today-is-a-good-day

‘One Second’, la mort del cinema tradicional 

- Advertisement -

Després de tres anys, ha tornat Zhang Yimou amb One Second, barreja de nostàlgia i crítica política, que considero com el seu particular Cinema Paradiso, però amb més mala bava i poques concessions a la galeria.

One_Second_1

- Advertisement -

El cinema de Yimou es pot dividir, com a mínim, en dos grans tipus: l’espectacular amb influències de Hollywood, els efectes especials i Ang LeeHero (2002), House of Flying Daggers (2004) o Curse of the Golden Flower (2006)— i el més intimista o d’autor, en què tracta de reconstruir la convulsa història del seu país —Red Sorghum (1988, Raise the Red Lantern (1991) o Shanghai Triad (1996)—.

- Advertisement -

Yimou és un dels grans directors xinesos de tots els temps i les seves pel·lícules són sempre, com a mínim, interessants i diferents. Durant molt temps va estar lligat, personalment i professionalment, amb l’actriu Gong Li (Memoirs of a Geisha, 2005). Quan es van separar, el 1995, la seva carrera no va afluixar, la d’ella ha estat erràtica. 

One Second m’ha semblat una pel·lícula esplèndida però, a part dels seus valor cinematogràfics, que són molts i demostren el talent del director, hi ha dos temes que m’han provocat una reflexió que no deixa d’inquietar-me. Un és la mort del cinema tal com l’enteníem i l’altre la pèrdua del cel·luloide com a suport del cinema.

Yimou mostra el poder que tenia el cinema com espectacle fascinant i com a arma política. A la Xina —i a tot arreu— una projecció de cinema era un gran esdeveniment i, en aquest cas, en un poble deixat de la mà de Déu que no el tenia sempre. El cinema unia a la gent, les plataformes actuals l’aïlla

One_Second_2

I també dona la seva opinió sobre l’actual controvèrsia de si el senyal digital és o no superior al cel·luloide d’abans. Una cosa és la comoditat i costos més baixos i l’altra la qualitat. Penso que amb la generalització del suport digital ens estan venent la moto. És millor la qualitat del cel·luloide. Les seqüències de reconstrucció del cel·luloide malmès son en el film el millor cant d’amor a un tipus de cinema que, com mostra el film, ja s’ha perdut per sempre. El valor d’aquell cinema queda representat per un fotograma perdut en el desert, no hi ha cap esperança.

No cal dir que Yimou ha fet una pel·lícula absolutament personal en la que, no obstant això, trenca amb la seva estètica habitual, fugint de l’espectacularitat i dels seus originals colors de sempre. Podria dir-se que gairebé és un film en blanc i negre, on aquest format actua com l’efecte dramàtic imprescindible per explicar les intencions del director.

Presentada al Festival de Cinema de San Sebastián, Yimou ja ha estrenat un altre film —Cliff Walkers—  i en té dos més acabats esperants els permisos —Under the Light i Ju Ji Shou—. Encara que aquest sigui una crítica de Mao, l’actual règim xinès va posar tants obstacles que gairebé ens la perdem.

- Advertisement -
Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents