Quan l’Acadèmia de Cinema, Arts i Ciències (Academy of Motion Picture Arts and Sciences) de Hollywood va anunciar la llista de nominats dels premis Oscar 2018 em vaig alegrar d’una de ben destacada: la nominació de la pel·lícula Logan (2017) a la categoria de millor guió adaptat. La pel·lícula dirigida per James Mangold i amb guió de Scott Frank, Michael Green i del mateix Mangold, s’inspira en una història del personatge Wolverine de l’univers Marvel i que al cinema ha interpretat durant dues dècades Hugh Jackman, encara que Logan es podria definir com el final de la trilogia dedicada al personatge amb X-Men Origins: Wolverine (2009) i Lobezno Inmortal (The Wolverine, 2013).
En realitat és una adaptació força lliure del còmic Lobezno: El viejo Logan (Old Man Logan, 2008) amb guió de Mark Millar (crec que valdrà la pena que li dediquem un altre article a aquest autor) i dibuix de Steve McNiven, parella creativa que ja havien treballat junts en una altra història emblemàtica de Marvel i també adaptada al cinema: Civil War (2006). Millar situa la seva història cinc dècades després en un món post-apocalíptic i alternatiu on Nord-Amèrica està governada per dolents entre d’altres motius perquè el mateix Logan va matar a tots els superherois (o gairebé tots), això sí, sense voler. Ens trobem a un Logan demacrat en un escenari que recorda els escenaris clàssics dels westerns (paisatges desèrtics, cavalls com a mitjà de transport, enfrontaments i abusos, sensació d’impunitat i d’ambient salvatge), amb una clara influència reconeguda per tots, tant per Mark Millar com pel director James Mangold i l’actor Hugh Jackman: la pel·lícula Sense perdó (Unforgiven, 1992), dirigida i interpretada per Clint Eastwood.
A diferència del còmic original, la pel·lícula ens presenta a Logan com a xòfer de limusines a l’any 2029, una data suficient per convertir el professor Charles Xavier de les pel·lícules dels X-Men (vull dir amb el mateix actor: Patrick Stewart) en nonagenari, senil i aparentment culpable de la desaparició de la resta de superherois. El poder de regeneració de Logan està desapareixent probablement contaminat per l’adamantium que li van implantar en substituir els ossos (veieu la primera pel·lícula de la trilogia), i cada cop li costa més recuperar-se de les seves ferides, la qual cosa servirà per acompanyar l’heroi en la seva decadència crepuscular mentre ens presenta la que sembla que sigui la seva deixeble a imatge, per cert, d’un altre còmic, tot plegat mostrat amb un esclat de violència virulent, amb una eclosió de mort però també de vida representada pels nens que volen escapar, fent-nos recordar a un altre clàssic del cinema com és Raíces profundas (Shane, 1953). De fet a la pel·lícula es fa un homenatge directe a Shane quan el professor Xavier recorda el seu visionat a la seva infantesa, i com una frase de la pel·lícula clàssica es converteix en clau en el desenllaç de Logan: “no pot un deixar de ser el que és, agafar el seu destí. Jo ho he intentat inútilment. No agrada conviure amb un assassí. Jo ho he intentat, no cal donar-hi voltes. Per sort o per desgràcia, jo porto aquesta taca”. Genial l’homenatge a una de les primeres grans pel·lícules del western.
De Sense perdó (Unforgiven) també hi ha notables influències, això sí, allunyant-se del final del personatge d’Eastwood. En el cas de Logan en final escollit més apropiat per a un superheroi on la característica principal del seu poder és justament la immortalitat.
De fet no és del tot cert que sigui aquesta la seva característica principal. Si és un dels grans personatges de l’univers Marvel fora dels grans clàssics creats als seixanta, amb un reconeixement popular quasi equiparable a nivell internacional al d’Spiderman, segurament és pel seu caràcter i el mateix disseny del personatge: per una banda un tipus malcarat, sarcàstic, tosc i rude amb un físic fornit, baixet, pelut i lletjot, fumador i bevedor però a la vegada amb un humor intel·ligent i amb uns valors nobles, sense oblidar que és un assassí malgrat el situem a la banda dels bons, amb una ira i fúria que fa témer a amics i enemics per igual… tots els al·licients per enamorar-nos d’un personatge que traspua honor i respecte per tot arreu.
Creat al 1974 pel guionista Len Wein i el dibuixant Herb Trimpe en el còmic número 180 de la col·lecció americana The Incredible Hulk, on es va presentar com un enemic que estigués a l’alçada del gegant verd, potenciant l’enfrontament com si de dos salvatges supervivents es tractessin. En aquella primera aparició se li va donar un origen canadenc, i el disseny artístic va ser obra del gran dibuixant John Romita Sr. mesos després el jove guionista Chris Claremont rellançaria als X-Men amb noves incorporacions, fitxant en el bàndol dels bons un malcarat superheroi molt peculiar i singular: Logan.
El personatge en realitat va ser durant força temps un misteri, extremadament diferent a la resta de superherois de Marvel dels que sempre coneixem el seu origen, fins que un altre autor mític, Barry Windsor-Smith, va guionitzar i dibuixar el còmic Lobezno: Arma-X (Wolverine: Weapon-X, 1990), que tant ha influenciat en les pel·lícules dels mutants, entre d’altres evidentment a X-Men Origins: Wolverine (2009).
Avui en dia ja podem dir que coneixem molt bé el personatge, ni que sigui només per les seves intervencions al cinema que l’han fet molt popular, o pels còmics o les sèries d’animació. Tot i així us volia destacar algunes curiositats:
- El nom Logan el va proposar el mític dibuixant John Byrne a finals dels setanta, quan li va posar el nom de la muntanya més alta de Canadà i la segona més alta de Nord-Amèrica: Mount Logan, evidentment per burlar-se de la seva baixa estatura. La muntanya es diu així en honor de Sir William Edmond Logan, un reconegut geòleg canadenc sense cap relació amb el superheroi de la ficció. Als aficionats al còmic ens continua semblant xocant que l’actor que l’interpreti tingui la planta de Hugh Jackman i faci metre noranta d’alçada… ai si els que el coneixen només per les pel·lícules sabessin com va ser concebut en realitat!
- El sobrenom de superheroi és Wolverine, que és el nom d’un mamífer que en català es coneix com golut, del nom científic gulo gulo que prové de la paraula llatina golafre. Els goluts viuen a àrees de climes freds, actualment es troben a Alaska, Canadà o regions de Sibèria, en boscos alpins poc poblats, amb unes extremitats curtes i poderoses amb una locomoció de semiplantígrad que el fa especialment àgil sobre la neu. Són animals solitaris coneguts per la seva ferocitat, resistència i rapidesa. Poden pujar als arbres a gran velocitat, són excel·lents nedadors i se’ls reconeix com valents per enfrontar-se a d’altres animals molt més grans que ells, com ossos, rents, cérvols o ants. Són extremadament forts i agressius per a la seva mida… una mida petita: els mascles tenen una longitud al voltant d’un metre de llarg i uns divuit quilos de pes. Oi que està ben trobat aquest sobrenom pel Logan?
- A Espanya era tradició traduir al castellà la majoria dels noms dels superherois, així que algú va decidir que traduir el nom de Wolverine pel de Glotón (com sí que es va fer en algun país llatinoamericà) no seria gaire comercial i la proposta que es va fer sembla que va triomfar: Lobezno. Un cop rebatejat als còmics en castellà amb un altre nom ens hem d’acostumar als editors de les aventures, als traductors i als aficionats a emprar els dos noms segons conveni a causa de la popularitat assolida pel personatge al cinema. Uns trets llobatons en les faccions van facilitar l’acceptació popular del nom en castellà i malgrat allunyar-se del significat cercat originalment amb els goluts, dels llops també en podem extreure un simbolisme que el fa de totes totes atractiu.
- Un cop més (i en són uns quants) el personatge de ficció es catapultaria amb l’aportació del dibuixant Frank Miller, en primera història autoconclusiva protagonitzada per Logan en l’obra titulada Lobezno: Honor (Wolverine Honor, 1982), amb guió de Chris Claremont, que seria la minisèrie on s’inspirarien per a la pel·lícula Lobezno Inmortal (The Wolverine, 2013).
Espero que l’única nominació de Logan als Oscar 2018 sigui l’inici de produccions de qualitat que tinguin un reconeixement més enllà de les categories tècniques com edició, muntatge, so, efectes visuals o maquillatge. No és la primera pel·lícula nominada al millor guió adaptat d’un còmic perquè ja hi va haver Ghost World (2001), basat en la novel·la gràfica del mateix nom escrita i dibuixada per Daniel Clowes (Ghost World, 1993), ni seria la primera de guanyar-lo en una categoria artística perquè ho va ser El caballero oscuro (The Dark Knight, 2008) amb l’Oscar pòstum a Heath Ledger pel seu paper de Joker… però això és una altra història i dona per un altre article… no ho creieu?
