Estem davant una minisèrie, dirigida per Mateo Gil (Las leyes de la termodinàmica, 2018), guionitzada per Miguel Barros (Gigantes, 2018), i protagonitzada per Luis Tosar (Celda 211, 2009) i Marta Belmonte (Servir y Proteger, 2018-2020), que es va estrenar a Netflix el 13 de novembre. Los favoritos de Midas, inspirada en el relat de Jack London The Minions of Midas, és una novel·la escrita fa més d’un segle, però amb un esperit que sembla imperible. Són sis capítols d’una durada mitjana de 45 minuts, d’una adaptació que es va gestar després de la crisi financera del 2008, època en què la bombolla econòmica va explotar i es van destapar trames de corrupció insòlites fins a l’època. Situada en unes coordenades espaciotemporals d’actualitat distòpica, la sèrie s’emmarca en l’anomenada “revolta espanyola”, uns disturbis que s’estenen per tota Europa fins a arribar a la Península i que representen el descontentament social pels minvaments en l’estat del benestar.
En aquest marc se situa Víctor Genovés, Luis Tosar, escollit com a hereu d’un imperi mediàtic, el Grupo Malvar, en què trobem El Observador, diari que està agonitzant per no desaparèixer, tot i que conserva certa credibilitat com a referent independent i creïble. Serà a partir d’aquí i d’una dura extorsió que comença amb la primera carta que rep Genovés, quan els esdeveniments s’aniran succeint sense donar treva. L’acció es precipita a causa de la desconfiança que té Víctor en relació amb les cartes amenaçadores que va rebent de part d’un grup de delinqüents que li exigeixen una suma desorbitada de diners a canvi de no matar persones a l’atzar. Diverses morts setmanals de ciutadans escollits aleatòriament de la mà d’un botxí invisible que ni el cos policial aconsegueix esbrinar qui és. El grup culpable dels conflictes, anuncia i reivindica les morts, i en tots els casos semblen fortuïtes i aleatòries, sense deixar rastre per poder seguir cap investigació.
La nota més positiva d’aquesta sèrie de Netflix és el seu sòlid repartiment, amb Luis Tosar al capdavant d’un elenc una mica heterogeni, però que encaixa bé amb els seus respectius rols. Tosar juntament amb Guillermo Toledo (Los amantes pasajeros, 2013) i Marta Belmonte, són la punta de llança del ben nodrit repartiment. L’aparició estel·lar del gran Carmelo Gómez, fa que acabi de tancar-se aquest planter de cares conegudes i que van embolcallant cada un dels caramelets que se’ls ha ofert a interpretar. Luis Tosar interpreta molt bé a un Víctor Genovés acostumat a mirar tothom per sobre de l’espatlla. Un personatge sotmès a judici constantment pels espectadors i que barreja inaccessibilitat i vulnerabilitat a parts iguals. Ell i Conte, l’Inspector de Policia al capdavant de la recerca, interpretat per Toledo, ens regalen algunes de les millors escenes de la sèrie. No tan lluïda és la parella formada per Mònica (Marta Belmonte) i Genovés, en què ella sí que respon davant el repte interpretatiu, però el vincle entre els dos es desenvolupa de manera atropellada i requereix un exercici de fe per part de l’espectador. A aquest elenc de personatges principals, molt ben construïts i interpretats, hi hem d’afegir els personatges secundaris, en què cal destacar els noms de Carlos Blanco (La Unidad, 2020), Marta Milans (White Lines, 2020) i una entranyable Elena Irureta (Patria, 2020) amb pocs focus, però en un gran moment professional.
Los favoritos de Midas beu de l’ambientació dels thrillers polítics dels anys 60 i 70, i Mateo Gil explora un Madrid que exemplifica a la perfecció les desigualtats socials que la sèrie vol fer-se eco. Des de les grans torres que presideixen l’skyline madrileny, seu del Grupo Malvar i els tentacles del poder que se’n deriva, a emplaçaments més modestos en què la vida segueix un curs molt diferent. Dos mons que es van creuant al llarg dels capítols i molt ben cosits per una trama intensa. Una feroç crítica a un sistema podrit on, fins i tot, els que haurien de garantir els grans valors, acaben caient dels seus pedestals a força d’integrar-se en els engranatges que tant critiquen i que ho fan per mera supervivència.
Malgrat això, ens trobem davant una sèrie que té un magnífic inici, però a mesura que va avançant, aquest rerefons polític-social sembla que es va diluint i no acaba d’explorar-se del tot. Fuig una mica d’estudi i no acaba de trobar la fórmula per lligar tots els caps. Sí, però, que mitjançant les cartes que rep Genovés hi ha aquest inevitable, aquest assot a una civilització degradada, a un xantatge a la classe més benestant i a una recerca policial paral·lela que posen l’accent a la incapacitat de l’Estat per fer front a una cimentació de degradació moral que ho corromp tot i que és difícil de parar. Un producte correcte i entretingut, però que perd l’oportunitat de ser una sèrie molt més frenètica i intensa com demana el seu prometedor punt de sortida. Els títols dels sis capítols Dilema, Azar, Culpa, Grieta, Salida i Lucha fan que l’espectador es mantingui interessat en com es va gestant i succeint l’acció al voltant dels seus protagonistes. Al final, però ens espera un gir inesperat i molt arriscat que segur que no agrada a tothom.
Un fracàs de la llei i l’ordre que ja l’any 1901 Jack London proclamava, un paral·lelisme amb les trames corruptes que van sorgint dia a dia, fa que no s’allunyi massa del que estem vivint en l’actualitat. Los favoritos de Midas és una invitació a reflexionar i a plantejar-se preguntes necessàries, presentades com a escenari al principi de la sèrie, però que veurem com aquest punt de mira inicial d’agents i factors, s’acaba desviant amb el transcurs dels esdeveniments. La guerra de Síria, el tràfic d’armes, les desigualtats, el populisme, la corrupció, el domini de les grans corporacions, la llibertat de premsa, els interessos polítics que es barregen amb els empresarials, el preu del poder, la desconnexió entre l’elit i la realitat social del país… Tots aquests factors exposats en un entorn social distòpic però no gaire llunyà: un Madrid en plenes revoltes ciutadanes. Un còctel que permet explorar les debilitats d’uns personatges portats al límit, que enganxa l’espectador més per la mateixa premissa que pels elements narratius que planteja. En definitiva, la minisèrie de Netflix és un bon entreteniment que convida els espectadors a replantejar-se els seus principis i ètica, difícil de trobar en un panorama televisiu de consum ràpid i essencialment comercial.
Veredicte
Agradarà: a qui gaudeixi dels thrillers addictius que et mantenen enganxat per la curiositat de saber fins a on et portarà.
No agradarà: a qui busqui una sèrie rodona. Aquesta té millors intencions que resultats, en el seu tram final es dilueix amb girs poc creïbles i incoherents.
Enganxòmetre: 6
Nota: 6
