La utilització del terme, obra mestra, està augmentant darrerament a les qualificacions crítiques de pel·lícules que com a màxim no passen de mitjanies. Quines són realment les obres mestres en el cinema actual? Confesso que, com en altres moltes coses, estic perplex.
Resulta difícil saber on comencen i on acaben els atributs d’una pel·lícula per definir-la com a obra mestra (un capolavoro, una obra maestra, un chef-d’oeuvre, un masterpiece o un meisterstück) en el cinema d’avui. És un problema generalitzat per a tothom que escrigui a tot arreu amb cert rigor sobre un altre temps anomenat setè art. Però jo veig que el terme s’utilitza amb certa frivolitat. Ho he vist darrerament en comentaris sobre el darrer film del Tarantino i Ad Astra que molts han escrit que eren dues obres mestres. Ja sé que tot és qüestió d’opinions però jo penso que les dues pel·lícules són normal i correntes, que cap de les dues ha inventat res o hi hagi res de nou que no s’haguera vist i que, evidentment cap de les dues haurà creat escola. No dic que siguin dolentes, però les dues tenen moltes carències. El que està clar és que no són obres mestres.
Segons la definició clàssica del terme, una obra mestra és el treball artístic (i per extensió, no artístic) considerat com el més gran de la carrera del seu autor o bé un treball d’excel·lent creativitat, habilitat, profunditat o ofici. Obra mestra era la peça que havia de realitzar un oficial per obtenir el títol de “mestre” als gremis d’oficis medievals. Segons Hegel, la definició d’una obra mestra depèn principalment de la cultura de cada país, la que es considera com a tal en orient no ho és necessàriament a occident. És evident que no es pot fer una definició universal del que és una obra mestra. I aquí es podria parlar del paper fonamental del país més poderós d’occident per imposar amb prepotència els seus models culturals i influir arreu del món, igual que ha passat al llarg de la història. Les dues pel·lícules comentades en són dues proves. Però en resum, en el que tothom coincideix és que quan es parla d’una obra mestra, es parla de l’obra cimera del seu autor.
El gran director japonès Akira Kurosawa (del qual els historiadors del seu país van dir que havia fet com a mínim vuit obres mestres) ho va deixar molt clar per definir els films: “Amb un bon guió, un bon director pot produir una obra mestra; amb el mateix guió un director mediocre pot fer una pel·lícula transitable. Però amb un guió dolent, fins i tot un bon director no pot fer una bona pel·lícula. Per a una expressió veritablement cinemàtica, la càmera i el micròfon han de ser capaços de creuar tant foc com aigua. Això és el que fa una pel·lícula a la realitat. El guió ha de ser quelcom que tingui el poder de fer-ho”.
Encara que hi hagi opinions diferents, només cal aplicar aquestes reflexions com a eines per analitzar films i veurem que en el cinema (actual i no actual) hi ha molt poques obres mestres i també que tu pots pensar que una ho pot ser, no necessàriament és el mateix que pensa el receptor (el públic), segons va dir el Vladimir Nabokov. Tampoc cal que t’encaparris a fer una obra mestra quan facis qualsevol creació artística. Pensa que quan fas art (i el cinema ho és quan no ens demostra que és tot el contrari) hi ha un 10% d’inspiració i un 90% de transpiració i que és millor que aquest 10% d’inspiració et vingui quan estàs treballant. Si coincideixen potser faràs una obra mestra. No penso que hagin coincidit quan Tarantino i Gray van fer els seus dos films. En l’actualitat el concepte d’obra mestra ha perdut el seu significat original real, qualsevol influencer (o també qualsevol crític amb influència) la pot utilitzar per enlairar o ensorrar qualsevol pel·lícula.
M’agradaria acabar aquesta reflexió (o parida) amb tres frases força il·lustratives sobre obres mestres:
Tot allò que és fantàstic al món prové de la neuròtica. Ells sols han fundat les nostres religions i han compost les nostres obres mestres. (Marcel Proust).
Les obres mestres no són per a artistes, són per a crítics. (Mel Brooks).
Per a qualsevol director amb una mica de lucidesa, les obres mestres són pel·lícules que us arriben per accident. (Sidney Lumet)
