L’estiu del 2024, el periodista, editor i escriptor José Luis Córdoba publicava la seva tercera novel·la, Los fantasmas de Benamira, editat per RBA. L’autor s’inspirava en fets reals per narrar la història dels habitants a l’últim segle a la pedania de Benamira, que actualment forma part del municipi de Medinaceli, a la Comarca de Arcos de Jalón, a la província de Sòria. Les pedanies són entitats locals que depenen d’un municipi central, on s’ubica l’ajuntament. Hi ha més de tres mil pedanies a tot Espanya, la majoria producte del reagrupament per racionalitzar l’administració del territori, tenint en compte que la majoria té una extensió i una població molt reduïda.
L’Espanya buida
A Benamira hi viu una única persona al llarg de tot l’any, encara que els caps de setmana recupera una certa activitat i els estius poden arribar fins als dos-cents habitants, la gran majoria descendents dels antics pobladors del lloc. La família de Córdoba és un d’aquests nous residents esporàdics des de fa uns anys, atrets per la singularitat del que constitueix l’Espanya buida, amb tots els avantatges i els inconvenients. Inconvenients associats, com és natural, a la manca de serveis, l’estat de les carreteres i la llunyania d’algunes instal·lacions essencials, com ara la distància a l’hospital o centre de salut, per exemple, o a la botiga de queviures més propera.
L’autor s’inspira en publicacions reals, en la documentació pròpia del municipi, en diaris personals i en entrevistes amb descendents directes dels protagonistes de la novel·la. El detonant de la història correspon a un succés real esdevingut el 1983, quan el metge Alberto Manrique prenia possessió de la seva nova plaça per atendre les pedanies de Medinaceli, quan a Benamira amb prou feines en quedaven disset persones. Quan adequava la seva nova consulta, va trobar una saca de correus datada el 1942, amb cartes que mai van arribar a lliurar-se. L’Asociación Cultural Soria Edita va publicar al seu moment la transcripció de totes les cartes, encara que només unes quantes tenien el nom complet de l’autor: Nemesio era l’autor de sis d’entre tota la correspondència trobada.
Nemesio García (1881-1967) va ser un pagès com els seus ancestres, que va tenir l’oportunitat d’estudiar, aconseguint deixar la feina del camp i la cura dels animals, per acabar ocupant-se com a secretari a diversos ajuntaments i negocis. A partir de les cartes i diversos escrits, així com la documentació pulcra de les institucions on va treballar, ha permès a Córdoba reconstruir una bona part de la vida de Nemesio, amb l’al·licient que l’actual alcalde pedani és el seu net, Esteban García. Quan va esclatar la Guerra Civil, Nemesio va ser perseguit per la lleu acusació d’haver assistit a un míting realitzat per un conegut republicà, cosa que el va portar en primera instància a un exili forçat a França, amb totes les tribulacions que va suposar aquest periple, d’anada i de tornada, perquè, finalment, va poder tornar al seu poble al cap dels anys, quan els mateixos veïns que li havien denunciat anys ha, ara li reconeixien com un bon home. I Nemesio va tornar, malgrat que el van matar a un fill simplement perquè no van trobar el pare quan van anar a buscar-lo. I amb dos fills més morts durant la contesa.
Córdoba novel·litza la biografia de Nemesio al llarg del segle XX, convertint-se en un relator de les tradicions i costums populars arrelats al camp i en les diferents èpoques que li va tocar viure, inclosa la pitjor experiència de totes: una Guerra Civil que va marcar la família per sempre. El llibre serveix també per posar en valor què suposa un conflicte d’aquestes característiques en les persones anònimes que acabaven patint els avatars de la guerra sense saber exactament què estava succeint, amb accions atroces per part dels insurrectes que fins feia poc eren amables veïns, i amb els que va haver de tornar a conviure amb el pas del temps, com si res no hagués passat, o, millor dit, malgrat el que havia passat.
