Admiro molt poca gent, tinc tendència a no ser gaire mitòman però amb Killian Jornet és amb les poques personalitats que em passa, sento devoció pel xaval aquest i per les animalades que fot per la muntanya i la poca importància que sembla que li doni a les seves gestes. En el fons no deixa de ser una espècie de Mowglinostrat dels Pirineus que en lloc dels llops va ser criat per uns isards.
El Killian amb vint i pocs anys ja havia guanyat tot el que podia guanyar en competicions de muntanya i va decidir crear-se els seus propis reptes, és així com va néixer el projecte Summits of myLife, estem d’acord que és un títol supercuñao tot s’ha de dir, on bàsicament agafa un post it i apunta les muntanyes més icòniques del món i es proposa rebentar-ne el rècord d’ascens i descens…el que en l’argot barcelonauta es coneix com un subebaja.
Després d’haver fet Montblanc, Cervino, Aconcagua, Elbrus (on no va acabar) el darrer repte era pujar al sostre del món (heu vist com es nota que vaig anar a una escola privada eh, en lloc d’Everest he dit sostre del món que és súper original, també hagués pogut explicar l’origen del nom Everest, però em guardo aquesta carta tant pedant per més endavant) el més ràpid possible des del darrer punt habitat sense oxigen ni assistència, això si que és un objectiu ambiciós no com jo que com a objectiu ambiciós em marco no llevar-me a pixar a mitja nit… si nois, així estem…
Després d’aquesta intro us faig una pregunta. Path to Everest és la pel·lícula de l’ascens a quina muntanya?
La resposta correcte és “Everest”
- Si ho heu endevinat podeu continuar llegint
- Si no ho heu endevinat teniu 3 opcions:
- Tornar a l’inici de l’article
- Tancar l’enllaç de l’article i comprar-vos el Fotogramas
- Passar de mi i seguir llegint perquè bàsicament no és un article del Jot Down i amb 2 minuts el teniu enllestit i té fotos
La pel·lícula és un gran final pel projecte ja que no només explica l’excursió que es marca per l’Himàlaia sinó que d’alguna manera repassa la petjada emocional que li ha deixat aquest projecte (petjada emocional… ho faré servir amb les titis de tinder). El co-director del film és Seb Montaz, us preguntareu, qui és aquest paio?, doncs el boig que es dedica a córrer darrere d’ell amb la càmera i a més és un gran amic seu. Això ajuda a que Killian s’obri d’una manera salvatge, ho dic perquè per a mi la part més espectacular com seria obvi no són les imatges del repte esportiu sinó la part més introspectiva.
Quan estava començant el Summits of my life anava pel Montblanc amb en Seb Montaz i el seu amic Stephane Brosse van patir un accident i va morir (bàsicament una placa de neu va cedir llençant-lo al buit, fent una espècie de balconing des de 5.000 metres). Puta bida que diria una pintada del meu poble. Aquest fet ha marcat el Killian i, lluny de fer-lo recular el va fer anar massa enllà, ell mateix explica com d’alguna manera buscava anar al límit i arriscar-se moltíssim (hi ha unes imatges escalant sense cordatge una cascada glaçada a Noruega que fot els pèls de punta), interpreto com espectador que volia temptar els Déus sobre la mort del seu amics perquè l’atzar va voler que fos l’Stephane i no ell, com si es volgués fer digne del sacrifici del seu amic. Ell reconeix també que es va arribar a odiar a ell mateix, al Killian corredor, al Killian imatge pública i que prendre aquells riscos d’alguna manera l’acostava a buscar un perdó suprem.
També explica que en aquesta fase depressiva s’emborratxava fort… per aquí no passo, en l’únic que pensava que el podia superar era bevent i es veu que va tenir una fase etílicodestructiva… Això si que es Rock’n’roll… Soc un merdes.
PD1: Us heu preguntat mai d’on prové el nom d’Everest? Doncs quan tot allò era una propietat rústica de la reina Victòria, Adrew Waugh, un topògraf de britànic que es dedicava a posar noms a les coses que hi havia a l’Índia, va decidir dir-li Everest pel cognom del seu predecessor al càrrec (George Everest) una curiosa manera de fer la pilota retrospectiva de forma innecessària. Em toca a mi posar-li nom i li poso el meu.
PD2: A la pel·lícula hi ha escenes a la seva bucòlica casa de Noruega, on viu, m’imagino a l’Albert Om recordant el fred que va passar en aquella caravana aparcada al costat del Mont Blanc quan va gravar el convidat on posava cara de “no em crec que aquest assilvestrat visqui així”.
