En un món que és ple de guerra, neofeixisme i discriminació, quina sort tenim que un autor de la talla de Paul Thomas Anderson hagi decidit fer una pel·lícula tan valenta, revolucionària i esperançadora com One battle after another (Una batalla tras otra). El que ha aconseguit el cineasta nord-americà té una força bestial. Basant-se en la novel·la Vineland de Thomas Pynchon, ens ha transmès un important missatge sobre la necessitat de mantenir viva la lluita contra els sistemes opressors a través del que millor sap fer: un llenguatge cinematogràfic impecable.
Ritme frenètic
One battle after another narra la història d’un revolucionari que, anys més tard de la seva època d’activista, ha de protegir la seva filla d’un antic enemic sense escrúpols. El personatge, però, ja no és el que era, i l’edat, les drogues i l’alcohol l’han convertit en un individu patètic que Leonardo DiCaprio interpreta en un gran estat de forma.
I si bé és cert que en un altre context seria qüestionable que un film sobre la lluita per la defensa dels drets de qui pateix discriminació la protagonitzi un home blanc, el que fa Paul Thomas Anderson és subvertir la idea de l’heroi blanc, perquè, en aquest cas, és a “l’heroi” a qui sovint han de salvar la resta de personatges, i no al contrari.
I el salven diverses vegades. Perquè si alguna cosa té la pel·lícula és acció, acció i acció. Una batalla rere una altra. Amb un ritme absolutament frenètic que fa que les 2 hores i 40 minuts de metratge passin volant, gràcies a un muntatge immaculat acompanyat de la magnètica banda sonora de Jonny Greenwood, guitarrista de Radiohead, amb qui Paul Thomas Anderson sempre treballa.
Un film amb humor i cor
Per si One battle after another no en tingués prou amb la seva impactant història i el seu ritme trepidant, també es permet ser divertida. Hi ha moltes escenes plenes de sentit de l’humor, cosa que podria semblar dissonant amb la seriositat del discurs polític, però no ho és, funciona perfectament, perquè també tenim dret a riure i divertir-nos mentre fem la revolució!
I enmig de tot plegat, la pel·lícula té un cor que fa que sigui més rodona que altres bons films recents que també atacaven amb potència la realitat dels Estats Units, com Eddington o Civil War. I el cor el trobem en la relació entre el pare i la filla. És aquí on veiem que, per molt malament que estigui les coses, Paul Thomas Anderson no ha perdut la fe en la humanitat, i no vol que la perdem nosaltres. Encara queda esperança en les noves generacions gràcies a personatges com el de la Willa, interpretada per Chase Infiniti, que ha entrat a Hollywood per la porta gran.
El repartiment, en general, està sensacional en tot moment, ajudant al fet que tots els personatges resultin fascinants per l’espectador, de manera que les escenes on seguim a secundaris ens mantinguin al mateix nivell de tensió i interès que la resta. Si n’hi ha un que destaca, aquest és Sean Penn, que interpreta de forma complexa un antagonista capaç de provocar una gran intimidació i, a la vegada, ser veritablement penós. Però també estan esplèndids en els seus rols secundaris Benicio del Toro, Teyana Taylor i Regina Hall.
Cinema “com el d’abans”
La sensació amb One battle after another és que quan un nostàlgic diu aquella frase de “Ja no se’n fan com abans”, es refereix a pel·lícules com aquesta, amb un gran pressupost perquè un autor mostri tot el seu talent sense estar lligat a Marvels ni Disneys ni res d’això. De fet, literalment està feta “com abans”, gravada amb el format analògic de VistaVision (igual que ho va fer The Brutalist, l’altra gran pel·lícula d’aquest any que també englobaríem en aquest “com abans”.)
A One battle after another l’ús d’aquest format es veu molt clar, per exemple, a la persecució de cotxes del final per una carretera enmig del desert que contínuament puja i baixa. Que a banda de ser una magnífica metàfora visual de la idea principal del film – una pujada rere una altra -, és d’aquelles seqüències cinematogràfiques que quedaran per la història del cinema, i que és la cirereta del pastís d’una fotografia formidable durant tot el film.
D’aquesta manera, Paul Thomas Anderson ha recollit el millor del cinema del passat, per retratar el present i impulsar-nos cap al futur. El cineasta ja havia mostrat el seu discurs polític amb la crítica del capitalisme a There will be blood o a Inherent Vice, però mai de forma tan frontal com aquí, on agafa una novel·la situada a l’època de Nixon i la porta al present, amb la clara intenció d’atacar la realitat trumpista dels Estats Units actuals. I al final, als crèdits, la dedica als seus quatre fills, perquè amb aquesta obra mestra ell ha ajudat a alimentar la flama, però seran les noves generacions les que hauran de lluitar la següent batalla.
Veredicte
El millor: Que una pel·lícula tan contundent i revolucionària l’hagi fet un dels millors directors del moment.
El pitjor: Que ja no té emoció endevinar qui guanyarà l’Oscar a millor pel·lícula aquest any.
Nota: 9,5
