Netflix torna a encertar la recepta amb un dels seus ingredients preferits dintre de la seva política de visibilització de les minories: les dones protagonistes. Què podem trobar-hi de nou en una sèrie d’època recent, aquí els anys 60, de lladres i policies? Doncs el personatge central, una dona, que dona tot el realisme i la credibilitat al relat. Realisme perquè en aquells encara foscos anys del gairebé finals de la dictadura, la protagonista viu sola amb la seva filla, en la precarietat i amb el seu home a la presó. Són o eren una parella de resistents d’esquerres que no ha acabat bé. Misèria econòmica i lluita política, el pa nostre de cada dia, és el punt de partida d’aquesta història. I és que ser dona d’esquerres i aterrar en mig d’una colla de mafiosos durant el franquisme és un triple desafiament i un triple encert a nivell narratiu.
Perquè amb les dificultats que està patint la nostra societat avui que també comporta el patiment personal de cadascú de nosaltres facilita la identificació a un personatge assetjat per totes bandes, on ben bé no saps per on van caient les castanyes però cauen. Un paper molt ben lligat per la creadora Verónica Fernández en què trobem una Adriana Ugarte que surt literalment de la pantalla. Elles dues van metamorfosant el personatge mentre ens endinsem en el relat perquè al mateix temps que va superant els obstacles, aquests són cada vegada més difícils de superar.
Però tot això no funcionaria tant bé si al seu costat Javier Rey, Ingrid Rubio, Marc Martínez, Eduardo Noriega, Roger Casamajor i la resta del càsting no defenguessin els seus personatges amb la mateixa contundència que la nostra protagonista. És clar que el guió i els diàlegs ens porten de la mà com un tren a tota màquina. Una màquina molt ben dissenyada pels directors Jorge Torregrosa i Fernando Trullos. I és que quan tots els elements d’una ficció, que no són pocs, es van addicionant en una mateixa direcció per arribar a crear una unitat fílmica del relat és quan el resultat és mereixedor de ser gaudit sense embuts.
Potser podríem dir que el fet d’estar gravada a Barcelona no queda clar però importa poc, tant es la força de la història. L’ambient dels 60 està perfectament retratat dintre d’una Espanya que feia olor a ranci. És d’aquelles sèries en què els personatges et queden enganxats a la retina per la seva intensitat emocional. I quan aquest miracle succeeix, tan s’hi val si hi ha salts de raccord, de vestuari o del que sigui. L’únic que importa és continuar vivint les seves aventures el més a prop d’ells.
