El personatge d’Enric Marco és fascinant. Tanmateix, ja sigui per la seva història, en què va enganyar a tothom, com per la seva reacció i voluntat de continuar en la seva pròpia postura un cop descoberta la veritat.
A més a més, la pel·lícula compta amb una factura tècnica notable (muntatge, fotografia i maquillatge) i acompanyada per una banda sonora, obra de la compositora Aránzazu Calleja, precisa i molt ben col·locada. El film té un guió que manté el ritme i l’atenció en tot moment per seguir la mentida del seu protagonista, Enric Marco, en tres blocs. Un primer en què veiem el modus operandi del personatge i s’apunta l’ombra del frau. Un segon en què explota el cas i es mostren les seves conseqüències. I un tercer en què assistim a la reacció posterior d’Enric durant els anys següents a l’escàndol.
Mestratge tècnic i actuació inoblidable
La pel·lícula és Eduard Fernández: extraordinari, que es postula com el clar favorit al Goya al millor actor protagonista en la pròxima edició. Això tenint en compte que el seu màxim rival serà ell mateix per la seva també brutal caracterització a la brillant El 47. Al seu voltant tenim un estol de secundaris igualment convincents, que saben aprofitar els seus puntuals moments de lluïment, com el desaparegut Fermí Reixach o, la sempre sòlida, Nathalie Poza.
No obstant això, un cop estrenada la darrera de la terna de preseleccionades per l’Acadèmia del Cinema Espanyol per aspirar a l’Oscar es confirma el seu gran error: Marco havia de ser, sense cap mena de dubte, l’escollida. Però, malauradament, la tria ha optat per la pitjor del trio amb diferència en lloc d’optar per aquesta grandíssima pel·lícula. Un film imprescindible, un dels millors que ens ha ofert el cinema espanyol aquesta temporada.
