Si considerem que Manuel Valls ja va tocar sostre en mencionar que era un monàrquic republicà, vaig pensar que jo, com a bona republicana, també em podia empassar la sèrie The Crown de Netflix. I després d’haver vist el que fa Claire Foy en el paper d’Elisabet II, juntament amb la resta de l’elenc gairebé fa que em converteixi. Gairebé, perquè no ho ha fet, però això no vol dir que la sèrie no es mereixi tots els premis que acumula i, el més important, el visionat obligatori per part dels amants de la història.
A la primera temporada vam ser testimonis de la pujada al tro de la monarca. Després que el seu pare la instruís amb el seu últim temps abans de morir de càncer i que el seu tiet (príncep en aquell moment) renunciés al càrrec, l’Elisabet, aleshores ja casada amb en Felip, qui va heretar el títol de Duc d’Edimburg, va pujar al tro de Regne Unit, una de les monarquies més antigues i alhora més estimades de d’Europa. Ara bé, això només es mostra al principi de la temporada, perquè a partir d’aquí ens endinsarem en les complicades relacions de la família reial, com la que mantenen la mateixa reina amb la seva germana Margarida, o el paper del Duc d’Edimburg, a qui li costa assumir el lloc de secundari. A més també veurem la relació que mantenia la reina amb Churchill, qui de nou va ser escollit Primer Ministre.
A la segona temporada serem testimonis de les obligacions reials i com això afecte les relacions entre els membres de la família. A més, seguirem els reptes que el mandat els va posant als monarques així com els reptes que va vivint la població britànica a través de conflictes socials, econòmics i polítics. Aquesta segona temporada ens deixa a l’any 1954, al naixement del príncep Eduard.
A la tercera temporada hem fet un salt temporal i un canvi total d’elenc. Ens plantem a mitjans dels anys 70 per seguir un regnat més madur. En aquest cas Olivia Colman (The favourite) substitueix Claire Foy en el paper de la monarca, Tobias Menzies (Game of Thrones) agafa el rol de Felip a canvi de Matt Smith i Helena Bonham-Carter pren el lloc de vanessa Kirby com a Princesa Margarida. També cal mencionar les sublims actuacions d’Erin Doherty (Les misérables) en el paper de la Princesa Ana i de Josh O’Connor (God’s own country) com a Príncep Carles. Bonham-Carter i Colman ofereixen un duel interpretatiu digne dels millors premis. Per una banda tenim una monarca freda, tancada, distant i ben sabuda de les obligacions reials i per l’altra tenim la desenfrenada i d’allò més oberta Margarida a qui anys més tard encara li costa assumir el paper que li ha tocat viure; el de secundària. Sens dubte un combat que s’ha vist a les portades de molta premsa rosa, i que ara ens ofereixen dues actrius com l’alçada d’aquestes dues britàniques.
Després de mencionar aquest repartiment no és d’estranyar, doncs, que el resultat d’aquesta tercera temporada segueixi tan bo com el de les seves predecessores. A diferència de les temporades anteriors, però, en aquesta nova entrega ens endinsarem en un entorn força més polític. Venim dels anys seixanta en què Regne Unit es va veure obligat a demanar un rescat a Estats Units després d’una greu crisi i de la gran davallada a la lliure esterlina. També veurem com es va forjar la planificació d’un cop d’estat i les vagues mineres de principis dels anys 70. Tampoc estarà exempta de dramatisme a través de l’accident d’un petit poble miner de Gal·les, Aberfan. El Primer Ministre Harold Wilson afirma precisament en aquest episodi que “tot és polític” i ja ens vaticina el to de la sèrie. Però per sobre de tot, veurem de nou, els membres de la família reial debatre’s entre el deure i el que volen fer. Això ho veurem especialment reflectit en la Princesa Margarida i la seva frustració al estar sempre en un segon pla o la del Príncep Carles per voler-hi estar més. També veurem com en un cert moment la imatge reial es deteriora i s’intenta recuperar a través d’un documental en què irromp la mare del Duc d’Edimburg, una meravella de personatge i de persona que dona a la sèrie un toc molt més irònic del que ens tenien acostumats.
Amb aquest canvi de rumb i d’interpretacions, l’escriptor Peter Morgan ha volgut oferir-nos una imatge més contemporània de la monarquia britànica i de mica en mica ens ha anat acostant més a l’actualitat. En més d’una ocasió l’escriptor ha dit que la intenció és canviar d’actors cada dues temporades. Si s’ha de mantenir aquest nivell, espero que això vulgui dir que n’han de venir més. Tot i que sovint veiem alguna acció precipitada i algun dels vuit capítols més desconnectat de la resta no hem d’oblidar que la sèrie condensa una dècada en 480 minuts (60 minuts per cada episodi), i que, per tant, és tot un mèrit.
Estèticament manté l’estil rococó de les temporades anteriors. La fotografia continua sent freda i distant, però opulent alhora, un dels fets que més se’ls havia i se’ls critica a la família reial. I tot això es barreja amb el fet que mai saps si el guió ens porta cap a la idolatria o l’odi a la monarquia ja que et pots topar amb episodis amb dobles lectures. Però el que sí que ens queda clar és que el que ens vol continuar transmetent és la soledat i la fredor d’aquesta família tant mal avinguda amb aparença de família perfecta. És com mirar una telenovel·la però amb regust d’elegància i de bona posada en escena.
En definitiva, estem davant un drama d’allò més contingut que embolcalla l’espectador amb aquesta aura opulent però alhora freda i distant. Una aura que acaba fent caure en el parany el més republicà de tots, com jo mateixa.
https://www.youtube.com/watch?v=vLXYfgpqb8A
Veredicte
El millor: les interpretacions. Sempre han estat el millor i encara que hagi canviat el repartiment ho continuen sent.
El pitjor: alguns salts poc definits que fan que la sèrie perdi homogeneïtat.
Nota: 8
