La vida de N. (Mario Casas) ha arribat a un punt de no retorn. La llibertat aclaparadora ha esmicolat la seva salut mental i al seu davant només troba una via per ser feliç: estar empresonat. Però entrar a la presó és molt més difícil del que es pensava.
La fugida a la inversa de N. és l’argument principal d’Escape, que s’estrena a les sales de cinema aquest 31 d’octubre. Una comèdia molt divertida, punyent i reflexiva que es va poder veure a la passada 57a edició del Festival Internacional de Sitges. En aquest context, just després de veure una sessió del film en què l’Auditori del Melià, ple de gom a gom, va riure, aplaudir i celebrar, vam poder parlar amb el director, Rodrigo Cortés.
En primer lloc, voldria donar-te l’enhorabona pel guió i, especialment, pel vocabulari. Però no tant per “florit” com per específic. M’ha semblat molt concret amb cada concepte i idea que es volia exposar. Quantes revisions has pogut arribar a fer per a tenir aquest resultat?
No tantes. Vaig escriure el primer esborrany tal volta en tres setmanes, després de tot un treball previ d’escaleta molt marcat (amb set episodis, als quals vaig decidir atribuir els noms dels set nans) i va sorgir relativament de pressa. Efectivament, vaig fer revisions, però no són tant revisions estructurals profundes com de depuració, de poliment, d’eliminar el redundant i anar a l’essencial, al magre. Però en el fonamental estava tot plantejat des del principi.
Una altra cosa és que, quan converteixes això en cinema, cosa que succeeix ja durant l’escriptura en el teu cap, penses en termes de llenguatge cinematogràfic. Perquè encara estimo el cinema i encara crec en el cinema com el resultat d’una escriptura fílmica, d’una elecció de sintaxi, d’angles i vocabulari que per si mateixa significa coses. Això passa també en els mateixos assajos, en què elimines coses que no fan falta. O després, en el treball amb Mario dient-li: mira, aquesta és una idea complexa, però des del teu personatge es resumeix en el concepte repetit de “és importantíssim, és importantíssim, és importantíssim”. Això ho comprimeix i depura tot molt més.
El treball de Mario, tal com es veu en la pel·lícula, és molt més físic que no pas conceptual…
Físic i emocional. El més interessant i meritori de Mario és que no compon el personatge des de l’abstracte o la tècnica, sinó que es dilueix en ell. Arribava un moment en què ja no sabia què feia. Tenia tan interioritzats els moviments que ja li sortien amb naturalitat, perquè, a més, no els abandonava en tot el dia. Mantenia la concentració durant tota la jornada.
Moltes vegades, quan l’escena per fi arribava al seu lloc, aturava el rodatge i deia “val, a partir d’ara, assegureu-vos que tot està tot bé perquè ja no modificarem res. Poseu una targeta nova a la càmera perquè farem set tomes sense tallar”. I després de 25 minuts sense tallar, en els quals no dius “tallem”, sinó “tornem a primera”, arriba un moment en què l’actor es dissol. I en el moment en què per fi deia “tallem” Mario tornava d’on fos que estigués i deia “no tinc ni idea de què he fet i no sé on estava”. I aleshores se n’anava a descansar.
Anant al fons de la pel·lícula, m’agradaria centrar-me en el concepte de “llibertat”. Avui dia és un concepte que s’utilitza massa i sovint buit de significat, i precisament en aquesta pel·lícula li dones un significat que ningú s’esperaria: La privació absoluta de llibertat com a sinònim de llibertat. Com vas arribar a aquesta conclusió?
Bé, jo no arribo a cap conclusió. La pel·lícula no imposa una resposta. Quatre persones que anessin juntes al cinema tindrien quatre coses diferents a dir en acabar la pel·lícula. I, fins i tot, cadascuna d’elles, segurament, canviarà d’opinió sobre el mateix personatge al llarg del metratge. I no seria gens estrany, fins i tot, que canviïn d’opinió l’endemà, quan vegin que la pel·lícula no ha acabat al seu cap sinó que continua desenvolupant-se.
Una altra cosa és el que jo pensi. Jo considero com a sinònim de llibertat la paraula responsabilitat. Crec que algú només és lliure si està disposat a assumir les conseqüències d’allò que lliurement decideix. I si està disposat a acceptar-les i fer-se’n càrrec. Però N. té una visió molt distinta que, a més, canvia al llarg de la pel·lícula. Per a ell la llibertat és deixar de prendre decisions. La llibertat és la de deixar anar el volant i que li diguin quan pot aixecar-se i ficar-se al llit, quan respirar i quan no… I que sigui l’espectador qui decideixi com lídia amb aquesta idea: si se sent identificat, si ho enveja o si ho jutja i li sembla immoral. Totes aquestes respostes són possibles i la pel·lícula té com a forma de respectar l’espectador el no imposar-li cap visió, sinó permetre-li que faci els seus deures com bonament desitgi.
És interessant la idea de “com que la llibertat m’aclapara, aleshores per a ser feliç necessito estar tancat”. Arran d’això, l’altra cosa que volia preguntar-te, i que és important en la pel·lícula, és el paper que han de tenir les presons a la societat…
No en tinc ni idea. El que m’interessa a mi personalment és que la presó és, potser, eficaç en primera instància com a amenaça i, potser, en segona instància com a càstig. Però, què fas amb algú que desitja anar a la presó?
A la pel·lícula se li diu “vostè altera l’ordre natural de les coses”, que és una frase meravellosa. Però mirant-la des de 2024, quan continua present el debat sobre si la presó ha de servir per a la reinserció o si hauria de tenir una funció únicament punitiva…
Clar, però aquesta és una expressió dual. I la meva funció no és millorar el món sinó intentar millorar la pel·lícula. No m’interessa que cap personatge expressi de manera exemplar el que jo penso, perquè el que jo penso és molt poc rellevant. La pel·lícula no ha de complir una funció moral d’enginyeria social. La pel·lícula ha de ser interessant i els personatges han de ser interessants. I, per tant, han de ser ambivalents, contradictoris, idealment complexos…
De fet, si em sento massa còmode amb un personatge faig dir-li alguna cosa que sigui contrària al que jo diria per poder explorar-ho d’una forma més interessant. Així que pot ser que tingui moltes intencions a l’hora de fer aquesta pel·lícula, però cap d’elles és la de donar una lliçó a l’espectador.
Una pregunta que és interessant fer a un director de cinema és quines pelis has vist per a fer aquesta pel·li. Imagino que Cadena perpètua l’hauràs visitat diverses vegades…
Crec que he vist només una vegada Cadena Perpètua, però és cert que té molts moments que procedeixen de la imatgeria de presons. Si has vist Cadena Perpètua, si has vist Papillon, La fugida d’Alcatraz o, fins i tot, a Mortadelo i Filemón escapolint-se lligant llençols prendràs molta d’aquesta imatgeria per a subvertir-la a través de tot: de les eleccions, del seu significat, de la música… Pots fer que un personatge en entrar en una presó et transmeti un perill infinit, on no voldries passar ni mig segon, mentre la música ho celebra amb turutas i a ritme de marxa militar. Així que, òbviament, he vist moltíssimes pel·lícules de presó i moltes segur que han acabat a la pel·lícula, siguin d’un to o d’un altre, sigui Blue Breaker o sigui Un condemnat a mort s’ha escapat de Robert Bresson. El que no he fet és reveure res, no he repassat res per a la pel·lícula. Encara més, m’he allunyat molt de poder repassar cap imatge per poder fluir amb llibertat.
Pregunta obligada. Estàs apadrinat per Martin Scorsese, que figura com a productor executiu. Com ha intervingut? Quin paper ha tingut? Explica’ns una mica l’experiència…
Scorsese va llegir el guió i el va entusiasmar. Em va dir que mai havia llegit una cosa així, que no s’assemblava a res que conegués i que, per tant, creia que seria molt difícil de finançar i d’aixecar. “Però ha d’existir i m’agradaria ajudar i fer-ho possible”. Només amb això ja podria haver-se retirat la martinica. Però no, no va fer només això. Al rodatge el tenia completament al corrent del que estàvem fent, li enviava plànols i captures d’imatge perquè veiés el to i la textura fotogràfica del que estàvem fent. Durant el muntatge li enviava seqüències, per tenir-lo també al corrent de com progressava tot. I finalment va ser la primera persona que va veure un tall de la pel·lícula.
Scorsese és una persona admirablement respectuosa, cauta i prudent. Ell ha lluitat molt perquè la seva veu sobrevisqui en un món fet per a ofegar-la. Ens resulta difícil pensar en Scorsese com un director de Hollywood, encara que ho sigui, perquè sempre sembla que estigui en tensió amb el sistema. I, per tant, no té cap desig d’ofegar les veus dels altres. Ell mai feia apunts, sinó preguntes. Es disculpava abans de fer la pregunta i es disculpava després d’haver-la fet.
Molt humil per part seva…
No sé si humil és la paraula, perquè simplement és tan gran i el seu coneixement és tal que no necessita maquillar-lo d’escarafalls. Quan algú és Scorsese no té cap necessitat de no ser natural en l’expressió.
Ja per a acabar. La pel·lícula s’estrena el 31 d’octubre a Espanya. I després? Quines expectatives teniu? La vendreu a l’estranger, a festivals…?
Sí, per descomptat. El meu caràcter m’impedeix tenir expectatives de cap mena, ni bones ni dolentes. Això no significa que cregui el pitjor, sinó que no espero res concret. Així el meu cos pot reaccionar en temps real al que sigui que succeeixi. He viscut suficients coses bones i dolentes per a saber que tot és incertesa. Així que em mantinc calmat, però estem treballant molt perquè arribi a la gent.
