en un parc temàtic) servint la pel·lícula com a eficaç espot publicitari. Les autories es troben ara en el cinema d’autor, la gran alternativa del cine en el moment actual, on la majoria dels directors són els veritables responsables dels seus films i els utilitzen com la seva forma d’expressió.

Per acabar, vull afegir que moltes vegades els productor han estat, són i ho seran cada vegada més, els autèntics autors dels films. Ha passat a totes les èpoques. Al Hollywood clàssic on moguls como Darryl F. Zanuck, Samuel Goldwyn, Louis B. Mayer, Harry Cohn o Jack Warner obligaven a fer les pel·lícules que ells volien per seguir la política de cada studio, tot i que després es descobrís que molts directors els toregessin. Després noms com George Lucas, Luc Besson, Richard Zanuck, Carlo Ponti… i un llarg etcètera marcaven aferrissadament el que volien i, sense anar més lluny, a Espanya, on Elias Querejeta imposava el seu estil a Carlos Saura o Gutièrrez Aragón. O a Catalunya, on Pepón Coromines regnava sobre alguns dels seus directors.  Això de determinar les autories cada vegada em resulta més difícil i quan parlo amb gent del cine cada vegada penso que molts comentaristes pequem de frivolitat en atribuir-les.

- Advertisement -
Redacció
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents