today-is-a-good-day

L’Obsessió de Terry Gilliam

- Advertisement -

Després de 25 anys i vuit intents, Terry Gilliam el responsable visual dels Monthy Python, ha pogut acabar i estrenar el que semblava el seu somni impossible, la seva gran obsessió: fer una versió lliure del don Quijote de Cervantes, El hombre que mató a don Quijote. En el documental que va promoure, Lost in la Mancha (2002 – Keith Fujlton i Louis Pepe), explica amb pèls i senyals tot el que li va passar fins a aquell moment. Després d’aquelles dates li ha passat de tot, des de morts i desercions d’actors i actrius protagonistes a falta de diners. Fins i tot, en Gilliam va estar a punt de no poder presentar-la al darrer festival de Cannes perquè va patir un ictus i per un plet econòmic que li va posar un dels productors, Paolo Branco… Lògicament, el seu projecte inicial es deu semblar tant com un ou a una castanya. Ell ha dit ara que en la seva pel·lícula encara queden rastres dels guions anteriors.

No va ser el primer cineasta que va tenir aquesta gran obsessió, només cal recordar Orson Welles que va anar rodant el seu Quixot quan tenia diners i, com que no la va poder acabar ho va fer en Jesús Franco una vegada mort partint del material rodat i les seves notes. Però en Terry Giliam tenia una altra idea, molt diferent de la d’en Welles que ara hem pogut veure com ha acabat, com s’ha plasmat en aquesta pel·lícula de més de dues hores de durada. Sembla que digui que la figura de don Quijote i sobretot el que representa, no la podem deixar morir, que l’hem de preservar fent les modificacions que sigui al text original, actualitzant la relectura del missatge que segueixen transmetent el Quixot i en Sancho, dues cares de la mateixa moneda.  El film de Gilliam propugna un universal que al societat ha de conservar l’esperit que li va donar en Cervantes. Això sembla que queda clar en el desenllaç després que el director li doni voltes i més voltes. Queda clar que és una versió lliure i contemporània amb breus visites a un passat recent que condiciona la personalitat del protagonista, un director que es pot considerar com l’alter ego d’en Gilliam i que lògicament conserva i preserva la seva gran obsessió.

- Advertisement -

- Advertisement -

A mi m’agrada molt el Terry Gilliam dels Monthy Python i m’agrada molt menys el Terry Gilliam que ha dirigit films en solitari, el trobo excessiu, poc mesurat, poc equilibrats. Són films com Brazil (1985), Miedo y asco en Las Vegas (1998 – Fear and Loathing in Las Vegas) o Los hermanos Grimm (2005 – The Brothers Grimm).

El hombre que mató a don Quijote (The Man who Killed don Quijote) parteix, com tots els film de Gilliam, d’una bona idea, encara millor, d’una gran idea i trobem en la realitat totes les seves virtuts però, com si fos inevitable, tots els seus grans defectes. La seva virtut principal és la seva imaginació que, no obstant això, ha quedat reduïda pels pas dels anys i això es nota en les seqüències festives o en el seu afany de fer riure amb poca gràcia. Massa caigudes, massa cops, massa crits, massa interpretacions histriòniques, massa tòpics, massa caos… La pel·lícula sembla que navegui sense cap rumb coherent, va en direccions que sembla que no encaixin en cap idea… És un embolic total. Per fi, en Terry Gilliam ha pogut fer realitat el seu somni, un somni molt difícil, perquè companys, adaptar el Quixot al cinema és la cosa més difícil del món. És impossible fer-ho de forma total (massa llarg) i l’únic que fins ara s’ha fet són reinterpretacions com aquesta… però millors.

- Advertisement -
Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents