Després de Chavalas, Carol Rodríguez Colás torna a explorar els barris de Barcelona, aquesta vegada codirigint Hermanos amb Marina Rodríguez Colás. La pel·lícula, presentada en Première Mundial al BCN Film Fest, segueix l’Ayman, un adolescent d’origen marroquí que, juntament amb els seus amics Eric i Rober, emprèn un viatge fins a la part alta de Barcelona després de ser convidat a una festa d’aniversari. A partir d’aquí, el film parla de la identitat, les diferències socials i la convivència entre cultures.
El principal encert de Hermanos és precisament el concepte que planteja. El guió, escrit per les dues directores, construeix una història que vol reflexionar sobre la interculturalitat, l’amistat i les barreres socials. És un tema que continua sent necessari dins del cinema català, tot i que tinc la sensació que el film acaba recorrent a alguns tòpics i que el retrat dels barris, malgrat partir d’una realitat recognoscible, queda una mica simplificat.
Comparant-la amb Chavalas, em quedo clarament amb aquella. Em semblava una proposta més autoral, més personal i amb una història molt més ben construïda. Aquí també hi ha una voluntat d’explicar una realitat concreta, però el resultat es queda en un punt intermedi entre el cinema d’autor i una proposta més comercial. Funciona, sí, però li falta acabar de trobar una veu pròpia.
El barri com a frontera
També tinc la sensació que és una pel·lícula pensada sobretot per al consum en plataformes. No tant per la seva factura tècnica, sinó per la manera com està construïda i pel ritme narratiu, que busca connectar amb un públic molt jove. De fet, crec que aquest serà el seu principal públic: espectadors que probablement consumeixen més cinema en streaming que no pas a les sales.
Els tres protagonistes funcionen molt bé junts i transmeten una amistat creïble. També resulta convincent la història d’amor que planteja la pel·lícula, encara que la manera com es desenvolupa en el tram final em genera alguns dubtes. És una d’aquelles idees que funcionen sobre el paper, però que potser necessitaven una mica més de desenvolupament.
Visualment, la fotografia de Philippe Therasse està completament al servei del relat. No busca destacar ni imposar-se sobre la història, sinó acompanyar-la amb naturalitat. El mateix passa amb el muntatge de Juliana Montañés, que manté un ritme correcte durant tota la pel·lícula.
Un retrat dels barris que es queda a mig camí
Si hi ha un element que sí que sobresurt és la música. Tant la banda sonora de Camilla Uboldi com la selecció musical, molt vinculada al rap i als sons urbans actuals, aporten molta personalitat al film. La música sembla integrada dins del mateix univers dels personatges i ajuda a donar identitat i dinamisme a una narració que, en alguns moments, corre el risc d’estancar-se.
Potser el principal problema de Hermanos és que vol parlar de moltes coses alhora. La immigració, les diferències de classe, la identitat, l’amistat, el primer amor… Tot està ben plantejat, però cap dels temes acaba d’arribar tan lluny com podria. És una pel·lícula on pràcticament tot funciona, però on gairebé res acaba destacant especialment.
En sortir del cinema em va deixar una sensació més aviat d’indiferència. No és una mala pel·lícula; al contrari, és una producció solvent i agradable de veure. Però tampoc vaig sortir especialment emocionat ni amb la sensació d’haver descobert una mirada nova. Sí que crec que les directores volen transmetre una idea optimista: que, malgrat les diferències culturals i socials, dos mons aparentment allunyats també poden trobar-se, conviure i estimar-se. La qüestió és si el camí que proposa per arribar-hi resulta tan convincent com les seves intencions.
S’ha de veure?
No em sembla una pel·lícula imprescindible ni crec que sigui una de les grans produccions de l’any. Ara bé, si us interessen les històries sobre els barris, la interculturalitat i els conflictes entre diferents realitats socials, és una proposta que es deixa veure i que probablement trobarà el seu públic, especialment quan arribi a les plataformes.
El millor: el plantejament de la història, la química entre els protagonistes i una banda sonora que dona molta personalitat al conjunt.
El pitjor: es queda a mig camí entre el cinema d’autor i el comercial, recorre a alguns tòpics i acaba generant més indiferència que emoció.
Nota: 6
