La directora vallesana Neus Ballús és el referent d’actualitat de l’híbrid del documental amb la ficció. Acumula ja quatre premis Gaudí per la seva òpera prima La Plaga (2013), té una pel·lícula en cartellera, El Viatge de la Marta (2019, abans titulada Staff Only), i una altra en postproducció: Sis Dies Corrents (2020). L’hem trobat en el marc del seu seminari de 8h “Partir d’algú” organitzat durant dos dies a l’Escola de Cinema de Barcelona per l’Alternativa Film Fest, el novembre passat.
Tens bagatge de periodisme, oi? Havies arribat a ser una cara visible, com a presentadora!
Des que vaig començar la carrera d’audiovisuals em vaig presentar de voluntària a la televisió del meu poble que era Sant Fost de Campsentelles. I vaig estar fent d’ENG i de presentadora durant un any i escaig per tot el Vallès vaig estar canviant de tele. El 2001 van obrir City TV i vaig entrar allà com a ENG i presentadora de caps de setmana jo volia treballar de cap de setmana per fer la carrera i pagar-me el màster en Documental de Creació de l’UPF. Durant molts anys va ser la feina alimentícia.
Em va costar molt després de l’etapa periodística: el primer curt va ser L’avi de la càmera. Té molt a veure amb filmar i amb la imatge. Estava tan condemnada amb el llenguatge de la tele que vaig fer Immersió. El segon és un curt que està filmat sota l’aigua. Tots els paràmetres de la planificació clàssica desapareixen perquè no hi ha rostre, surten cossos, a l’inrevés, per tant havia de crear el llenguatge des de zero, per desintoxicar-me.
Em sentia molt lladre d’arribar a un lloc amb les presses i preguntar el que et surti dels nassos, amb una idea prèvia de la peça
Com és que no va néixer en tu una vocació periodística en aquella època?
Jo en relació als meus companys i companyes sentia que era molt més “de la profunditat” d’anar més enllà. Em sentia molt lladre d’arribar a un lloc amb les presses i preguntar el que et surti dels nassos, amb una idea prèvia de la peça que has de fer i desaparèixer. Aquesta peça teva l’endemà no tenia cap valor. Aquesta fugacitat i temporalitat tan marcada em feia pensar que això no tenia valor, que jo volia fer coses que perdurin.
Llavors el documental era una manera d’implicar-se, oi?
Jo ja estava estudiant documental a aquelles alçades, sabia molt bé que no em volia dedicar a la tele. Sempre vaig renegar-ne molt. El que no sabia és que a mi em seria molt útil després. El periodisme, el preguntar i el no tenir vergonya d’anar als llocs i investigar m’ha servit per als processos de documentació dels projectes, molt. Per encarar les coses d’una forma rigorosa, és clar, jo faig cine realista, faig coses que no tenen res a veure amb la realitat, podríem dir qualsevol cosa però m’agrada ser rigorosa, que tinguin un valor documental les coses que faig. Soc molt conscient de la part antropològica del que faig. Arribo al Senegal, pregunto a directors d’hotel, a cambreres, a turistes, xerrem una estona, per què viatges? La capacitat de fer-ho amb facilitat ve del periodisme.
És a dir, Staff Only va sorgint com a work in progress. Tens la idea del Senegal, no tens text, però tu ja estàs invertint abans de començar…
Sempre! Abans que una idea es converteixi en un projecte necessito dedicar-hi molt de temps, empapar-me del tema, de l’entorn, de les persones que l’habiten, veure si hi ha res humanament interessant… Jo abans de començar a escriure el guió vaig estar molt de temps a l’entorn dels hotels. Quina pot ser la història? Qui ho pot protagonitzar? Quin pot ser el conflicte? Anar amb la mirada molt oberta i neta de veure què passa aquí i quin serà el relat que jo proposo.
Parlant del teu mètode, has impartit un seminari a l’Alternativa. L’has titulat “Partir d’algú”. En el cas de La Plaga i de Staff Only, potser sí que vas partir d’algú, però abans de fer-ho, vas pensar quin seria l’espai…
Sí, en tots dos casos. És molt fàcil fer-ho així. (riu) A La Plaga aquest espai em feia pensar en un Western. Havia de ser una gent que tingués uns trets molt semblants malgrat ser molt diferents perquè sembla que l’expressió de l’espai impregna la vida dels personatges, aquesta aridesa, aquesta solitud, aquesta impressió que va malament amb el tema de la plaga. Llavors buscant a partir de l’espai vaig trobar una gent i això és el que va configurar la pel·lícula. L’espai és el context, i és el mateix que amb Staff Only. La pel·lícula són les emocions que sorgeixen dels personatges.
Sempre sembla haver-hi una volta política a les teves pel·lícules…
Jo crec que totes les pel·lícules són polítiques. Quan no ho fas suposo que és que ets conservador. És com els rols dels personatges de les pel·lícules. Que siguin femenins, masculins, grans, joves… Tot parla dels conflictes socials, polítics. Tota pel·lícula té ideologia i jo no me n’amago. El que no faig és un pamflet. Són pel·lícules que són polítiques però no et diuen com has de pensar, són molt obertes. T’ensenyen les coses com les veig jo. És una mirada crítica però no devastadora sobre les coses. Et deixa un espai per triar si et sembla bé o no. T’empenyen a reflexionar.
Hi ha pocs cineastes europeus que tinguin aquesta mirada postcolonial (em ve al cap Paraiso: amor). No és massa comú. Hi ha poca gent que entri a parlar directament entre la relació, entre el primer món i el tercer, per què hi entres tu?
Jo ho he mamat. En la meva primera joventut vaig viatjar molt. Quan era periodista vaig anar a Nicaragua, Mèxic, al Marroc, al Senegal també. No aconseguia filmar res amb cara i ulls. Perquè no estic legitimada a parlar.
Susan Sontag deia que fer una foto es un acte agressiu…
Em preocupa no estar legitimada per parlar d’una realitat que no és la teva. Tots els paràmetres culturals se t’escapen. Llavors parlar de l’exotisme? Per què? Jo tenia els mitjans, el llenguatge i la capacitat de fer-ho, però perquè jo, aquesta noia que té 17 anys i que estava aprenent; per què ho hauria de fer?
També com a viatgera vaig notar aquestes grans fronteres culturals, lingüístiques i econòmiques que no et permeten relacionar-te d’una manera horitzontal.
També com a viatgera vaig notar aquestes grans fronteres culturals, lingüístiques i econòmiques que no et permeten relacionar-te d’una manera horitzontal. I vaig poder recuperar aquest malestar a Staff Only, que és una ficció. Això et protegeix perquè s’assumeix que el punt de vista és una noia blanca, que és el que jo era en aquell moment. No pretenc dir per ells què representa.
Aquest estiu has acabat de rodar Sis Dies Corrents. És una comèdia de llauners?
Sí, té un to més lleuger o còmic, sí. És curiós, dius que és una comèdia i la gent ja riu! No saps per què!
…també amb una mica d’incomoditat per saber si jugues amb els estereotips o els evites.
Som estereotips. Precisament aquesta pel·lícula va sobre els prejudicis. Tu parteixes del que t’imagines d’algú, només per l’aspecte, comportament i l’espai econòmic social que ocupen i després a la pel·lícula s’intenten desmuntar i veure com els superen els personatges.
O fins i tot desmuntar la persona que té els prejudicis cap a les altres persones…
Exacte. A vegades es confirmen coses i de vegades es desmenteixen.
Aquests encàrrecs dels llauners són reals?
Jo he fet un treball de selecció dels clients i dels espais. Moltes coses es treballen com una ficció, la diferència és que ells fan d’ells mateixos treballant. Jo tinc un llauner a l’equip d’art que genera les avaries, arriben amb un parte que se suposa que els ha enviat la jefa i ells ho han de reparar. No hi ha cap client que sigui actor, el que tenen són directrius meves del que vull que passi.
Vols dir que el que treballes és la posada en escena?
Sí. I molt la preparació, fem moltes dinàmiques d’improvisació. Ells arriben a rodar i no saben què passarà. Es roda cronològicament. També tenen secrets entre si que els altres no saben. Jo els dic que intentin provocar certes coses als altres. És com un joc. No saps com serà la reacció. Fas moltes preses, però la primera té molt de valor i has d’estar pendent de com ho faràs. A la segona canvien d’actitud. Llavors, descobreixen com és el teu dispositiu i t’has de readaptar per tornar a generar una sorpresa. No és un rodatge clàssic. Em va costar molt que l’equip tècnic entengués que havíem de tenir dos llocs de preparació d’actors per separat perquè no es trobessin fins al rodatge. Logísticament és més complicat que un documental i també que una ficció. Em preguntaven per què era tan car. Realment implica tot el dispositiu, més mantenir-los, més preparar-los. Haurem estat potser un any d’assajos.
Potser això que et diré ara no t’acaba d’agradar però hi ha alguna cosa en comú entre la teva manera de fer i la d’Isaki Lacuesta.
Per què no m’ha d’agradar?
Fins i tot una cosa que impressiona molt és que quan es va presentar La Plaga i quan es va presentar Entre Dos Aguas cadascuna va arrasar als Gaudí aquell any.
La meva primera experiència professional va ser d’ajudant de muntatge a La Leyenda del Tiempo. L’Iñaki i l’Isa, tots dos, perquè són molt tàndem, quan jo feia La Plaga, eren el meu referent, perquè era dels únics rodatges on havia estat. Qualsevol cosa els ho consultava, des de finançament, fins a so, fins a veure premuntatges. Han estat una inspiració clara. Quan vols fer una primera pel·lícula, tothom et diu que és impossible, La Plaga no es podia vendre per enlloc. Intentes explicar-ho a una comissió de tele… Conèixer algú que ho ha fet, que et diu, això és possible, el creure en aquesta possibilitat que el que fas és possible perquè hi ha algú que ha fet alguna cosa semblant és molt positiu.
Com vas vendre La Plaga, doncs? Creus que pot tenir-hi a veure la revalorització del documental?
S’entenia que veníem d’una tradició del documental a Catalunya, havia començat en Guerín, l’Íscar… Però no es valorava especialment el documental com a gènere. Jo crec que el que de debò va marcar la diferència és que vaig presentar el projecte a la Berlinale, al Talent Campus a la secció Doc Station, i això ho va canviar tot respecte al finançament aquí. Vaig posar el segell de Berlín i a TV3, que sempre m’havien dit que hi entrava, però que era un 52 minuts, un Sense-Ficció… Aquesta qüestió va deixar d’existir perquè es va veure que era un projecte cinematogràfic. Llavors també es va apuntar Arte. I així vam aconseguir el nostre finançament, que ja era molt, molt petit. A Staff Only no ha passat el mateix.
El 80% de la gent estaria molt bé davant d’una càmera si els trobes el paper adequat.
Però Déu n’hi do, han passat cinc anys de l’una a l’altra!
Va costar molt finançar el canvi de gènere i de dimensió. Quan has demostrat que saps fer una cosa, tothom espera que facis una cosa semblant. Jo tenia clar que volia provar de fer ficció i vaig tenir sort que es va apuntar el productor Edmon Roch, un noi amb molta experiència rodant a l’Àfrica i molt cinèfil (és de Girona).
Partir d’algú. On trobes la gent interessant per a fer-ho, o per contra: tothom és interessant?
Tothom és interessant. Tothom és singular. El 80% de la gent estaria molt bé davant d’una càmera si els trobes el paper adequat. És la feina del director de preparar-los i trobar-los el lloc. No poden fer l’arc dramàtic de molts actors, però en canvi, gairebé tothom és molt interessant.
