Nicolas Winding Refn és un cineasta com a mínim peculiar. El seu cinema és cru, animal, visceral i extremadament bell. Tot el que és i vol mostrar aquest director ho podeu trobar a The Neon Demon. L’argument és senzill. Fins i tot simple. Noieta maca i innocent entra al món de la moda i descobreix com n’és de salvatge i cruel. Ho descobreix i d’alguna manera es deixa endur pel costat fosc. Però resumir el film en aquest termes seria una simplificació absurda perquè al cine de Winding Refn la trama no és tan important com l’estètica. Hi ha una frase al film que el defineix a la perfecció: Beauty is not everything. It’s the only thing (La bellesa no ho és tot. És l’única cosa).
Aquesta bellesa, la delicadesa, la perfecte encarnació de Neo-Lolita d’Elle Fanning i la gairebé perfecte fotografia de Natasha Braier fan d’aquest film una assignatura obligatòria per a qualsevol cinèfil. Els colors, els ambients, els silencis, els vestits, el maquillatge… Tot sembla fet amb la precisió d’un cirurgià amb una personalitat torçada. A més, cal sumar-li la hipnòtica banda sonora de so vuitanter i unes interpretacions curades i acurades. The Neon Demon no és una pel·lícula és una experiència.
Però tot això té un problema. Un problema gros. Aquest tipus de films no estan pensats pel gran públic. És una pel·lícula incòmode. Vaig veure gent sortint del cine. Té escenes profundament desagradables i personatges tremendament repulsius. Gairebé tot és reprovable. Com dèiem al principi, l’argument pot ser titllat de simplista i més d’un pot acabar buit i insatisfet per la manca de contingut real. No passa res. Aquest no és el públic de Nicolas Winding Refn. No el vol. No el busca. Igual que tu tampoc no has de buscar el sentit a segons quins films de David Lynch.
Si vols gaudir d’aquesta pel·lícula ves a un bon cine, amb una pantalla enorme, uns altaveus al màxim i deixat portar. Deixa que la brutal i salvatge bellesa et posseeixi. Deixa que Elle Fanning et sedueixi. Cau a la seva xarxa de la mateixa manera que ho fan els personatges del film. Gaudeix de la catarsi final i no et plantegis tant el què i el per què. El com és el que importa. I sobretot no perdis de vista que beauty is the only thing.
Veredicte
El millor: no pots treure els ulls de la pantalla. Tot és bellesa i deliri visual.
El pitjor: el contrast entre extrema bellesa/violència/víscera no serà digerible per tothom.
Nota: 8
