El 1946, l’escriptor William Lindsey Gresham va escriure la novel·la Nightmare Alley la qual va ser adaptada de manera homònima al cinema un any després per Edmund Goulding i protagonitzada per Tyrone Power. Recentment, ha arribat a les pantalles una nova adaptació de la mà de l’oscaritzat Guillermo del Toro (The Shape of Water o El laberinto del fauno) i amb un elenc conformat per Bradley Cooper, Cate Blanchett, Rooney Maara, Toni Collette, Willem Dafoe i Ron Perlman, entre d’altres.
Explica la història de Stanton Carlisle (Bradley Cooper), un home que fuig d’un fosc passat i que acaba en una fira itinerant per a acabar reinventant-se a si mateix i esdevenir un mentalista de renom. Pel camí acaba coneixent molts personatges estrambòtics i enigmàtics, que l’endinsaran en les profunditats del món de l’espectacle i el conduiran a la seva màxima aspiració.
Guillermo del Toro ha desenvolupat un noir clàssic molt diferent de les seves anteriors produccions més centrades en el fantàstic, no obstant això, sap plasmar a la perfecció el seu estil i demostrar que Nightmare Alley és l’evolució de tots aquests anys de carrera i que podria dir-se que és la seva peça més acaronada, ja que compta amb una factura impecable, manté el seu segell estètic fosc i alhora recrea uns escenaris que transporten a l’espectador a aquests anys i durant dues hores el fan sentir un més d’aquest univers.
El cineasta elabora una peça de cocció lenta, en la qual va presentant tots els ingredients amb una cadència concorde als esdeveniments, ja que va mostrant totes les cartes dels personatges i ho fa amb una fluïdesa excepcional. No obstant això, en l’últim acte aquest ritme s’accelera i resol la trama en pocs minuts, alguna cosa que sorprèn a causa de la naturalesa de la resta del metratge.
En definitiva, el cineasta mexicà ha canviat el seu clàssic registre fantàstic pel cinema negre dels anys 40 i el fa amb una atmosfera inquietant i sòrdida a l’una, en la qual s’endinsa en la màgia fosca i ofereix un espectacle visual sorprenent alhora que entretingut.
Veredicte
El millor: la factura impecable, l’entreteniment que aporten els seus peculiars personatges i la seva evolució, ja que ho fan amb una bellesa i sordidesa excepcionals.
El pitjor: el darrer acte avança a un ritme molt ràpid totalment diferent de la resta de la cinta i sembla concloure-la de manera atropellada.
Nota: 7
