La 59a edició del Festival de Sitges (Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya) ha baixat el teló tornant a demostrar que el body horror és la millor eina per diagnosticar les malalties de la societat contemporània. L’òpera prima Sanguine, de la realitzadora francesa Marion Le Corroller, s’ha imposat en la Secció Oficial Fantàstica a Competició enduent-se el Premi a la Millor Pel·lícula. La seva proposta compta amb un debut audaç que utilitza les eines del gènere no només per impressionar, sinó per obrir en canal la realitat del món laboral actual.
Inspirant-se directament en l’angoixant experiència de la mateixa directora dins del món corporatiu, Sanguine ens trasllada a les Urgències d’un hospital privat d’alta rendibilitat. Allà seguim els passos de la Justine (Mara Taquin), una jove resident sotmesa a torns d’estrès, deshumanització institucional i a l’exigència ferotge de la productivitat. A mesura que la pressió augmenta i comença a tractar pacients de la seva pròpia generació que ingressen amb símptomes inexplicables i fallades orgàniques d’origen incert, el seu propi cos comença a manifestar una inquietant, viscosa i dolorosa transformació.
El dolor corporal com a mirall de la precarietat
Le Corroller encerta de ple en utilitzar els codis més físics i viscerals del cinema de terror per llançar una ferotge crítica a la cultura del burnout i al capitalisme ferotge. Convertir un hospital (un espai concebut teòricament per curar i protegir) en una estructura empresarial freda, automatitzada i devoradora permet que el terror no vingui de cap amenaça sobrenatural externa, sinó del buit interior, de la somatització extrema i d’un sistema que literalment xucla la sang dels seus treballadors.
La posada en escena manté una atmosfera asfixiant des del primer minut. La directora aposta per una il·luminació clínica, d’un blanc quirúrgic que contrasta fortament amb la textura orgànica i fosca dels fluids que van guanyant terreny a mesura que la ment de la protagonista col·lapsa. El disseny sonor, obsessiu i carregat de bafs respiratoris i monitors cardíacs, juntament amb uns efectes de maquillatge pràctic que fugen del gore d’impacte fàcil, construeixen una al·legoria punyent sobre una joventut cremada per les expectatives de rendiment i l’estrès insostenible.
Múscul visual i equilibri tonal
L’altre gran pilar sobre el qual se sosté el film és la composició de l’espai i el treball de vestuari. La transició cromàtica de l’entorn reflecteix d’una manera molt precisa el desgast psicològic de la plantilla: els tons neutres i pulcres del centre sanitari es van contaminant progressivament a mesura que la frontera entre el deure professional i la bogeria física es desdibuixa.
A més, la feina de Mara Taquin és senzillament colossal. L’actriu belga sosté el pes dramàtic i corporal del llargmetratge amb una generositat física extraordinària, passant de la fragilitat inicial d’una aspirant a metgessa a un estat de bogeria visceral i resistència gairebé animal. Els diàlegs, tallants i plens de la fredor burocràtica pròpia dels protocols mèdics moderns, contrasten amb la naturalitat del repartiment secundari, que ajuda a aterrar el relat en un terreny de realisme social molt incisiu.
Un debut amb personalitat que es queda a un pas de l’excel·lència
Malgrat la potència del seu plantejament, la pel·lícula no està exempta de petits alts i baixos. En el seu segon acte, el ritme flaqueja lleugerament i la narrativa s’encalla en una certa repetició esquemàtica: les crisis de la protagonista i les metàfores viscerals es reiteren en excés abans d’arribar a un clímax que, si bé és visualment icònic i narrativament satisfactori, no acaba de colpejar amb tota la contundència i la sorpresa que prometia la seva magnífica arrencada.
Tot i això, Sanguine és una d’aquelles òperes primes amb una personalitat visual indiscutible, un discurs ferm i un compromís formal que encaixen a la perfecció amb l’esperit del Festival de Sitges. Una guanyadora mereixedora d’atenció que confirma Marion Le Corroller com una veu d’autor a seguir molt de prop dins del panorama del cinema fantàstic europeu.
Després del seu pas pel Festival de Sitges, la pel·lícula s’estrenarà a les sales de cinema el pròxim 27 de novembre de la mà de la distribuïdora Adso Films i Twelve Oaks.
Veredicte
El millor: La potència de la premissa, l’excel·lent treball de disseny sonor i una interpretació protagonista visceral de Mara Taquin que sosté tot el pes de la crítica social.
El pitjor: Certs problemes de ritme al tram central i algunes metàfores visuals que es reiteren en excés abans de trepitjar l’accelerador al clímax final.
Nota: 7
