Sembla que tornem als escenaris de la nostra història recent i mes tràgica, la guerra civil. Però aquesta pel·lícula es això i molt més. És clar que en les circumstàncies actuals a Catalunya, el tema d’un país dividit, ressona més que mai. Per això és important tornar enrere per saber d’on ve la repressió, anava a dir sense precedents però justament la història recent d’aquest país està marcada per una repressió brutal per la seva violència i durada, la dictadura franquista.
Aquesta pel·lícula tracta el tema dels “topos”, republicans que durant o després de la guerra es van amagar sense saber que la dictadura duraria 40 anys. Això va provocar que nombroses persones, sobretot al centre i al sud del país van estar amagades durant més de 30 anys, una barbaritat, fins a l’amnistia del 1969, que va perdonar els “delictes” comesos abans del 1939 a la guerra civil. Hem de recordar que la repressió judicial just després de la guerra va empresonar milers de ciutadans a llargues penes només pel fet de ser sospitosos, o sigui d’haver tingut la intenció de conspirar, gràcies a l’ajuda dels delators. La pel·lícula succeeix a Andalusia, a una de les regions més castigades per la dictadura, i en un començament frenètic en què el protagonista és empès del llit per la seva dona fugint dels trets dels nacionals per acabar llençant-se dins un pou i a nosaltres espectadors amb ell, dintre de la pel·lícula.
El tractament de la narrativa temporal és un dels primers encerts del film i un dels motius perquè les gairebé 2 hores i mitja del metratge passin volant. Al principi, el temps està gairebé dilatat, passen uns quants minuts, després uns pocs dies, mesos, anys i finalment decennis. Això va afegir una complicació al rodatge ja que la pel·lícula es va gravar de forma cronològica, un procediment poc habitual i va portar a aturar el rodatge durant 6 setmanes per permetre a Antonio de La torre engreixar-se 15 quilos per envellir-se, per cert una interpretació que, una altra vegada mereixerà molts premis.
Aquest tractament temporal acompanya un altre tema: la por. L’angoixa per sobreviure dels primers moments, es va transformant en un tema més personal que acaba sent clarament neuròtic. La por com a instint per sobreviure es va transformant en angoixa existencial per l’efecte del tancament. Perquè encara que el protagonista decideixi amagar-se a casa seva per no separar-se de la seva dona, això no impedeix que la solitud a la que s’enfronta alimenti el seu neguit. I ja sabem que la solitud és un tema universal que sempre ressona, potser avui encara més gràcies a les noves tecnologies.
Un altre encert de la pel·lícula és el tractament sonor. Els “topos”, al viure reclusos en espais reduïts, entre dues parets, sovint no entenien el que es deia al seu voltant, fet que afagia una sensació d’amenaça externa, a la seva, de per si, angoixosa existència. Un altra lligam amb el moment present on el bombardeig d’informació pot ser com a mínim pertorbador.
La pel·lícula ha estat premiada a San Sebastián amb la Concha de Plata a la Millor Direcció i el premi del jurat al Millor Guió. Al duo que formen a la direcció Jon Garaño i Aitor Arregi (Handia i Loreak) s’hi afegeix aquest cop el guionista José Mari Goenaga. No parlarem de la precisió mil·limètrica de la posada en escena i de la interpretació, però sí de les dificultats que el fet de ser un trio ha suposat per trobar acords en el procés de muntatge d’imatge i de so. Han estat 11 mesos de feina, i de moltes discussions que han valgut molt la pena, veient el resultat. Perquè mes enllà de la ficció, aquesta pel·lícula ens explica una història real que va succeir i que, salvant les distàncies, té molts punts de connexió amb el que ens està passant a dia d’avui.
