Cada vegada és més comú que productes televisius tinguin una alta qualitat, més típica de la gran pantalla. Aquest dimarts s’estrenarà una nova sèrie produïda per Globomedia, que s’emetrà per Antena 3 i que suposa el retorn d’Emilio Aragón, aquest cop com a creador de la ficció.
Pulsaciones serà una sèrie de 10 capítols que explica la història d’Álex, un reputat metge que després d’un trasplant de cor, comença a tenir records d’una vida que no és la seva. Aquest fenomen es coneix com a memòria del cor i és la premissa principal d’aquesta nova aventura que barreja el suspens del thriller amb una història d’amor.
La sèrie compta amb un repartiment de luxe, encapçalat per Pablo Derqui i Leonor Watling i que també té a les seves files Meritxell Calvo, Ingrid Rubio i Juan Diego Botto, entre d’altres. Com hem comentat, es tracta d’una idea original d’Emilio Aragón, juntament amb Carmen O. Carbonero i Francisco Roncal.
En aquesta aposta per fer un producte diferent, només hi ha un elenc de primera si no que també s’ha apostat per unes localitzacions reals, per això, tot s’ha rodat en exteriors reals i no en un plató. La Facultat de Medicina de la Universitat Complutense ha estat un d’aquests escenaris que es podran veure, concretament el pavelló 8, que durant anys va servir com a Departament de Cardiologia de l’Hospital Clínic.
Pulsaciones que s’estrenarà en dos dies a les 22:30, ha estat dirigit per tres directors diferents, el propi Aragón, David Ulloa i David Victori. Per aquest últim, ha estat la primera incursió en el món de la televisió, després d’haver demostrat el seu talent en el terreny dels curtmetratges. El Cinèfil ha pogut parlar amb ell per saber com va viure l’experiència.
Com entres a formar part de l’equip de rodatge de Pulsaciones?
Em va trucar l’Emilio Aragón i un dels productors de la sèrie i em van dir que els agradaria parlar amb mi perquè havien vist Zero i els havien parlat de mi. Em van explicar el projecte, que és molt ambiciós i té un punt de vista molt cinematogràfic de la tele. L’Emilio Aragón i els altres guionistes portaven molt de temps treballant amb el projecte, quatre anys i em va agradar molt. També tenien els actors pràcticament confirmats i estaven buscant un tercer director i em van convèncer.
Com ha estat l’experiència de rodar un projecte que no has escrit tu?
Bé, una de les raons per les quals vaig acceptar pujar al barco, va ser perquè s’assemblava molt al meu tipus d’històries. Era molt semblant i al final jo havia de donar el meu punt de vista sobre els tres capítols que havia de dirigir. Realment el material me’l sentia molt meu, hi ha el tipus de personatges que m’agraden, els conflictes que m’agraden, les escenes que m’agraden… així que va ser molt natural.
I compartir direcció?
La veritat és que ha estat un meravellós miracle. Els tres directors, l’Emilio, el David Ulloa i jo, ens hem entès super bé. Els tres vèiem la història de la mateixa manera i en teníem les mateixes ganes. A nivell professional tots érem molt respectuosos amb la feina dels altres. L’Emilio que era diguéssim la cabeza pensante del projecte, juntament amb els dos guionistes, entenia que ens havia fet venir al projecte per portar la nostra visió, per tant, respectava molt les singularitats de cada director.
https://www.instagram.com/p/BFh7FL_K_sz/?taken-by=davidvictori
En aquest sentit, quins serien els avantatges i els inconvenients de la direcció compartida?
Els avantatges, com que no ets tu sol dirigint el projecte, sinó que moltes decisions que els altres prenen, si teniu punts de vista semblants, et sumen i també et treuen certes responsabilitats o pes perquè tu puguis dedicar més energia a preparar-te els teus capítols. L’inconvenient seria, en el cas que no t’entenguessis amb els altres directors, que cadascú veies la pel·lícula o la sèrie de manera diferent i no et deixessin aportar el teu punt de vista.
Repetiries l’experiència?
Sí, en aquestes condicions, sí.
T’has trobat amb molta diferència entre treballar amb cine o amb televisió?
Aquest projecte és molt especial perquè és televisió rodada com es fan les pel·lícules. Tots els que hi havia a l’equip que feien tele normalment, deien que mai havien fet un projecte així d’aquesta manera perquè l’estaven fent com si fos una pel·lícula. És com si haguessin fet una pel·li de 10 hores. Tot i així, òbviament, hem fet cine amb les condicions de la televisió i ha estat molt dur físicament i mentalment. Han estat vuit mesos molt intensos i setze setmanes de rodatge sense parar. Ha estat un projecte molt exigent però també perquè era molt ambiciós, quan veies el resultat t’animava a seguir treballant i deixant-te la pell.
Què ens pot explicar de Pulsaciones?
A part de l’argument, que és el d’aquest home que li fan un trasplantament de cor i que comença a tenir visions de la vida del tio que tenia el cor abans que ell, d’alguna manera la gràcia és que tothom considera que aquesta persona ha mort per un accident de moto però ell veu que algú el va matar. És molt xula aquesta forma d’entrar a la vida d’aquest personatge, intentant desentrellar què li estava passant i, a la vegada, tenir aquesta divisió entre el cor i el cap. És com una metàfora de què podem ser les persones, el protagonista té un cor que el porta a una banda i el seu cap el porta a una altra. Ell és una persona molt racional, és metge, aleshores és maco tot aquest joc.
Ets partidari de les sèries tancades com en aquest cas o és millor deixar la porta oberta a futures temporades?
Així d’entrada, diria que sóc partidari de les sèries tancades però per pura ignorància de com es fa de l’altra manera. Realment, jo entenc que les històries sabent com les acabaràs, per tant, arrancar totes unes trames que no saps com acabaràs em sembla difícil. Aaron Sorkin diu una cosa interessant: “Les pel·lícules volen explicar una història concreta i les sèries haurien de voler explorar un món concret: un hospital, un institut, un diari, etc.”. Amb aquesta diferència sí que ho entenc una mica millor però jo amb la meva forma de treballar de moment, tinc més tendència a històries concretes, amb un principi i un final.
En quins projectes estàs treballant actualment?
Doncs en tinc dos, un es diu Cross de line, que és amb Filmax i dues productores nord-americanes i l’altre, ja està molt avançat que es diu El pacto, amb una productora espanyola i que rodarem cap a l’abril.
Amb quina etiqueta et sents més identificat la de “director” o “guionista”?
Amb les dues però jo crec que més amb narrador. Algú que explica una història i per explicar-la faig servir les eines del director però al mateix temps m’agrada estar en el procés de creació. Potser guionista cada vegada me’n sento menys perquè cada vegada més m’estic rodejant de gent que treballa més bé a nivell de guió. No vull deixar de participar en el guió i sobretot, posar la primera llavo però després, el que per mi és important és portar el procés i marcar el punt de vista de la història.
Canvia molt la forma de treballar espanyola a l’americana?
De la manera que jo he treballat, potser la diferència que em va sorprendre és que allà hi ha molta gent jove que es dedica al cine perquè és molt fàcil guanyar un bon sou però no té per què agradar-los. És a dir, hi ha molta gent jove treballant en cinema però de la mateixa manera que podrien estar treballant en un bar o fent una altra cosa que tampoc volen fer. A mi això em va decebre o sorprendre perquè aquí la gent que vol fer cine va a muerte, perquè és tan complicat dedicar-se a això que fan el que sigui per simplement estar en el procés i gaudir-lo.
