El Cinèfil
‘Labyrinth’: créixer sense perdre la màgia

Labyrinth (Dentro del Laberinto)

Hi ha pel·lícules que formen part de la nostra memòria cinematogràfica i d’altres que, amb el pas dels anys, acaben convertint-se en una metàfora de la nostra pròpia vida. Labyrinth (Dentro del Laberinto) és una d’aquestes últimes. La pel·lícula dirigida per Jim Henson no és simplement una aventura fantàstica poblada de criatures extraordinàries, escenaris impossibles i situacions surrealistes. És, sobretot, un viatge iniciàtic sobre el difícil procés de créixer.

Estrenada el 1986, aquesta fantasia cinematogràfica conserva una personalitat visual difícil de trobar en el cinema actual. Els titelles, els decorats artesanals, les escales que desafien la lògica i els passadissos canviants construeixen un univers que sembla sorgit directament d’un somni. Una imaginació desbordant que troba en la presència de David Bowie un dels seus grans atractius. La seva interpretació de Jareth, el rei dels follets, aporta a la història una dimensió magnètica, inquietant i misteriosa.

Però, més enllà de l’espectacle visual, el veritable centre de la pel·lícula és Sarah, una adolescent atrapada entre dues realitats: la infància que es resisteix a abandonar i una edat adulta que encara no sap com afrontar. El seu viatge pel laberint es converteix en una prova d’identitat, responsabilitat i maduresa.

I és aquí on la pel·lícula troba la seva força més universal.

El laberint que tots portem a dins

Labyrinth (Dentro del Laberinto)

Quan vaig descobrir Labyrinth, em fascinava el seu univers fantàstic, però també hi havia alguna cosa en Sarah amb què m’identificava. Aquella sensació d’estar enmig d’un món que et demana decisions per a les quals encara no et sents preparat. El desig de fugir, d’imaginar un lloc on tot sigui possible i on les responsabilitats no existeixin.

Amb els anys, però, la lectura de la pel·lícula ha canviat. El laberint ja no és només aquell espai físic ple de trampes, criatures i camins impossibles. És també una representació del nostre món interior. Les pors, els dubtes, els desitjos i les contradiccions construeixen passadissos dels quals no sempre sabem com sortir.

La història de Sarah parla precisament d’això: de la necessitat d’afrontar allò que som, d’aprendre a prendre decisions i d’entendre que créixer implica deixar enrere una part de nosaltres mateixos. No necessàriament per renunciar-hi, sinó per integrar-la en una nova manera de mirar el món.

Aprendre a dir que no

Labyrinth (Dentro del Laberinto)

Un dels aspectes més interessants del relat és la relació entre Sarah i Jareth. El rei dels follets representa una forma de temptació: la possibilitat d’aconseguir allò que desitgem a canvi de renunciar a una part de la nostra llibertat. El seu univers ofereix una alternativa aparentment fascinant a la realitat, però també amaga una trampa.

En aquest sentit, el viatge de Sarah és també un aprenentatge sobre el desig i les seves conseqüències. No sempre volem allò que realment necessitem, ni som conscients del preu que estem disposats a pagar per aconseguir-ho.

Per això, aprendre a dir «no» es converteix en un acte d’afirmació personal. Una manera de recuperar el control sobre la pròpia vida i reivindicar la nostra identitat.

La màgia de continuar somiant

Labyrinth (Dentro del Laberinto)

Potser una de les grans virtuts de Labyrinth és que no planteja el pas a l’edat adulta com una renúncia definitiva a la fantasia. Al contrari, suggereix que créixer també significa aprendre a conviure amb la imaginació des d’un altre lloc.

És una pel·lícula que, vista amb els ulls de la infància, ens convida a descobrir un univers extraordinari. Però revisitada amb el pas del temps, ens parla de nosaltres mateixos, de les decisions que prenem i dels camins que ens han portat fins aquí.

El veritable laberint no és aquell del qual hem de fugir, sinó aquell que hem d’aprendre a travessar. Perquè el camí més difícil no sempre és el que ens porta cap a fora, sinó el que ens obliga a mirar cap a dins.

I potser aquesta és la lliçó que encara avui podem extreure de la pel·lícula de Jim Henson: créixer no hauria de significar perdre la capacitat de meravellar-nos. La màgia no desapareix quan deixem enrere la infància. Simplement, aprenem a trobar-la en altres llocs.

Una invitació a continuar el viatge

Aquesta reflexió forma part de Memento Cinema: una vida en fotogrames, un projecte personal que recorre cinquanta anys de vida a través de cinquanta pel·lícules. Un viatge per aquelles històries que ens han emocionat, ens han fet somiar i, d’alguna manera, també ens han ajudat a entendre qui som. Perquè, al capdavall, el cinema no és només allò que veiem a la pantalla. També és tot allò que ens deixa dins.

Et convido a descobrir Memento Cinema i a recórrer aquest viatge de records, pel·lícules i emocions. Potser hi trobaràs alguna història que també forma part de la teva vida.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa