Tothom ha perseguit la por alguna vegada. Tots hem jugat a jocs que ens feien por amb els amics o hem anat a veure una pel·lícula de terror amb la persona que ens agradava. I no sabem què és el que ens enganxa d’aquells moments de tensió. Ens tapem els ulls com podem, però sempre deixem una escletxa per no perdre’ns res. Després ens passem la nit sense tancar els ulls i amb el llum encès. Però l’altre dia vaig veure una nova pel·lícula de terror i no vaig sentir absolutament res. Això em va fer reflexionar: Què ha passat amb les pel·lícules de por actuals? Què ha canviat en comparació amb les d’abans?
El cinema de terror ha canviat, els gèneres són elements que estan vius i com a tal, evolucionen amb el pas del temps, amb les persones que donen vida a les pel·lícules i amb els contextos que marquen les pors de la societat. És una sensació bàsica i primària. Els éssers més primitius, en moltes ocasions, es veien obligats a moure’s per la por. Hi havia alguna cosa que era una potencial amenaça i, per tant, la vida perillava. I això és la por, el terror és una incomoditat, de sentir que en qualsevol moment la teva vida pot estar en perill i que una força més gran t’atacarà i moriràs d’una forma dolorosa i cruel. Podem trobar diferències entre les sèries i les pel·lícules de terror que es feien abans en comparació a les d’ara. Ja no existeixen històries que ens vulguin incomodar, només s’escriuen històries que ens volen espantar.
La Resplandor (The Shining) és un clàssic de terror que va dirigir Stanley Kubrick. Es basava en la novel·la de l’escriptor nord-americà Stephen King. Destaco aquesta pel·lícula per poder parlar d’una escena, i per tant, ATENCIÓ ESPÒILERS. En Danny —el nen que protagonitza la pel·lícula— pedala el seu tricicle per l’hotel. A través d’aquest viatge en Danny es topa amb dues bessones que el conviden a jugar amb elles per sempre. Amb el joc de plans i contraplans, acabarem veient a les dues nenes sense vida i en Doc tapant-se els ulls. No passa res més a l’escena, però sempre que la veiem volem apartar els ulls de la televisió. En canvi, si aquesta escena s’hagués rodat en l’actualitat, el passeig amb tricicle acabaria amb el salt de les bessones en un primeríssim pla, la música a tot drap i el crit de les nenes de fons. Ens espanta, és clar que ho fa, però no pot repercutir més enllà d’això.
Existeix una gran diferència entre la sensació de terror i el fet d’espantar una persona. La segona acció és un fet momentani, succeeix en un moment concret i una vegada ja ha passat no generarà cap mena de repercussió en l’espectador. En canvi, la tensió és una sensació que pot durar tot el temps que el director cregui necessari. És com una goma de pollastre, aniràs estirant i estirant, saps que en qualsevol moment alguna punta de la goma anirà a petar al teu dit i et faràs mal, però no saps quan. I és aquesta tensió la que et deixarà sense dormir, perquè recordaràs l’escena. Apel·la als instints més bàsics de l’ésser humà.
Abans he parlat de la possibilitat de poder veure les bessones, de la pel·lícula anterior, en un primeríssim pla. Això se’n diu jumpscare. I en l’actualitat hi ha una sobreexplotació d’aquest recurs i s’ha perdut aquell interès per explicar les relacions entre els personatges i com aquests reaccionen a l’adversitat que es presenta. El suc de qualsevol pel·lícula de terror són els llaços que existeixen entre els personatges i quines són les seves motivacions. Hanibal Lecter no ens hauria fet tanta por si no haguéssim vist com es relacionava amb Clarice Starling. No ens hauria impactat el final de Psicosi (Psycho) si no fos pel treball en l’estructura dramàtica d’en Norman Bates. Ara l’adversitat no ha de tenir una gran construcció dramàtica: ha d’espantar, ha de tenir un aspecte terrorífic i ha d’assetjar un grup de joves que ens importa poc o gens.
Ens posem el coixí davant dels ulls per no veure el que està passant a la pel·lícula, perquè ens colpeix, per això parlo de decadència, perquè el cinema de terror ha perdut aquesta capacitat per poder tocar l’ànima de les persones, per poder fer sentir un munt de sensacions i sentiments als espectadors. La importància d’una història no és el que expliques, sinó com ho expliques.