Díptic literari
En certa manera, Los fantasmas de Benamira forma un díptic amb la seva anterior novel·la, Suma poética (2022), també publicada per RBA, en què ficciona en aquest cas la vida de Fernando Lapi (1891-1961), un poeta que només va publicar un llibre homònim amb l’ara biogràfic, però que, també a partir de cartes i documentació recuperada després de la mort d’un descendent directe, va poder reconstruir la seva vida, en què destaca especialment la seva feina com a editor. Entre la correspondència es van trobar cartes de Gerardo Diego, Miguel d’Unamuno, Jorge Guillén (amb qui li va unir una estreta relació), i d’Antonio Machado, del qual Córdoba va recuperar un poema inèdit inclosa en una de les missives. Les dues novel·les reconstrueixen la història d’Espanya a partir d’esdeveniments reals barrejats amb la quotidianitat de protagonistes anònims, treballadors amb més o menys fortuna, arrossegats per la voràgine del populisme i la dictadura.
Benamira és una pedania que pertany a Medinaceli a Sòria, un municipi de 205 quilòmetres quadrats que actualment compta amb menys de set-cents habitants, cosa que compon una densitat de poc més de tres persones per cada quilòmetre quadrat. A tall d’exemple comparatiu, en algunes de les poblacions afectades per la riuada provocada per la DANA el passat 29 d’octubre del 2024 a València les xifres són molt diferents: a Mislata, la densitat és de més de vint-i-dos mil habitants, mentre que a Paiporta és lleugerament inferior a set mil. Soria és un exemple del que es coneix com «l’Espanya buida», com també ho és la província de Terol, a Aragó.
Passat i present
Al novembre de 2024 es publica la novel·la gràfica Barbecho, amb guió i dibuix del turolenc David Sancho, editat pel segell Salamandra Graphic del Grup Editorial Penguin Random House. L´obra és la guanyadora del XVII Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, un guardó dotat de 10.000 euros per a la realització del projecte i amb la publicació final de l´obra per part de l´editorial. El jurat fallava per unanimitat, escollint l’obra del debutant autor entre els 59 projectes presentats, destacant al veredicte «la seva brillant aproximació a l’Espanya rural que desapareix amb una història que combina passat i present des d’un tractament gràfic de gran elegància i maduresa narrativa i de cromatisme contundent». I és que el color és fonamental en la història, ja que, a més, és un recurs que utilitza per evocar diferents moments de la història del poble i els seus habitants, utilitzant la tècnica de guaix (colors diluïts en aigua), sobre una pàgina horitzontal que contribueix a la contemplació i a un ritme pausat de lectura, fins i tot amb les pàgines sense text que esquitxen la novel·la gràfica.
Nascut el 1997, graduat en Belles Arts i amb un màster de Còmic i Il·lustració, Sancho dedica la seva obra a aquesta Espanya buida que coneix bé, ja que és originari de Pancrudo, a Terol, un petit poble de poc més de cent habitants. La història gira al voltant d’Emilio: «l’últim habitant d’un petit poble on viu aïllat de gairebé tot. Emilio és conscient de quelcom pertorbador: que les cases al seu voltant estan desapareixent misteriosament i ell és l’únic que sembla adonar-se’n». D’aquí l’enginyós títol de la novel·la gràfica, fent referència a la tècnica agrícola que consisteix a no sembrar una terra de cultiu durant un o diversos anys com a descans, amb la intenció de recuperar els nutrients de la terra, canviant-ne la composició química per augmentar-ne la qualitat i la fertilitat.
Amb la tècnica del guaret s’evita l’esgotament dels sòls, encara que el símil que utilitza l’autor en aquest cas sembla un clam de denúncia, ja que aquests terrenys sembla que no reviuen, com si el guaret fos inexorable i etern. «No volia parlar d’un poble en concret, sinó intentar buscar, més enllà de les seves particularitats i de la duresa del treball agrícola, els punts en comú que en tenen molts. Són històries que he sentit tota la vida, coses de la meva família, de la gent del poble dels meus pares, Pancrudo», comenta a l’agència EFE l’autor, que actualment resideix a Barcelona. L’autor utilitza recursos i situacions que ja apareixien a Los fantasmas de Benamira: les cartes, les dificultats de transport, les botigues que van tancant, la marxa dels veïns, la pèrdua d’oportunitats per als joves o la duresa del clima, tot això en el context social i polític del segle XX, amb la mateixa Guerra Civil i la mateixa dictadura per a tothom.
La continuïtat de la ramaderia
Coincidint amb la publicació de Barbecho, el 14 de novembre de 2024 es va estrenar a la plataforma Amazon Prime Video el documental El año del relevo (2024), dirigit per Laura Jou, amb una interessant premissa: que en la propera dècada es jubilaran més del 50% dels ramaders actuals, sense que, aparentment, estigui clara la continuïtat del negoci particular de cada cas. Jou va comprendre que calia fer-se a un costat per captar l’essència de l’objecte d’estudi, que va decidir que fos, d’una banda, la necessitat imperiosa de preparar el relleu en l’activitat econòmica familiar i, d’altra banda, les inquietuds dels descendents, previsibles hereus del negoci.
Si bé el documental emfatitza el factor que la ramaderia és una professió que requereix de vocació, talent i formació, no és gaire diferent del que exigeix qualsevol altra dedicació. La diferència rau, sobretot, en l’entorn i les condicions amb les que es produeix, encara que també és cert que és un sector on la tecnologia ha provocat una revolució notable respecte al sacrifici amb què s’ha reconegut històricament la professió, encara que sense menysprear la disciplina que requereix la dedicació diària de l’activitat. Una activitat que es produeix a l’àmbit rural, amb molts prejudicis i estereotips negatius i que Jou intenta eliminar amb la seva proposta.
El documental segueix els passos de dues famílies ramaderes del sector porcí, una amb dos fills candidats a seguir els passos del pare, la família Corominas, i l’altra amb dues filles, la família Serentill, cosa que afegeix una dimensió singular al relat per les connotacions masclistes associades a la professió, tot i ser històricament un sector on la presència de la dona ha estat molt important. Jou col·loca la càmera a la intimitat de les dues llars per mostrar les converses familiars, sense perdre l’autenticitat dels gestos i l’espontaneïtat de les paraules que sorgeixen entre els protagonistes reals de la història. No estan interpretant un paper, parlen de la seva experiència personal, de les seves inquietuds i de les seves aspiracions. Unes aspiracions que tenen lloc en unes poblacions d’una densitat d’habitants molt petita amb una activitat econòmica fonamental a la nostra societat.
Un dels protagonistes és l’actor Pol Toro, que es planteja la possibilitat de continuar amb el negoci familiar, l’explotació agrària Mas Corominas de Begudà, amb parada al Mercat d’Olot, a Porcs Casolans Corominas. El jove reflexiona sobre les penúries de la professió que ha escollit, la interpretació, recordant la dificultat dels càstings, la impossibilitat d’assegurar una estabilitat econòmica amb feines molt esporàdiques, i tot el que suposa viure a Madrid (bé, en realitat a prop de la gran ciutat, per a poder aspirar a un preu de lloguer raonable), i la gran competència existent entre tots els aspirants a cada paper. La seva reflexió recorda els consells que van proposar els científics W. Chan Kim i Renée Mauborgne al seu cèlebre llibre La estrategia del océano azul (Blue Ocean Strategy, 2005), publicat en castellà per Profit Editorial, amb traducció d’Adriana Hassan. Kim i Mauborgne advocaven per un nou paradigma en la manera de fer negocis, buscant noves activitats econòmiques que no tinguin tanta competència (una situació indesitjable al que ells anomenen «oceans vermells», en al·lusió a la sang abocada entre els competidors en mercats molt competitius). I l’estratègia que els autors proposen per poder treballar en un oceà blau és la de la innovació: innovar en els teus productes i en els teus processos per diferenciar-te de la resta. I és justament el que li aconsella el pare de Pol Toro si decideix continuar amb l’activitat familiar: poder aportar el seu propi toc personal en un negoci tradicional, i anar més enllà del que suposa el relleu generacional.
