En la varietat hi ha el gust (de curri)

- Advertisement -

Durant els darrers anys s’ha produït un fet inaudit al nostre país. No, els polítics corruptes no han deixat la seva cadira. Parlem de cinema. S’han estrenat (i se n’estrenaran en les properes) unes quantes pel·lícules índies. Tenint en compte que l’Índia és el primer gran productor de cinema del món això no hauria de ser notícia, però vivim en un país estrany. Les excepcions que confirmen la regla són 7 Diosas, La estación de las mujeres, els bollywoods: Sultan i Mohenjo Daro, i Massan, Premi de la Crítica al Festival de Cannes 2015. Les dues primeres i l’última són exemples del cinema indi independent, gairebé sempre recolzat per productores i distribuïdores europees, un cinema d’autor i compromès dirigit moltes vegades per dones. Són films que posen el dit a la nafra d’alguns dels problemes socials de castes i marginació de gènere, que hi ha al país i que incomoda polítics, el majoritari públic masculí i els exhibidors que eviten estrenar-los a les seves sales. Sultan i Mohenjo Daro pertanyen a la indústria bollywood, establerta a Mumbai, el gran aparador del cinema d’entreteniment indi, produccions on el discurs crític és pràcticament inexistent.

442726

- Advertisement -

Però, això no vol dir que siguin pel·lícules que no tinguin qualitat. Tot el contrari. L’índia ha demostrat des dels temps de Satyajit Ray, que el neorrealisme més punyent pot conviure amb els focs d’artifici més bocabadants. Una pel·lícula com La estación de las mujeres, relat semi-autobiogràfic de la directora Leena Yadav, és capaç de concertar un to de denúncia amb la vitalitat, musicalitat, llum i colors indissociables de la cultura índia i fer-ho sense frivolitats, amb talent i sentit pràctic i artístic. I això també passava amb 7 Diosas o, mirant més enrere, amb la trilogia de Deepa Mehta Fuego, Tierra y Agua, la delicada The lunch box, o amb els films allenians de Mira Nair. El cinema indi té més braços que Kali amb indústries com Bollywood, Tollywood (telugu), Kollywood (tamil), Mollywood (kerala), i desenes de petits estudis de cinema independent. Dir allò tan amanit que el cinema aquí és l’opi del poble és una veritat com un Taj Mahal. El públic que s’ha desprès de prejudicis i ha assistit a alguna sessió d’una pel·lícula de bollywood, tollywood o kollywood ha descobert un cinema tècnicament impecable, a l’alçada de qualsevol superproducció nord-americana i, moltes vegades, més addictiu. Certàmens com el Festival Nits de cinema oriental de Vic i el Festival de Sitges han fet xalar els seus espectadors amb descobertes com Eega, la saga Dhoom o Baahubali, exemples perfectes del one-man show, amb acció, drama, comèdia, fantasia, terror, musical, i tot per el preu d’una sola entrada. Però no cal buscar esdeveniments anuals, els Cinemes Girona de Barcelona i algunes sales comercials d’arreu del país estrenen periòdicament pel·lícules conjuntament amb l’Índia. Premieres mundials de títols esperadíssims pel públic indi i paquistanès que, a poc a poc, van arrossegant els espectadors occidentals.

- Advertisement -

7 diosas 01

Esperem que aquesta petita i necessària “invasió” de cinema indi a les nostres cartelleres no sigui flor d’un dia. Al cinema, com a la vida, li fa falta més color, música i diversitat. I condimentar-ho amb espècies ben aromàtiques. El curri, per exemple.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents