Li segueixo la carrera des que va començar. Dels primers anys em va agradar la seva interpretació a Un, dos, tres… Splash (1980) i, sobretot, de Big (1988) on interpretava un personatge dificilíssim, un home de trenta anys atrapat en un cos d’un nen de dotze. Tenia un cos de gran i es movia com un nen, dificilíssim. Després va fer papers diversos (Philadelphia, 1993; Forrest Gump, 1992, per les quals va guanyar l’Oscar, dos de seguits). Spielberg li va donar l’oportunitat de mostrar el seu talent a Salvad al soldado Ryan (1998), i d’altres films interessants; Frank Darabont a La milla verde (1999) o Sam Mendes a Camino a la perdición (2002). Era (és) un gran actor, un dels millors del Hollywood dels darrers anys.
Aleshores no m’explico com un actor de la seva talla va poder fer papers tan infames com els de The Ladykillers (2002), El código da Vinci (2006), Ángeles y demonios (2009), Capitán Phillips (2013), Inferno (2015) o The Circle (2016) , entre d’altres fracassos clamorosos. On era el Tom Hanks que jo havia considerat com un actor excepcional? Interpretacions planes, sense matisos, faccions estàtiques, d’una sola peça… ni ell mateix semblava creure’s els seus personatges. Els típics papers per fer bullir l’olla.
L’explicació és molt simple. Igual que Saturn, Hollywood devora els seus fills, els mateixos a qui ha encimbellat, com si fer-los interpretar papers impossibles fos un tribut que els hi feia pagar com agraïment per haver-los portat a l’èxit. A vegades els ídols s’han fet massa vells i Hollywood els confina a aquest simbòlic cementiri d’elefants que són les pel·lícules que tothom sap que fracassaran abans de començar-les a rodar. L’edat no té res a veure amb els fracassos de Tom Hanks perquè alterna papers bons amb papers dolents i als 60 anys que té ara no se’l veu gens decrèpit.
No sé quin serà el futur artístic de Tom Hanks. Potser seguirà els avatars d’una professió difícil de controlar o potser es refugiarà a alguna sèrie de culte, com han fet alguns dels seus (seves) col·legues, on tenen oportunitat de perllongar dignament les seves carreres, ara que les sèries televisives s’han ennoblit. I pensant amb ell he pensat també en col·legues que l’han precedit o han seguit els seus passos. En menciono uns quants i unes quantes, tenint en compte que en el cas de les dones el perill és més clamorós perquè hi ha la pèrdua de l’atractiu físic que en els homes no és té tan en compte. Vet aquí la petita llista: Kristin Scott Thomas, Sean Penn, Hugh Grant, Colin Firth, Antonio Banderas, Kenneth Brannagh, Julianne Moore, Kyle MacLachlan, Dario Grandinetti, Emma Thompson, Kevin Spacey, Sharon Stone, Michelle Pfeiffer, Alec Baldwin, Andie McDowell, Anette Benning, Jennifer Tilly, Vigo Mortensen, Jammie Lee Curtis…. I ara una llisteta de gent nascuda després de 1960 que igual que els anteriors ens donen una de freda i una de calenta o simplement han quedat arraconats: Carmelo Gómez, Jim Carrey, Mathew Broderick, Jennifer Jason Leigh, Wesley Snipes, Tom Cruise, Joan Cusack, Demi Moore, Johnny Depp, Brad Pitt, Helen Hunt, Nicholas Cage, Russell Crowe, Keanu Reeves, Robert Downey Jr, Charlie Sheen, John Cusack, Sophie Marceau, Nicole Kidman, Julia Roberts, Cameron Diaz, Ariadna Gil, Jude Law, Adrien Brody…
Amb ells em passa el mateix que amb Tom Hanks, no estan acabats però cal anar en compte amb cadascuna de les seves noves pel·lícules perquè la seva carrera demostra que ells o elles ara ja no són cap garantia de què la pel·lícula valgui la pena.
