L’slasher (o assassí enmascarat) és un subgènere del terror aparegut als anys 80 adreçat, per norma general, als adolescents i que consisteix en un assassí (caracteritzat icònicament) que mata nois i noies a tort i a dret. La qüestió interessant és que, molt sovint, aquestes morts serveixen per estigmatitzar als personatges que tenen sexe, es droguen, etc… Tothom coneix slashers com Leatherface (La matanza de Texas), Freddy (Pesadilla en Elm street ), Jason (Viernes 13) o Ghostface (Scream) i tants altres que segueixen aquesta pauta de comportament per oferir un festival de sang que ha omplert, durant molts anys, campaments, carrers o cases apartades (que ara irònicament és poden llogar com passa a Scream 7).
Ara arriba Jane Schoenbrun a dir la seva amb Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma, una cinta que està sorprenent pel seu enfocament del terror des de la seva estrena al festival de Cannes on es va fer amb la Queer Palm. Schoenbrun és una jove directora trans* que ja compta a la seva filmografia amb dos enlluernadors títols de culte com són We’re all going to the World’s Fair i I see the TV Glow. A casa nostra també ha passat pel Festival de Sitges i arriba als cinemes el 20 de novembre.
El desig com a motor de vida i la redempció a través del sexe
Tot i la part més lúdica de la sang i els crits, les morts a l’slasher victimitzen aquells que expressen el seu desig amb la voluntat de que l’espectador senti la necessitat de reprimir el seus propis a la vida real (un joc al que també jugava amb ironia i mala llet la genial It, follows). Scheonbrun, al seu nou film que ja és una de les cintes capdavanteres del Queer horror, recull tot aquest llegat i proposa un desmuntatge del dispositiu plaer/càstig (terror) amb un enfocament de gènere que subverteix els conceptes de maldat i de monstre. Aquí la protagonista, Kris, és una directora poliamorosa que planeja el remake d’una peli de sang i fetge molt exitosa al passat però, com a vegades passa el cinema, envoltada del misteri per la desaparició de Billy, la seva actriu principal. Aquesta viu retirada i sola al campament que va servir de localització del mític film: el campament Miasma. Kris desitja fer la versió definitiva de la pel·lícula que va marcar la seva infantesa i més si la protagonitza Billy, la responsable del seu despertar sexual.
La convivència entre actriu i directora, interpretades per unes excel·lents Gillian Anderson i Hannah Einbinder, obre les portes del passat acostant-les més i més (i encara més). És aquí on entra en joc tercer vèrtex del triangle: Little Death, l’assassí emmascarat del campament Miasma. Mentre Jason, Michael Myers o Freddy representen assassins masculins (significatiu), Little Death és un personatge més ambigu i al·ludeix a l’orgasme en francès (Petite Mort). Dins de la Kris es despertarà, perseguint el record de la seva infantesa, una por i un desig reprimits que no podrà superar fins la consumació amb el seu objecte fílmic del desig. D’aquesta manera la “petita mort” suposarà arribar a un grau més d’alliberament sexual. I això no és una fumada del sotasignant de la crítica: a una conversa apareix el concepte de juissance de Lacan que fa referència a un tipus de plaer entre el gaudi i la pulsió de mort. Així a la pelí jugarà amb la sexualització de les protagonistes canviant la mirada masculina per un lesboerotisme on hi té cabuda des de les llaminadures a la salsa del pollastre de Kentucky. Però no patiu perquè Little Death gaudeix amb la matant i el veurem en acció al llarg del film (M’aturo aquí per no fer més spoilers).
Teenage Sex and Death at Camp Miasma planteja el sexe com un mecanisme d’alliberament, una característica d’alguns films vinculats a allò queer que d’alguna manera intenta fugir de l’estigmatització per motius de sexe, transformant estigma en llum. Aquest és el mateix modus operandi de L.A. Zombie de Bruce Labruce, on l’assassí zombie i gai (a qui dona vida el cèlebre actor porno François Sagat) reviu homes (assassinats) a través de la penetració de les seves vísceres. Demencial i revelador alhora.
Multireferències cinematogràfiques: el videoclub infinit.
Com ja passa a la nissaga d’Scream, Teenage Sex and Death at Camp Miasma juga constament al joc de les referències cinèfiles. A una reunió amb els productors, la directora diu que no farà un film metacinematogràfic sinó que la pel·lícula va sobre un forat en un llac on es troben totes les pel·lícules. Aquest espai al film s’ha convertit en un reconeixible videoclub dels anys 80, molt propi pel subgènere del terror que va nodrir aquests establiments. Un espai o màquina generadora del terror ja que, com avisa més endavant, “ens està dirigint a tots nosaltres”, anunciant el tràgic final. A partir d’aquest moment la pel·lícula es metamorfoseja en la pel·lícula que la directora està vivint com si hagués travessat el forat del llac. Aquesta màquina de generar històries ens porta directament a David Lynch i la seva Red Room, la mítica sala d’espera de Twin Peaks. Un videoclub molt especial on les cintes de VHS s’inserten, a la manera de Cronenberg, directament dintre d’un aparell reproductor de carn.
Gillian Anderson, coneguda i una mica decadent protagonista d’Expedient X, farmeja l’aura suficient per donar vida a una estrella del terror desapareguda. I és que Teenage Sex and Death at Camp Miasma amaga molts paral·lelismes amb El Crepúsculo de los dioses de Billy Wilder. Les dues parlen de cinema i centren la seva trama en una història de desig intergeneracional entre un director i una vella glòria de Hollywood. Anderson cita aquest film irònicament ja a la primera trobada entre les dues. Posteriorment veurem com s’estableixen més paral·lelismes amb els visionat de films, l’escriptura conjunta del guió. No hi ha morts a la piscina, però sí dins del llac. Per donar més misteri al personatge d’Anderson, la caracterització es mou entre l’elegància de la Norma Desmond de Wilder i la de Bette Davis més boja de ¿Qué fue de Baby Jane?. Per la seva banda, el personatge que interpreta Hannah Einbinder (qui sap si alter ego de la mateixa Jane Schoenbrun) és una directora queer contractada per reflotar una nissaga de terror cancel·lada per transfòbia.
Com a tot bon film de terror que vol fer feliços a tots els fans del gènere, Teenage Sex and Death at Camp Miasma conté una Final girl (o dues segons es miri), personatges misteriosos que ens fan sospitar, humor, moments de suspense que no porten enlloc, una banda sonora retro espectacular i una excel·lent direcció artística que juga amb decorats pintats (matte paintings) i cromes per implementar tota la màgia que el film necessita. Ah! i unes espectaculars seqüències de sang i fetge.
Veredicte
El millor: L’atmosfera entre enrarida i plena de màgia cinematogràfica.
El pitjor: Que, semblant una peli de por, part del públic es faci enrere.
Nota: 10
