Imagineu-vos que un dia, així de cop i volta i sense esperar-vos-ho, us poseu de part. Bueno, ja sé que als hòmens us costarà una mica més, de posar-vos en situació, però intenteu fer aquest petit exercici de creativitat. Estrany, oi? Per no parlar dels problemes matrimonials que tal esdeveniment podrien comportar. Doncs precisament aquesta és la premissa amb què comença la sèrie de la que avui us parlaré, una sèrie que podeu trobar a Netflix i que es titula The umbrella academy.
Tal com us deia, la història comença amb tot de naixements inesperats que es produeixen a diferents llocs del món, que a tot arreu les criatures neixen igual, i poc després sabem que un multimillonario ha anat visitant tantes parteres com ha pogut amb la intenció de canviar-los el fruit de les seves entranyes per un suculent i inflat xec. És clar, com que no són nens buscats o esperats, els guionistes, que tots deuen ser hòmens, interpreten que les famílies naturals no els voldran i acceptaran l’intercanvi, així que ens trobem que el senyor comprador de nadons, que sort que no va coincidir a Barcelona amb Enriqueta Martí perquè allò hauria pogut ser pitjor que el final d’El flautista d’Hamelín, se’n va carregat cap a la seva mansió amb set criatures a la bossa de la compra. Família nombrosa de cop, tu! Si ho feia pels descomptes, senyor Hargreeves, la ben espifiada.
Però, ah, amigo! Que aquest bon home no vol precisament fundar una família, plena d’amor i carantoines, i molt menys anar a buscar la canalla a extraescolars, ara un a futbol, l’altre a la piscina, el de més enllà a guitarra, així que de seguida els deixa a càrrec dels seus ajudants: una senyora robot que els fa de mare, i un ximpanzé parlaire que serà el seu professor. Això sí, és un mico molt ben vestit. Però us preguntareu… Per què el senyor Hargreeves va col·leccionar mocosos si a ell no li agradaven els nens? Perquè, i aquí ve la gràcia d’aquesta sèrie, cadascun dels nois i noies nascuts misteriosament i de sobte ara fa uns vint anys tenen un superpoder que el multimilionari vol canalitzar per fer el bé i ajudar la ciutadania.
Així doncs, tenim un ventall de set herois diferents i post-adolescents, cadascun amb les seves neures i les seves ambicions. El número u, el grandot i pelut, anomenat Luther, destaca per la seva força però també per la seva lleialtat aferrissada cap a la família sense ser de l’opus; el número dos, el Diego, té molta punteria amb els seus ganivets i és una mica rebel i impulsiu; després tenim el tres, que és l’Allison, una noia que xiuxiuejant a cau d’orella algun rumor el pot convertir en realitat, talment com la Belén Esteban o alguna d’aquestes del Sálvame; a continuació hi ha el número quatre, l’ovella negra de la família, de nom Klaus i que s’ha llançat al món de les drogues per evitar els traumes que li suposa el seu poder, parlar amb els morts, que deu ser un poder pesat perquè ni estant vídua pots gaudir de la tranquil·litat que suposa que el teu marit hagi marxat a l’altre barri; el número cinc, que no hi era el dia que posaven noms perquè té el poder de viatjar a voluntat entre l’espai i el temps i Cinc li va quedar; el número sis, en Ben, que ja és mort i pot transformar-se en una mena de bèstia amb tentacles capaç d’estomacar els dolents de quatre en quatre; i, finalment, la número set, la Vanya, que no té cap poder però que sap tocar el violí, que ja és molt i si ho fa bé pot arribar molt lluny.
La sèrie comença, o la trama en la que hi ha acció per ser més clars, quan el patriarca mor de forma inesperada. Això comporta que els nanos es reuneixin de nou ara que cadascú ja té la seva vida muntada, que tot i que el vell multimilionari no hagués estat el millor pare del món, com a mínim que els fills es reunissin per dedicar-li un últim adéu. Durant la cerimònia, al jardí de casa –ves quines extravagàncies, també–, retorna el número cinc d’un dels seus viatges. Res, deu o dotze anys perdut en dimensions paral·leles, una temporada que el fa coneixedor d’una gran notícia que només es creu la germana del violí: el món s’acabarà en una setmana.
És clar, això suposa un trasbals per a tothom –menys per aquells a qui els queden molts anys d’hipoteca–, i posa en marxa, en diferent grau i intensitat, els membres de la família del paraigües, que gràcies a les seves habilitats sobrehumanes, intentaran aturar l’hecatombe anunciada pel germà que pot transitar per les diferents èpoques de la història. I per què no ho atura ell, que pot anar al moment en què es desencadena tot i evitar-ho, us estareu preguntant… Doncs perquè també hi ha uns dolents a la sèrie que són una mena de policies vigilants del compliment del destí que no els posaran les coses tan fàcils com per evitar la fi del món en un o dos capítols, que per això haurien fet una penícula i no una sèrie.
Aquests dolents, en Hazel i la Cha-Cha, són dos dels personatges més divertits i complexos de l’obra, però no els únics, perquè algú més intentarà frustrar els plans dels nostres germans heroics preferits, però no us avanço res més per no desvetllar part de la trama i aigualir-vos la sorpresa. Per no fer spoilers, per a què m’entengueu! De totes maneres, sembla ser que hi ha programada una segona temporada, així que ja us podeu imaginar que el final d’aquesta primera tirada de dotze capítols és bastant obert i propens a diverses interpretacions.
En conclusió –que sempre queda bé quan acabes un article–, The Umbrella academy és una sèrie d’herois divertida i moderna, amb una estructura interessant que barreja trames i flaixbacs perquè l’espectador, sobretot si no és molt llarg com una servidora, pugui entendre els esdeveniments. Ara els protagonistes són adults, ara són nens, ara tornen a ser adults. Ja m’enteneu! Si de petits jugàveu a fer l’heroe amb els vostres germans, aquesta sèrie us agradarà.