L’ego (i la gamberrada) del youtuber

- Advertisement -

He reflexionat molt sobre si escriure o no aquesta crítica. He dubtat sobre si els mitjans de comunicació i la gent que estimem el cinema hem de continuar participant, i, per tant, donant corda, a unes persones que de manera infantil però enginyosa es van burlar de la feina la reputació i fins i tot els sentiments dels cinèfils, professionals de la premsa i el festival de cinema més important del país. Finalment he arribat a la conclusió que és millor parlar-ne obertament i obrir el debat ja que és innegable que la gamberrada del youtuber Ismael Prego (Wismichu) amb els seu Bocadillo, convertit ara en el documental Vosotros sois mi película, bé mereix una reflexió. I que consti que respecto la feina dels youtubers. Si, he dit feina. Cadascú es guanya la vida com pot i la creació audiovisual (encara que sigui parlant de videojocs o fent vídeos de gatets) té, normalment, hores de treball i planificació darrere. I més si es fa de manera periòdica.

Per qui no conegui el cas us en faré cinc cèntims. Wismichu és un youtuber que actualment té més de 8 milions de seguidors al seu canal. Cansat de fer sempre el mateix, i empès per una suposada crítica social al món de la fama online, decideix fer una pel·lícula falsa i aconsegueix que el Festival de Sitges la seleccioni (sense haver-la vist). La suposada pel·lícula (Bocadillo) és un gag en bucle que dura una hora i quart. Ismael Prego no només fa una ruta frenètica d’aparicions a la premsa parlant de la “pel·lícula” sinó que aconsegueix omplir el Cinema Retiro de Sitges de fans (alguns vinguts expressament amb tren o avió de diversos punts d’Espanya. La projecció del film provoca indignació i caos a la sala i Wismichu fa un tuit dient “Vosotros sois mi película”. Tot plegat era una farsa per “la seva” pel·lícula real: un documental que explica fil per randa la seva bretolada.

- Advertisement -

- Advertisement -

El documental en si no és més que això que hem resumit al paràgraf anterior en imatges. És a dir, una espècie de making of de la broma dirigida pel director català Carlo Pardial (Algo muy gordo, Mi loco Erasmus). El que en anglès es coneix com a prank però més llarg. Les víctimes, com dèiem, són tots els periodistes que (de bona fe i a la vegada esperançats que la fama del personatge els donés més audiència) van “picar”. Les víctimes més grans, però, són els propis fans que van assistir a la projecció a Sitges i el festival (el director del certamen, Àngel Sala, va haver de demanar disculpes).

Més enllà de l’escàndol el que ens hauria d’interessar són dos aspectes. El primer és el documental en si. La peça no deixa de ser una volta més a la fama i el protagonisme absolut de Wismichu. Tot gira el seu voltant, el seu bon nom i la seva suposada brillant ocurrència. En una escena del film fins i tot es permet la llibertat d’explicar el Mite de la caverna de Plató dibuixant-lo en una tauleta en una espècie de clímax de l’absurd on un ja no sap si realment l’home es pensa que és molt i molt bo o tot plegat continua sent una gran broma que encara no ha acabat. A més, tot i la pretesa cinefília del personatge, el menyspreu i el desconeixement del món del cinema és evident. Després de rodar 5 hores, Ismael Prego està exhaust i no pot més… Qualsevol persona que hagi estat en un rodatge de veritat sap com de difícil és fer cinema i com costa aixecar una pel·lícula i que sigui seleccionada a festivals com el de Sitges. Ell se salta totes les suposades barreres només perquè és famós a la xarxa i té milions de seguidors. Prova superada.

Justament aquí és on hi ha l’única part positiva del documental. Si el que pretén és evidenciar que amb la “reputació” a la xarxa se t’obren totes les portes, ho aconsegueix. Fins i tot una distribuïdora es reuneix amb ell al Festival de San Sebastián interessada en adquirir els drets de Bocadillo sense haver-la vist. Encegada pels seguidors que té Wismichu, la distribuïdora en qüestió ja ha planejat una gira d’estrena on la presència del youtuber ha de ser el reclam principal per omplir les sales. El producte és secundari. El suposat art és ignorat per complet. Tot és igual mentre s’espremi la taronja de la fama i es pugui treure profit dels innocents seguidors del personatge.

Tanmateix, la manera de demostrar la seva premissa és ofensiva i insultant pels que estimem el cinema i el periodisme. El documental, després de passar pel Festival de Málaga, s’estrenarà als cinemes fent bona, una vegada més, la lliçó de la pròpia peça. Si no fos per l’ego que mig seriosament mig sarcàsticament inunda la pel·lícula… Si no fos perquè la manera d’evidenciar el problema no deixa de ser una nou bany de masses i elogis al propi Wismichu… Si no fos perquè feta la gamberrada i fuig de la sala sabent que el destrossaran… Si no fos perquè pretén elevar la trolejada a cosa seriosa… Si no fos perquè es vanta que Bocadillo és la 2a pel·lícula espanyola més vista del 2018… Si no fos per tot això, el documental podria haver estat una reflexió interessant. Vestida de nihilisme, burla i egocentrisme, la seva crítica perd pes i es converteix en fum. Fum molt ben venut i amb molta publicitat.

Ah, i potser Ismael Prego és un geni i jo m’estic fent gran. Potser el fet de néixer als 80 m’impedeix veure la grandesa i mèrit de la seva creació millennial. Potser sóc massa clàssic per apreciar el veritable art darrere d’aquesta performance. Potser Wismichu és el nou Banksy o el nou Duchamp o el nou Plató i jo encara no ho he sabut veure. El temps dirà… D’aquí 20 anys és possible que m’hagi de menjar aquesta crítica amb patates perquè Ismael Pregó ha esdevingut el gurú d’alguna cosa i jo continuo sent un humil periodista que no vaig saber apreciar una obra clau del segle XXI… O potser no.

Veredicte

El millor: aconsegueix demostrar la premissa que amb fama (i molts seguidors) es poden aconseguir moltes coses (fins i tot estrenar aquest documental i que en parlem).

- Advertisement -

El pitjor: és una dosi més d’autobombo innecessari i no deixa de ser una pel·li d’una hora i mitja sobre com s’ha fet una gran broma.

Nota: 4

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents